Revista Emporion

La “Costa Brava” és el seu nom

La Costa Brava no és, en realitat, una entitat comarcal natural. Hem de recordar que “Costa Brava” era, des de temps immemorial, una locució pròpia de la gent de mar, i que l’aplicava “a tota costa abrupta i rocosa, de característiques anàlogues a la costa gironina i també a la de Mallorca”. I que en el segle dinovè era ja una forma d’arrel popular.

I potser per aquesta arrel popular, al llarg del temps, s’han confeccionat diverses versions, sempre amb Ferran Agulló com a centre i protagonista de la denominació “Costa Brava”. És el nom que té des del 12 de setembre de l’any 1908, data en la que Ferran Agulló i Vidal, nascut a Girona l’any 1863, periodista, poeta, gastrònom i polític, pertanyent a la Lliga Regionalista de Catalunya, el va fer públic, per primera vegada, en la seva columna diària a La veu de Catalunya. A l’Ermita de Sant Elm, hi figura un monòlit recordatori del bateig, amb aquest text: “Des d’aquesta trona de Sant Elm, Ferran Agulló intuí la idea de batejar la Costa Brava”.

Ferran Agulló fou estudiant de l’IES Ramón Muntaner, premiat diversos cops als Jocs florals, i l’any 1893 proclamat Mestre en Gai Saber, en guanyar l’Englantina d’or per “Lo Somni de Fivaller” i amb la Flor natural per “L’eixut”. Fou nomenat president del jurat dels Jocs Florals l’any 1932. Va escriure molts llibres de teatre, fins i tot actuà en l’escenari algun cop. Tot i que llicenciat en dret, no va exercir mai d’advocat i sí de periodista.

Què és doncs la “Costa Brava”? És una entitat real dins d’una comarca natural. Comença a la roca de Sa Palomera, a Blanes, i acaba a la frontera amb França, al municipi de Portbou. La seva longitud dins de Catalunya, geogràficament i oficialment, és de 214 Km. Limita al nord amb la costa Vermella rossellonesa, que és la seva continuació natural per terreny francès i al sud amb la Costa del Maresme. I inclou el litoral de tres comarques catalanes, successives i diferents: La Selva, el Baix Empordà i l’Alt Empordà. Però, per conservar la fidelitat a la geografia i a la història, caldria recordar també el seu extrem nord, el litoral del Rosselló, almenys fins a la platja del Racó, a l’inici de la platja d’Argelers, que constitueix l’entrada del golf de Lleó. Perquè, a pesar de la frontera política amb França, la costa rossellonesa forma part del golf de la Selva, continuació pura i simple de la Costa Brava a la Catalunya francesa.

L’apel·latiu “Costa Brava” es també, i des de temps immemorial, “una locució pròpia de la gent de mar i dels pescadors, que hi trobaren tant bona pesca com excel·lent refugi”. I ja per la dècada del 1930, els turistes acudien a les platges de la zona, encara juntament amb pescadors i pagesos, que uns i altres pescaven i cultivaven prop de la costa.

Però, a partir dels anys 1950 i 1960, el fenomen turístic es va generalitzar, i moltes de les localitats de la regió costera, encara petits pobles pescadors, de cases acalades i carrers estrets, les tradicions centenàries, i la bellesa natural de la regió, varen despertar l’interès d’artistes i d’escriptors, com Marc Chagall, Picasso, Rusiñol o Dalí – entre molts d’altres- que amb les seves obres varen contribuir a “oficialitzar” aquesta meravellosa Costa Brava al voltant de l’any 1965.

Aquest despertar va tenir lloc en una zona que havia estat, des de segles i segles, la porta d’entrada i d’assentament de nombrosos pobles i cultures a la Península Ibèrica, del que en donen testimoni la gran quantitat de restes històriques, ja des d’un llunyà Paleolític. Entrades i assentaments que foren seguits per pobles indo-europeus que podem trobar en restes de construccions megalítiques properes a Roses, les Gavarres i la Serra de Rodes, amb una antiguitat de més de 5.000 anys aC al Pla de l’Estany, la Cerdanya, la Selva, el Baix Empordà i l’Alt Empordà. Sense oblidar la presència dels pobles colonitzadors, com els grecs i els romans, ni les guerres púniques, en què els cartaginesos foren derrotats pels romans, que van prendre el control de la totalitat de la península.

Voldria recordar aquí la meva ja llunyana joventut, els moments i mil esdeveniments que he viscut i gaudit d’aquesta Costa Brava i d’una Torroella de Montgrí, un Estartit, i unes Illes Medes inigualables. En puc donar fe.