Entrevista Undos Arquitectura

Estel Jou «Des del moment que l’habitatge es tracta com un bé de mercat i no com un dret real, la mala gestió està assegurada»

Parlar amb en Ramon Heras i l’Estel Jou et canvia la manera de veure i viure l’arquitectura. Es pot parlar d’arquitectura social, d’habitatges cooperatius i de buscar solucions al gran nombre de cases  buides que tenim dins el nostre municipi.

Quan comença UNDOS ARQUITECTURA?
Undos arquitectura comença fa més de 10 anys com a idea d’una estudiant (jo) d’arquitectura que tenia ganes de poder desenvolupar el seu projecte professional. Tot i així, durant molts anys va ser només això, una idea.  Tal com coneixem avui l’estudi, amb en Ramon i jo (Estel) com a socis fundadors, va néixer ara fa 4 anys mentre fèiem la pausa per dinar al despatx on treballàvem aleshores. 
Feia temps que tant en Ramon com jo no estàvem a gust en el nostre lloc de treball (ni per les condicions ni pel tracte personal). Val a dir que la feina d’arquitecte, al contrari del que pot pensar molta gent, és una feina que s’ha precaritzat molt els últims anys: nosaltres mateixos hem estat de falsos autònoms en totes les feines en estudis d’arquitectura on hem treballat des que vam acabar la carrera. Doncs bé, pel fet de tenir unes males condicions laborals, que el tracte personal no fos massa bo, i que la manera que la majoria d’estudis entenen l’arquitectura no s’ajustés al concepte que en tenim nosaltres, vam decidir que volíem intentar obrir el nostre propi estudi. 
Amb això, ja fa més de tres anys que aixequem la persiana cada dia al nostre estudi de Bordils (Carretera Palamós, 91)

Qui sou?
Som en Ramon i l’Estel i tots dos som arquitectes. En Ramon és de La Bisbal i jo de Bordils. Som joves (en Ramon més que jo) arrelats al territori i al teixit associatiu de la comarca. 
Com ja he dit, ens vam conèixer fa un temps treballant en un estudi d’arquitectura de l’Empordà. Ens va unir el desig d’oferir una arquitectura més propera als nostres clients, una arquitectura que tingui en compte les petites coses i construeixi espais adaptats a les persones i no al revés.
Som culs inquiets, que ens agrada créixer, descobrir, provar, reformular… I per això hem acabat fent moltes més coses de les que pròpiament s’espera d’un estudi d’arquitectura, i que a l’inici ni tant sols ens havíem plantejat. En tres anys, quan analitzem el recorregut que hem fet com a estudi, ens fa quasi vertigen!

En què us diferencieu d’un estudi d’arquitectura tradicional?
Primer de tot, diria que la manera en com entenem l’arquitectura; no com un producte pensat per la foto si no com un espai que transmet i acull, que ha de ser bonic però també funcional i còmode… Per nosaltres és essencial plantejar l’arquitectura amb termes d’eficiència energètica, criteris d’arquitectura bioclimàtica (que sovint passa per entendre i reconèixer la saviesa popular aplicada a les masies o cases de poble de tota la vida), ús de materials saludables, de proximitat… i ens encanta conèixer qui són les persones a qui estem acompanyant a fer-se o reformar casa seva, per poder adaptar al màxim les solucions a les seves necessitats concretes.
Per altra banda, fem (juntament amb la Clara Gromaches) acompanyament a grups de cohabitatge que tenen interès a compartir els seus projectes de vida. Per poder desenvolupar projectes de cooperatives d’habitatge cal tenir en compte diversos aspectes i, juntament amb la Clara, oferim aquest guiatge perquè grups de persones interessades en el model puguin arribar a concretar el seu projecte compartit.
I per acabar,  que sapiguem, som l’únic estudi d’arquitectura de les comarques gironines que treballem assessorant ajuntaments en matèria d’habitatge. En aquesta línia de treball és on treballem l’anàlisi per entendre quina és la problemàtica concreta de cada municipi en matèria d’habitatge, per després treballar conjuntament amb l’administració maneres de mobilitzar habitatge buit o d’impulsar models alternatius d’accés a l‘habitatge.

Què vol dir Arquitectura Social?
Diria que no ens hem definit mai com a arquitectes socials, però entenc que la pregunta va en la línia de pensar l’arquitectura per a les persones, que tingui en compte el lloc on s’ubica i la petjada ecològica que deixa al seu darrere i no tant enfocada a que el resultat sigui publicat o no a una revista. Alerta, però, que una cosa no treu l’altra! Podem tenir arquitectura respectuosa i conscient i que alhora sigui arquitectura bona a nivell plàstic, estètic i funcional. Sense anar més lluny, tenim una de les nostres cases publicades a una revista de renom!

Què és una cooperativa d’habitatge?
Les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús són alternatives al model tradicional de compra/lloguer, esteses sobretot en països escandinaus. Des de fa uns anys aquest model s’està implementant a Catalunya com a alternativa d’accés a l’habitatge estable, assequible i sostenible.
La propietat es manté col·lectiva, de manera que la cooperativa és l’encarregada de proveir de béns (en aquest cas d’habitatge) als seus socis/es. O sigui, jo em faig sòcia de la cooperativa i és la cooperativa que em permet fer ús d’un dels pisos o cases a canvi d’una quota inicial recuperable si deixo el projecte, i unes quotes mensuals no retornables (a canvi de viure en un dels immobles).
La propietat cooperativa permet reduir costos, implementar mesures de sostenibilitat i comptar amb una xarxa de suport veïnal. És un model que et permet compartir fins on un/a decideix, mantenint (si així es vol) casa teva independent de les resta d’espais. Tot i així, la propietat sempre és col·lectiva, de manera que cap soci per decisió pròpia no es pot vendre la casa de la qual  fa ús.
Aquesta alternativa d’habitatge permet empoderar la població per engegar projectes ja siguin d’obra nova o de rehabilitació del patrimoni en desús, i en conseqüència fixar població jove i adulta als pobles i millorant la vitalitat dels nostres municipis. 
Entre els beneficis del model, podem parlar de preu assequible (més si parlem del cas que hi hagi una cessió del terreny o immoble per part d’un ajuntament o algun altre ens o particular). És estable perquè el preu de les quotes mensuals no les regula el mercat i per tant, no puja segons la llei de l’oferta i la demanda. També perquè si parlem de cessió per part d’un ajuntament, aquesta és de 75 anys, període en el qual es pot desenvolupar tot un projecte de vida. És flexible, es pot marxar de la cooperativa quan es vulgui sense haver de suportar la càrrega d’una hipoteca i recuperant la inversió inicial, ja que les persones que estan com a sòcies expectants (a la llista d’espera) ocuparan el lloc de la persona sòcia que ha marxat. Permet crear una xarxa de veïns/es cohesionada, ja que es pot apostar per major convivència, col·laboració i solidaritat entre les usuàries de la cooperativa a través d’espais compartits. Alhora permet la col·lectivització d’instal·lacions per generar electricitat, calefacció, recollir/extreure aigua per aconseguir estalvi energètic, millorar el confort i l’impacte ambiental a un cost més reduït; i és una molt bona oportunitat per a rehabilitar masies i cases de poble grans, que d’altra manera una família sola no podria afrontar.

Com treballeu desocupació d’habitatges dins una població?
Des d’Undos encarem aquests tipus de problemàtiques des de tres fronts: 
Primer de tot, és essencial CONÈIXER. Si no sabem quin és l’estat actual de l’habitatge al municipi en concret, és complicat fer la resta de feina. En aquest sentit, hem fet estudis d’habitatges a varis municipis de la província de Girona. En aquests estudis detectem els immobles buits, els sobreocupats, si hi ha infrahabitatges, podem detectar les segones residències, els habitatges d’ús turístic, si hi ha situacions d’ocupació sense títol habilitant,… i altres situacions que des de l’ajuntament se’ns poden requerir. En la fase de conèixer, és molt important també analitzar quins són els recursos dels ens municipals, ja que sovint treballem en poblacions petites, i en aquests casos els pressupostos de l’ajuntament i el personal són molt limitats, per tant, és molt necessari ser conscients de fins on es pot arribar i saber anar a buscar els recursos necessaris i picar les portes convenients. 
En paral·lel, és molt important la DIFUSIÓi la PEDAGOGIA. Quan treballem en temes d’habitatge, és molt important que la població prengui consciència de la problemàtica, i sobretot que conegui models fora del binomi lloguer – compra com poden ser la masoveria urbana o les cooperatives, que permetin veure més enllà del que es coneix fins ara. En aquests casos, hi ajuda molt tenir exemples com el que hem acompanyat a La Cellera de Ter, per exemple, on l’ajuntament ha cedit un immoble de tres pisos a una cooperativa d’habitatges, o les diferents iniciatives que promouen la masoveria urbana com La Masovera www.lamasovera.org (de la qual formem part), o Masiare (engegat per la Marta Lloret, la caçadora de masies i els joves del projecte Brigel de Juià)
I finalment, l’objectiu pel qual fem tot això: MOBILITZAR HABITATGE sempre amb models no especulatius per accedir-hi.Tota la feina que fem va encarada a poder revitalitzar i donar vida als nostres pobles i ciutats, revertint els processos de degradació (ja sigui dels nuclis com de cases aïllades o masies),fent que els nostres municipis no morin. A més a més, aquí a les comarques de Girona (com a altres llocs del país) tenim un problema amb les segones residències, que generen pobles “pessebre” i que, tot i no poder considerar-se habitatges buits, la major part de l’any sí que ho són. Aquest fet fa que els preus dels lloguer i compra es disparin (“si ho puc vendre a un estranger per 500.000€ perquè ho haig de vendre a la família del poble que “només” me’n pagarà 250.000€?”). Això genera gentrificació de les persones del poble ii fa que els nostres municipis s’acostin més a un decorat que a un poble amb vida. 

A Torroella què es podria fer per donar vida a aquests habitatges?
Doncs primer de tot ser conscients que a Torroella hi ha un problema amb l’habitatge. Segons dades d’Idescat de l’any 2011 (no hi ha dades més recents) a Torroella només el 39% són habitatges de primera residència, i un 26,20% són habitatges buits. Aquestes dades són preocupants.

I què es pot fer? 
Doncs jo començaria per fer un estudi detallat d’aquestes dades, actualitzar-les i detectar i llistar exactament quins són aquests immobles. Després caldria veure per què aquests immobles estan buits, i un cop tinguéssim les dades estaríem en disposició d’elaborar el pla d’acció.
De totes maneres, hi ha coses que ja s’estan fent des de l’ajuntament com oferir el Servei Municipal d’Habitatge, on es pot rebre assessorament sobre la tramitació de subvencions disponibles en temes d’habitatge, sobre el registre de sol·licitants d’habitatge amb protecció oficial. També es fa intermediació entre propietaris i llogaters, a través del programa de mediació; he vist que també tenen un conveni de col·laboració amb el Consell Comarcal perquè els propietaris que vulguin puguin posar el seu immoble a lloguer a través de la borsa a canvi d’assegurar el cobrament del lloguer o una defensa jurídica en cas d’impagament. I segurament n’hi ha d’altres que no conec.

Què més es podria fer?
Tot i així, sempre es poden fer més coses. Es pot fer molta més difusió de la que es fa, segur, i que totes les persones que ho puguin necessitar, rebin la informació. Pregunteu-vos si sabíeu que existia aquest servei municipal d’habitatge o si éreu coneixedors/es de la borsa de lloguer del Consell Comarcal. 
Es pot fer difusió d’altres models d’accés a l’habitatge com són la masoveria urbana i les cooperatives d’habitatge en cessió d’ús. Segurament molts dels immobles que hi ha buits necessiten reformes. Per què no donem una oportunitat a les persones que poden estar interessades a arreglar aquests immobles a canvi de viure-hi? Hi guanyaria tothom.Una borsa de masoveria al municipi, acompanyada d’assessorament tècnic i legal, segurament rescataria immobles que estan destinats a la ruïna. 
Es pot aplicar un recàrrec als immobles buits del municipi, però per això, primer cal fer el pas de detectar quins són aquests immobles. 
L’ajuntament també pot cedir immobles o terrenys perquè grups de persones desenvolupin els seus projectes de vida o, si més no, fer el primer pas que seria fer un estudi de viabilitat per veure si un projecte d’aquestes característiques és viable o no en un emplaçament concret (existeixen subvencions de la Diputació que donen ajudes per a aquests tipus d’estudis).
Es poden adquirir immobles per destinar-los a habitatge de protecció oficial (també hi ha subvencions per a fer-ho, tot i que és cert que són quantitats no gaire elevades), i si s’han de rehabilitar, cada any des de la Diputació també es donen subvencions de 15.000€ per habitatge per arreglar-los. 
Es poden donar ajudes directes a la rehabilitació d’immobles a canvi de posar l’habitatge a la borsa de lloguer assequible (ja sigui la del Consell Comarcal o una de pròpia de l’ajuntament.
Es pot tenir un llistat actualitzat de quins són els immobles buits i el seu estat per poder estar al cas de les oportunitats que poden oferir, tant per la seva captació per part de l’ajuntament, com per poder donar la informació a particulars que ho requereixin.
Es pot crear un espai regular de participació amb la ciutadania per treballar en matèria d’habitatge… o fer jornades obertes de debat i treball com es varen fer el cap de setmana del 29 i 30 de gener, organitzades pels joves de l’Enardida.
Es poden fer aquestes accions i moltes altres. Així que es poden fer coses, si! Evidentment, cal veure el pressupost i personal de què es disposa, però si realment es vol treballar en aquest sentit, les fórmules i són.

La manca d’habitatge i la pujada de preus a l’Empordà ha portat a molts pobles de menys de 1000 habitants a ser pobles dormitoris o d’estiueig. És massa tard per a la recuperació d’aquestes poblacions?
Segurament mai és massa tard, però com més temps passi, més costarà revertir la situació. En aquest sentit sempre diem que també és molt important que les polítiques d’habitatge vagin lligades a les altres dimensions de la vida de les persones. La tríada
seria: habitatge + feina + serveis. Només amb habitatge és més complicat arrelar la gent jove al territori, i sense serveis es fa complicat fixar la població, que troba en pobles veïns les seves necessitats més ben cobertes. Quan es tanca una escola en un poble petit, es tanca molt més que un espai d’aprenentatge per als nens i nenes, en molts pobles l’escola és l’únic pol de relació entre les persones (petites i adultes) que viuen allà.

Hi ha hagut una mala gestió dels habitatges? Qui hauria de portar aquest control?
Des del moment que l’habitatge es tracta com un bé de mercat i no com un dret real, la mala gestió està assegurada. Som un país de propietaris, on l’ única opció que ha tingut la classe treballadora ha sigut comprar-se una casa i hipotecar-se durant tota la seva vida; i qui no ha pogut, doncs pagar un lloguer amb la inestabilitat que això comporta actualment. Els preus s’estableixen amb la llei de l’oferta i la demanda, i això és el que fa que la majoria de les famílies no pugui accedir a un habitatge sense destinar el 36% (o en ocasions més i tot) del sou a pagar el lloguer, això és una barbaritat! Si a més a més hi sumem que les administracions no han fet la feina, ens trobem que a Catalunya només tenim un 1,6% d’habitatge públic destinat a lloguer social, quan en països com Holanda, el percentatge és del 30%. Per tant, el panorama no és gens esperançador.

Quin racó de Torroella us agrada més?
Al centre de la Vila, hi ha façanes molt interessants.