L’Arcadi Oliveres, una vida humana

L’Arcadi Oliveres, recentment traspassat, ha estat present a totes les campanyes a favor dels drets humans i de la pau des del tardofranquisme fins a l’actualitat. La seva convicció el va portar a pronunciar més conferències anuals que dies té l’any. Assidu dels mitjans de comunicació i membre de nombrosos organismes solidaris, es va convertir en una figura popular. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo prou bé col·laborant-hi, sobretot dins del marc de Justícia i Pau. En destaco les següents campanyes: contra la pena de mort, la del 0,7% pel desenvolupament, l’objecció fiscal a la despesa militar, contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, la cancel·lació del Deute Extern, o per aconseguir l’aprovació de la Llei de Foment de la Pau i la constitució dels dos organismes que naixien de la mateixa llei: l’Institut Català Internacional per la Pau i el Consell Català de Foment de la Pau, del qual l’Arcadi en fou president.

Davant d’un currículum de les proporcions del de l’Arcadi, hi ha el risc de reduir un escrit a la seva memòria en un panegíric. Penso que és una oportunitat de reflexió a fi que fructifiquin les llavors plantades per ell. Intentaré explicar-me. La vida humana és un aiguabarreig d’encerts i fracassos i de mostres de bondat i d’egoisme. L’educació no és sempre prou bona com per fer-nos descobrir el tresor que tothom, sense excepció, porta dins seu. Moltes persones queden, amb més o menys mesura, estigmatitzades de ben petites; se’ls nega el potencial positiu immens que restarà tota la vida somort. Quan la persona queda condemnada a una certa indigència espiritual sovint necessita trobar algú extern com a bàlsam dels seus anhels frustrats. D’aquí neixen els mites, els herois, els intocables. A la meva manera de veure, això no és sa perquè oblida que no som humans i àngels a la vegada. 

Les mitificacions, però, són també negatives perquè resulten molt còmodes per qui cau a practicar-les. Es lloa una vida aliena i deixa sense capacitat per interpel·lar-se. Estic cansat de sentir gent de bona fe que em diu: “Jo no soc ningú, no puc fer res per canviar aquest món malvat”. Oblida, qui parla així, que els protagonistes de la història som les persones comunes i anònimes. És fals que només una vida èpica pugui ser vàlida per a canviar el món que no ens agrada. Mesurem l’èxit de la vida segons els aplaudiments rebuts i premis obtinguts. No hauria de ser així perquè, quants premis Nobel de la Pau han resultat ser uns violents? Quantes santificacions no ha proclamat l’Església catòlica que estaven lluny de correspondre’s amb la seva vida?

Quan ens deixa una vida de la categoria de la de l’Arcadi tenim l’oportunitat de desvetllar-nos de l’endormiscament i meditar sobre què en fem de la nostra vida. De les moltes branques d’acció de l’Arcadi, em quedo amb la seva insubornable vocació no-violenta. L’aposta per la pau va molt més enllà d’aconseguir un món sense guerres. Altra vegada la temptació de limitar-nos a culpar els altres de fabricar armament, declarar guerres o criticar els polítics que fan espectacle amb vocabulari ric d’insults. Cert que hem de treballar per canviar les coses, però no pas només verbalment. La no-violència de la qual parlo ha d’impregnar qualsevol dels gestos i paraules de la nostra vida. La no-violència és el llenguatge que cal utilitzar en el dia a dia, la relació familiar, d’amistat i ciutadana. Cadascú de nosaltres canvia el món amb els petits gestos.

La pràctica de la no-violència a la nostra vida quotidiana ens portarà irremeiablement a l’alegria. Dubto que una vida sense alegria pugui esdevenir no-violenta de veritat. Inculcar actituds positives i arraconar les negatives és un principi bàsic de la no-violència. La no- violència és compassiva perquè perdona els errors inevitables de qualsevol humà. La no- violència ens humanitza. Era el lema de Casaldàliga: “Humanitzar la humanitat”, o la tesi de Josep Maria Esquirol en el seu darrer llibre: Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita. Que la vida de l’Arcadi no ens enlluerni i ens deixi paralitzats davant les nostres  limitacions. La vida humana de l’Arcadi ens il·lumina per descobrir dins nostre la bona llavor per ell sembrada. Ens porta necessàriament a l’acció modesta, però necessària, d’anar il·luminant les vides que es creuen pel nostre camí. Tot és possible, tot està per fer.