Josep Maria Espinàs, que ens deixà el proppassat diumenge, va viure molt de temps afegit. Temps afegit és el títol d’un dels seus molts llibres, escrit als 73 anys, l’esperança mitjana de vida d’un home a Catalunya llavors. Al llarg de la seva dilatada vida l’Espinàs viatjà molt a peu per les comarques catalanes i altres racons de la pell de brau. Caminà de jove i encara emprenia llargues caminades després de la setantena. L’últim viatge pedestre el va realitzar quan ja havia complert vuitanta anys. Entre l’any 1952, quan va recórrer el Pirineu lleidatà amb Camilo José Cela, i el 1982, l’Espinàs publicà una vintena de llibres de viatges pedestres. Deu n’hi do.
A l’època de les presses, encara hi ha escriptors que realitzen llargs viatges a peu a través de països i de continents enters. Pocs, però n’hi ha. Són conscients que la millor manera de conèixer un territori és a peu. A peu, o amb bicicleta, no sols es veuen les coses; també se senten, s’oloren. Hom triga més a fer el viatge, cal patir inclemències, a vegades algun petit accident com ara una caiguda, però se’n treu més profit.
Durant el segle passat, quan ja es podia viatjar amb automòbil, diversos viatgers feren llarguíssims viatges pedestres lluny de casa seva: Alexandra David-Néel viatjà de la Xina a Lhasa a través de les valls de l’Himàlaia; Nicholas Crane anà de Finisterre a Istanbul a través de les serralades europees; W.E. Sebald recorregué el comtat anglès de Sulfok… Un cas més sorprenent és el del conegut cineasta alemany Werner Herzog, que l’hivern de 1974 anà a peu de Munic a París a visitar una amiga seva malalta de càncer; fou un acte de fe: tenia el convenciment que si aconseguia arribar a la ciutat del Sena la seva amiga es curaria.
A part de Josep Maria Espinàs, en la literatura catalana els homes de lletres que més sabates han gastat viatjant a peu són molt probablement Joan Coromines (un lingüista) i Joan Amades (un etnòleg i folklorista). Quin dels dos va fer més quilòmetres? Fa de mal dir. No crec que en duguessin un recompte. En qualsevol cas, el que més escriví sobre els seus viatges fou l’Espinàs, que seguia el consell que donà Jaume Roig a El llibre de les dones:
Raó donaràs
Quan tornaràs
Del teu viatge
L’Espinàs caminà – a vegades sol, altres acompanyat – per Extremadura, Galicia, Castella, Mallorca, Andalusia, el País Basc… Però sobretot per comarques catalanes. De secà (la Terra Alta, la Llitera, l’Alt Maestrat) i fins calcinades (el Berguedà, després dels paorosos incendis de l’estiu de 1994). Les seves cames el dugueren a geografies molt apartades de la seva casa a Barcelona; a conèixer indrets que rarament apareixen a les guies de viatges, a lligar conversa amb persones d’una senzillesa ancestral. A mida que s’anà fent gran, l’Espinàs anà descartant algunes comarques: les més muntanyoses, les que tenen poblacions més separades, les més turístiques o industrials. Després d’uns quants viatges arreu d’Espanya, va recórrer part de l’Alt Camp. El darrer viatge el feu per terres de Murcia.
L’Espinàs preparava a consciència els seus viatges – un plaer que tots els amants de viatjar coneixem. “Paladejo els noms dels pobles, examino les corbes de nivells, les petites pujades que encara podré fer”, escriu en un article publicat abans d’iniciar el seu últim viatge pedestre. I després, a gastar soles, que, com deia Antonio Machado, el camí es fa tot caminant. En el cas de l’Espinàs, sense cap pressa. De vint a trenta quilòmetres cada jornada si fa no fa. Parlant amb la gent que trobava pel camí. Preguntant. Escoltant. Observant. Respirant les olors que emanen de la natura – olor de terra humida remoguda per l’arada, d’herba segada, de rostoll després d’un xàfec estival, de boscúria… I prenent notes, és clar. Tot i que anava proveït de bons mapes, a les cruïlles l’Espinàs a vegades dubtava. Sobre el terreny a vegades les coses no són tan fàcils com damunt dels mapes. Havia de preguntar, si tenia la sort que passés algú.
Vint llibres de viatges bé mereixien un estudi. Se n’ocupà l’Elisabeth Armengol, per a qui tots els viatges pedestres de l’Espinàs tenen quelcom en comú i quelcom de diferent. El propi Espinàs escollí els moments i personatges més notables que visqué i trobà en el decurs dels seus viatges i que publicà sota el títol Collita d’emocions, obra publicada el 2017, quan l’autor complí noranta anys.
“Caminar és una evasió de la modernitat, una manera de fotre’s d’ella, de deixar-la plantada, una drecera en el camí desenfrenat de la nostra vida i una manera de distanciar-se, d’esmolar els sentits”. Ho escriu David Le Breton a l’assaig Elogio del caminar (Siruela, 2019). En una altra obra d’aquesta mena – és a dir, en un homenatge a un acte tan trivial com és caminar, l’argentina Carolina Reymúndez escriu. “Caminar és una forma de luchar contra la prisa actual” (Millones de pasos, Geoplaneta, 2020). O sigui, un acte de resistència. Probablement l’Espinàs coneixia aquestes obres i estava totalment d’acord amb el seus autors.
Amb una prosa senzilla, un llenguatge col·loquial, Josep Maria Espinàs arribà a una munió de lectors amants de la literatura dita “de viatges”. Ara, l’Espinàs ha fet l’últim dels seus viatges. El que no té retorn, el que no podrà explicar. Sempre el recordarem com un gran far de la cultura catalana, una persona polifacètica. Cantautor, articulista, presentador d’un programa de la petita pantalla, escriptor sobretot. I una bellíssima persona. Mesurada, senzilla, intel·ligent, educada, reflexiva, sensible, afable… Tot un cavaller de la cultura catalana.
“Un viatger savi mai no menysprea el seu propi país”, escriví Carlo Goldoni. L’Espinàs era un home savi i per això viatjà tant per terres catalanes.
