Cels:
És fantàstic que en el teu comiat d’avui
et puguem dir de veritat:
“Has estat un home bo”
El conjunt de la teva vida
és com entrar en un jardí
a la primavera.
Hi ha moltes flors
i de molts colors.
També arbres frondosos.
Moltes de les flors
estan molt amagades.
Són les quantitats infinites
de persones a qui
generosament
i desinteressadament
has atès durant la teva llarga vida.
Hi ha un arbre ben florit,
com la teva aportació com a tresorer
d’EMPORION des del primer dia fins avui.
I no només com a tresorer,
sinó també com a rigorós corrector
de dates i dades de tots els articles
que et llegies sencers.
D’altres arbres també tenen els fruits
de les teves infinites aportacions com a tresorer,
de totes les associacions
possibles i impossibles
a qui has donat suport.
Hi ha un arbre especialment crescut
ple de números
de quan al banc sumaves sense calculadores.
I encara un altre, potser més gran
ple de noms i cognoms
i detalls precisos i exactes
de tota mena de persones i situacions.
A l’arbre dels quatre últims anys,
que hem compartit junts llargues estones
parlant d’EMPORION
i de tota la teva vida,
hi ha una branca amb una flor
especialment perfumada i delicada.
Mai cap retret,
potser només una espina,
cap a les persones que no han correspost
a la teva generositat.
Hi ha, però, un arbre especialment ufanós
amb la Mercè com a flor més bonica
i les branques plenes de vida
del vostre fill en Cels i la Nuri
i els vostres néts en Cels i en Miquel
i tota l’altra família.
Ens deixes un bon exemple de vida!
Ens deixes un gran record!
Mirarem l’infinit
a on tots retornem.
I des d’allà
seguirem amb tu.
Joaquim Guimerà i Mariné
Escrit del seu net, Miquel Sais i Serra:
L’estima de l’avi
Avi, pare, marit, sogre, familiar, amic, company, torroellenc. Avi, avui t’acomiadem totes aquestes persones en un lloc ben estimat per tu i la teva gent. Segur que t’hagués agradat venir un cop més a l’església de Sant Genís per Festa Major, com havies fet aquests darrers anys. Doncs, aquí som, un dia més.
Fins als teus últims dies havies estat ben clar i serè per parlar amb nosaltres. Com tantes hores havíem fet i hem fet. Com tantes hores has fet amb tantes persones. El teu parlar, les teves paraules era la teva manera d’estimar, i jo i moltes persones d’aquí hem sentit aquesta estima durant molts i molts anys. Eres el primer a aturar tota persona que coneixies, en saludar, en preguntar i en voler saber. Amb el pas dels anys, nosaltres també ho hem anat aprenent, ara el teu caminar s’havia fet lent, i érem nosaltres que t’aturàvem, érem nosaltres que et cridàvem, érem nosaltres que sèiem a taula amb tu a parlar. Érem nosaltres que et buscàvem, com ens havies ensenyat tu, perquè havíem après, perquè hem après, l’estima de la paraula, l’estima del parlar. Així ens has estimat i així ens estimes avui encara.
En aquesta estima, he trobat amb tu i la baba Mercè, i també la baba Nuri (i segur que l’hagués trobat amb l’avi Miquel), he trobat, la calma. Dic la calma, perquè ho sento així. Amb tu i amb vosaltres, els avis i les àvies, el temps s’aturava i, per una estoneta s’allargaven els minuts, les hores, els dies, i tot, tot, prenia més sentit. Per això, en aquesta estima, a part de la calma, i he trobat també, la veritat de viure.
Una veritat de viure, generosa, humil, tranquil·la. Una veritat de viure, rica. I no rica dels nombrosos diners que havies comptat amb els teus àgils dits. Dic rica, una vida rica, i només cal veure-ho, de família, d’amistats, de relacions, de gent coneguda, de torroellencs i torroellenques i de més enllà. De moltes persones que hem valorat en tu, avi, el senzill fet de ser bona persona perquè és com eres i com volies ser.
No recordaré avui, tota la teva vida, perquè si ho fes seguiríem aquí durant molts dies, però deixeu-me traçar una línia. Una línia que va des del carrer dels Bous, i la perruqueria de la Baba Marcelina, i la bona colla del carrer, passant pels temps de guerra, i les mil aventures d’infància, continuant per la primera feina al Banc Central, i després a la Caixa de Girona i també a l’Enplater, i acabant per les mil activitats culturals i populars a la Comissió de Festes, a l’Ajuntament, a la Cooperativa Santa Catalina, a les Escoles, a les Parròquies, a les Cases de Colònies, a l’Emporion, al Llibre de la Festa Major, al Casal, al Recer i allà on fessin falta les teves mans i les teves paraules. Estic segur que me’n deixo i també segur que m’ho diries.
I no detallo més aspectes perquè estic segur que entre els carrers, les places, el dia de mercat, al passeig, arreu del poble ens la seguirem explicant, com ho feies tu. Perquè tu no ens parlaves només de la teva vida, avi, ens parlaves de la vida de tots, perquè en tu s’unien moltes vivències que, quan ens les explicaves, ens adonàvem que no som fills del present, sinó que som aquí per tot un seguit de persones i moments que ens han precedit i que ens expliquen i ens ajuden a entendre perquè les coses són com són.Avi, la teva infinita memòria, ben clara i desperta, i la de tantes altres persones també, és una vàlua que els fills, els néts i també els pobles necessitem. No perquè siguem nostàlgics, que també ho som, sinó perquè conèixer el que vas viure, el que vau viure, ens permet saber molt millor cap on volem anar.
Hi ha un grup de música valenciana (com t’agradava la música, avi!), que sempre m’ha acompanyat, que té un vers que diu així:
“He lligat una corda del meu cor al punt d’origen,
així quan em trobe lluny no sentiré el vertigen”.
(Perduts als carrers del món – Obrint Pas)
Avi, jo tinc la corda ben lligada a la teva persona, així com moltes aquí presents, així quan siguem lluny de tu, estic segur que no sentirem vertigen, perquè tindrem la teva estima amb nosaltres, i la reivindicarem, així com la teva persona.
T’estimem els teus néts, la teva família i totes les teves amistats.
Gràcies, avi!
Escrit de la seva neboda Eva Tolosa i Pagès:
El tiu Cels
No ha estat un home de mar. Ni de muntanya. Era del pla, però m’atreveixo a dir que només es passejava veritablement a gust per la vila, per Torroella.
Escola? La que tocava per l’època. Després, tota una vida d’autodidacta. Ha estat un col·leccionista de coneixement. I de llibres. Jo feia sovint els deures a casa seva, i quan preguntava alguna cosa, de seguida sortia amb un llibrot de quatre dits de gruix, obert a la pàgina exacta. ‘L’enciclopèdia –em deia– aquí ho trobaràs tot…!’.
Tenia una memòria fotogràfica, infinita. Tant de les coses d’ara com de les d’abans: Et podia explicar amb tota mena de detalls el dia que varen volar el pont de Torroella. I ho explicava exactament igual fa un parell de mesos que fa 40 anys. Jo no li vaig sentir a dir mai ‘d’això no m’enrecordo’. A vegades m’he preguntat què hauria pogut ser si no hagués nascut i viscut els seus anys joves en un temps tan complicat.
Ordenat, metòdic, polit … semblava com si tingués por que els objectes perdessin les seves propietats si no tornaven al lloc que els hi tenia reservat. A la gent de Torroella els coneixia amb nom i cognoms, sabia on vivien, quants germans eren, i d’on havien vingut… però mai li vaig sentir una tafaneria. Ha ajudat molta gent, i quan algú no anava pel bon camí, per ell era ‘és que ha tingut mala sort’.
No va viatjar, abans no es feia gaire. O potser és que ja en tenia prou de veure el món per un forat: diaris, revistes, documentals, i darrerament, la xarxa. Potser no ha estat un home de món. Ni de mar. Ni de muntanya. Però sí que ha estat un home de Torroella. I per sobre de tot, ha estat un home de gent.
En Cels, en Cels de la Caixa, en Cels gran. Per a mi, i per als de casa meva, el tiu Cels.
Sempre viuràs amb nosaltres…!!!
Escrit del del seu fill Cels Sais i Pagès:
Fa molt de goig de veure l’església tan plena. Moltes gràcies a tots per venir avui aquí a l’església de Sant Genís a acomiadar el Pare i gràcies també per haver-nos acompanyat aquests dies al tanatori. El vostre escalf i l’estima que ens heu mostrat (que li heu mostrat a ell) ens reconforta i és un bàlsam pel dolor que sentim en aquests moments per la seva absència.
El trobarem a faltar. De fet, ja l’estem trobant a faltar…
Pare. Ahir al vespre, quan pensava en cerimònia del teu comiat vaig veure que no hi podia faltar la música. La teva gran passió.
Mentre seleccionava algunes peces, em va venir a la memòria el primer tocadiscs que vas portar a casa. Va arribar com a regal de Reis i va aparèixer, al final de tot i com una cosa molt especial, després d’obrir tots els regals. El vas posar amagat sota les faldilles de la taula camilla. Era un magnífic tocadiscs estèreo de color blau i crema marca “Exacta” que encara deu dormir per casa en alguna caixa. Tocava amb l’elegància i la calidesa de les vàlvules, els nous vinils de 33 i els singles de 45 rpm. També els més vells discs de 78 i de 16. Jo vaig quedar bocabadat.
Aquest tocadiscs i els vinils que anaves comprant aquí i allà varen suposar l’inici de la meva passió per la música i per la tecnologia de la reproducció musical. Passions que vaig heretar de tu i que hem anat compartint durant tota la teva vida. Passions, a més, que hem transmès als meus fills, els teus néts.
A partir d’aquest moment i gràcies a tu se’m va obrir un món immens, extraordinari i meravellós que tots plegats hem anat explorant, gaudint i compartint. Fins avui mateix. Glenn Miller, Benny Goodman, Louis Armstrong, Duke Ellington, Xavier Cugat… però també Bach, Mozart, Beethoven, Mahler. Jo vaig afegir els Beatles, els Stones, Pink Floyd, King Crimson, Genesis, Yes…(aquests no t’agradaven tant).
Vàrem passar dels discs de vinil al cassette, al CD, a l’iPod, a la música i el vídeo en streaming. Durant aquests darrers anys de la teva vellesa has pogut gaudir per TV dels concerts en directe de la Filharmònica de Berlín. Tu i la mare no només us coneixeu els directors (Abbado, Rattle, Barenboim, Petrenko…) sinó que també coneixíeu els músics de l’orquestra i us n’adonàveu si s’havien canviat el pentinat, posat ulleres noves o afaitat el bigoti.
Aquests darrers dies, a l’Hospital, la música ha continuat essent un nexe potent entre nosaltres. Mentre estaves endormiscat jo et posava les teves peces favorites i tu les escoltaves atent, amb els ulls tancats… i dirigint-les amb el dit. Fins al final.
Gràcies, Pare per haver-me ensenyat aquest tresor. Gràcies també per haver-me fet estimar no només la música, sinó també la cultura i haver-me fet dipositari de valors tan teus com la generositat, la dedicació al treball (potser una mica massa…!) i, sobretot, l’honestedat. També l’humor.
Gràcies, pare…!
P.S.- La nostra intenció, per la missa exequial, era posar aquestes peces. Li agradaven molt al pare. No ens en vàrem sortir prou bé:
- Samuel Barber. Adagio for Strings. Op 11. Berliner Philarmoniker. Sir Simon Rattle.
- Gustav Mahler. Simfonia nº 2 “Resurrection”. Movt final (V.g). Berlines Philarmoniker. Sir Simon Rattle.
- Wynton Marsalis. Where or When. Del disc “Standards & Ballads”
- Chris Barber’s Jazz Band. Storyville Blues. Del disc “Traditional Jazz at the Royal Festival Hall London”.
- S. Bach. Passió segons Sant Mateu. BWV 244. Coral final. Monteverdi Choir, English Baroque Soloists. John Eliot Gardiner.
Entrevista d’en Jaume Bassa a en Cels Sais i Ballester el febrer del 2016
