“Caimó”, els republicans federals i la sardana

El 14 de gener passat, es va presentar a Torroella “Caimó”, una novel·la de Toni Strubell. La regidora de Cultura, Roser Font, en representació de l’alcalde Jordi Colomí, va presidir l’acte, que va tenir lloc al Museu de la Mediterrània. El periodista torroellenc Miquel Riera el va moderar i dirigir amb molt d’encert, plantejant-lo en forma de preguntes a l’autor, i jo hi vaig participar, comentant episodis relacionats amb Torroella i amb la sardana.

La novel·la es basa en un personatge i uns fets reals que ens han estat silenciats, val a dir que amb molt d’èxit, lamentablement. La història “oficial” no ha fet justícia a la importància política que van assolir a Espanya, i sobretot a Catalunya, els republicans federals, i ha enfosquit –o esborrat- el record de Pere Caimó i dels singulars esdeveniments polítics i militars que va protagonitzar a les nostres comarques.

Heus aquí el personatge i els fets: Pere Caimó i Bascós, nat a Sant Feliu de Guíxols l’any 1819, va emigrar de petit amb la família a Puerto Rico; va tornar a Sant Feliu, al cap de trenta anys, convertit en un indiano adinerat, d’idees políticament i socialment avançades, i va prendre partit pels republicans federals, que maldaven per implantar a Espanya un nou sistema polític que substituís la monarquia borbònica, desacreditada per la corrupció i el mal govern. El setembre de 1868, Isabel II va ser destronada, va marxar a l’exili i es van convocar eleccions generals, que van tenir lloc el gener de 1869; i, si bé s’imposà la coalició progressista-liberal del general Prim (236 escons), els republicans federals van assolir un segon lloc destacat (85), deixant molt per sota els carlins (20). Si ens centrem només a Catalunya, els republicans van arrasar (27 escons de 38), i encara més a Girona (5 escons de 7), on Caimó va ser el candidat més votat. Pocs mesos després, a l’octubre del mateix 1869, sense perspectives de canvis i amb l’objectiu de forçar un canvi de règim, els republicans federals del Baix Empordà, liderats per Caimó, es van alçar en armes i es van concentrar a La Bisbal, disposats a anar a prendre Girona, amb altres formacions de la província. De forma gairebé inversemblant, van aconseguir derrotar una columna de l’exèrcit regular espanyol que els va atacar; Caimó va ser detingut i, poc després, desterrat…

Toni Strubell ha sabut aprofitar els elements històrics per ordir una novel·la plena de simbolismes, a partir d’episodis brillants, com els enfrontaments personals entre el general carlí ultraconservador Francesc Savalls i l’indiano revolucionari Pere Caimó. O com qla proclamació d’aquest com a cap de llista dels republicans federals de Girona, en una assemblea a Torroella, una autèntica festa, que es clou amb la commemoració del 25è aniversari de la primera ballada d’una sardana llarga, a la plaça de la Vila, l’any 1844.

Amb aquest episodi simbòlic, l’autor al·ludeix a un fet històric ben notable: l’esclat i expansió de la sardana llarga, a la primera meitat del segle XIX, va coincidir, no per casualitat, amb l’esclat i expansió del moviment polític republicà federal. Abans, als pobles, per les festes, es ballava el contrapàs, una dansa jerarquitzada, en cadena i semicercle, on el ballador de l’extrem esquerre, sovint de família benestant o de classe social elevada, dominava el grup i dirigia els passos a un i altre costat, per tornar al punt de partida. Constava de diverses figures, una d’elles en rodona, que se’n deia sardana, i amb el temps, aquesta sardana curta va agafar personalitat pròpia i va substituir el contrapàs. Però era monòtona, només tenia 96 compassos, durava escassament 2 minuts, la tocaven dos o tres músics amb instruments primitius, i –en tenir sempre els mateixos compassos- els balladors les repartien totes de la mateixa forma.

La sardana llarga va néixer per la confluència històrica de tres personatges singulars: Pep Ventura, Andreu Turon i Miquel Pardas. Pep Ventura, músic creatiu, considerava la sardana curta massa poca cosa, es proposà de renovar-la i la imaginà llarga, sense limitació de compassos, feta de melodies de la seva creació o inspirada en tonades populars. Per la seva relació amb un constructor d’instruments musicals de Perpinyà, Andreu Turon, descobrí la tenora, un instrument que va incorporar a una nova cobla que va anar formant i ampliant fins a onze músics, com avui la coneixem.

Pep Ventura visitava també sovint un seu amic de Torroella, Miquel Pardas, i li explicava els seus plans. Pardas no era músic, li agradava la música, tocava bé la guitarra i era molt bon ballador. Tenia una botiga al carrer d’Ullà, on venia comestibles, rellotges, armes i negociava amb llanes i pells. Anava amb un burriquet a vendre i arreglar rellotges a les festes majors dels pobles i ho aprofitava per ballar els contrapassos i sardanes curtes; ho feia millor que ningú. Pardas imaginà com caldria comptar i repartir la sardana llarga, sense límit de compassos, ho proposà a Pep Ventura, assajà amb nois i noies, i finalment, l’any 1844, es va ballar la primera sardana llarga a la plaça de la Vila de Torroella.

En una biografia sobre Pep Ventura, escrita l’any 1906, Josep Pous i Pagès deia: “[…] Així en Pep, si hagués vingut abans d’haver inventat en Pardas de Torroella la sardana llarga i en Turon de Perpinyà la tenora, s’hauria vist en forts treballs per a donar forma a les seves populars inspiracions”.

Tal com va quedar estructurada des de bon començament, la dansa de la sardana llarga reflectia una societat sense privilegis de classe, democràtica, on dirigir el ball ja no era una qüestió de posició social sinó de gràcia, de sentit musical, de domini de la tècnica de comptar i repartir. Per això els republicans federals se la van fer seva. I a la primera meitat del segle XIX, mentre la jove i democràtica sardana llarga anava arraconant el vell i jerarquitzat -gairebé litúrgic- contrapàs, els progressistes i igualitaris republicans federals de Pere Caimó s’anaven imposant als encarcarats aristòcrates rurals seguidors del general carlí Francesc Savalls. La novel·la “Caimó”, alhora realista i imaginativa, reflecteix magistralment tots aquests simbolismes.

L’autor, Toni Strubell i Trueta, activista polític i cultural, que l’any 2002 va ser fundador de la Comissió per la Dignitat, per la recuperació d’arxius i materials confiscats al final de la Guerra Civil, ha escrit una dotzena de llibres. Aquests darrers anys, ha estudiat i difós la biografia de personatges de la nostra història silenciats per la història oficial, com Pere Caimó, l’indiano revolucionari, o com Isabel Vila, la sindicalista de Llagostera, a la qual ha dedicat dues obres teatrals que s’han representat per tot el país, el musical “IsaVel” i el monòleg “Isabel Cinc Hores”. Jo vaig tenir el goig de veure el monòleg a Palafrugell, interpretat per l’extraordinària actriu Carme Sansa. En vaig parlar a EMPORION (gener  2020). 

 

El pròleg de la novel·la “Caimó” és de la meva neboda, la consellera Dolors Bassa. Un cant a la llibertat, escrit des de la presó. Una frase: “Aquesta novel·la ens asserena i ens fa pensar que tot és possible”.

 

Nota. Als qui vulguin conèixer bé tot el que se sap de l’obra i de la vida de Miquel Pardas, els recomano de llegir els articles de Jaume Nonell i Juncosa publicats al “Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí” (anys 2015 i 2016).

https://raco.cat/index.php/LlibreFestaMajor/article/view/298307/387340

https://raco.cat/index.php/LlibreFestaMajor/article/view/312689/402770