Revista Emporion
Ryszard Kapuscinski

Les guerres de Kapuscinski

 

Nascut l’any 1932, el periodista i escriptor polonès Ryszard Kapuscinski passà la infantesa i els primers anys de l’adolescència en una situació de guerra permanent. Situada entre Alemanya i l’URSS, Polònia rebé de ple l’impacte de la Segona Mundial; cinc milions de polonesos víctimes del conflicte ho diuen tot. El país va estar ocupat per Alemanya durant cinc anys; després arribaren les tropes soviètiques. Kapuscinski creia llavors que la guerra, i no la pau, era l’estat natural de les coses a l’univers. El futur gran reporter – el millor del segle XX, segons molts – estava convençut que el més normal de la vida era passar fam i fred; fugir d’un lloc a l’altre, amagar-se, veure cadàvers i ferits, no poder anar a l’escola, veure passar soldats i màquines de guerra, sentir udols de sirenes… Ras i curt, patir tota mena de privacions i viure constantment amb la por enganxada al cos.

Potser per aquest motiu, Kapuscinski decidí dedicar-se al periodisme. Però al periodisme intencional, que diu ell, el que aspira a denunciar la injustícia i a introduir algun canvi positiu en el món. Durant anys fou reporter i viatjà arreu del món. Allà on hi havia un conflicte armat, allà hi anava Kapuscinski. En alguns llocs, com ara Angola, arribà a témer per la seva vida. Un dels seus llibres més coneguts és Ébano, en el qual descriu la gens amable realitat de diversos països africans durant la guerra freda.

El poble que viu immers en una llarga guerra corre el perill d’identificar la vida amb la guerra, de creure que la guerra és l’estat natural de les coses com li passava al petit Ryszard. Aquesta idea també la devien tenir els vietnamites, que després de lluitar contra els francesos, lluitaren entre ells; la guerra del Vietnam, la més llarga del segle XX, durà un quart de segle. Sense anar tan lluny, però en un passat més llunyà, també degueren confondre la vida amb la guerra els europeus afectats per conflictes que duraren anys i panys. Ara, els ciutadans que formem part de la Unió Europea tenim la sort de pertànyer a la primera generació familiar que no ha viscut cap guerra. Però dissortadament els pares, avis i besavis dels que passem de la seixantena sí que en visqueren i patiren.

En aquests moments i en diversos països, hi ha nens i nenes que, des que tenen consciència, no han conegut res més que la guerra. A Síria, sobretot, on la guerra civil ja fa vuit anys que dura, però també al Iemen, a l’Afganistan, al Sudan del Sud, a l’Iraq, a Catxemira, a la franja de Gaza, a Mali i altres zones d’Àfrica on actua Boko Haram… Mainada que senten trets, que fugen del foc enemic, que veuen morts, mutilats, ferits, que senten els plors de mares desolades per la pèrdua d’un fill en combat.

Alguns dels nens que viuen en un escenari bèl·lic fins i tot reben entrenament militar. Amb una arma automàtica no costa gaire matar. Els nens, als que sempre els ha agradat jugar a la guerra, aprenen aviat a manejar una arma automàtica. Quan la guerra es feia amb armes blanques pesades, un nen difícilment podia anar al camp de batalla; si hi anava, era com a escuder, mai com a guerrer. Només els adults corpulents podien brandar una espasa o una maça, tensar un arc, projectar una llança contra l’enemic. Però l’automatització de les armes de foc ha fet possible que una criatura de deu anys pugui participar en un conflicte armat. El progrés tècnic no sempre va acompanyat del progrés moral. Sovint s’esdevé tot el contrari.

Yambio és un poble del Sudan del Sud, devastat per la guerra civil que pateix el país des que aconseguí la independència l’any 2011. De llavors ençà, més de la meitat de la població infantil d’aquest poble ha estat obligada a combatre per diversos grups armats. L’agost de 2018 s’hi celebrà un acte simbòlic organitzat pel Govern. Una dotzena de nens amb uniformes de camuflatge i armats deixaren els fusells que duien i agafaren quaderns escolars i llapis lliurats per les autoritats. A l’acte hi assistí l’ambaixador dels Estats Units, el país que més armes ven als combatents d’arreu del món. Quanta hipocresia hi ha al món!

Mentre els nens del món benestant juguen a la guerra amb armes de joguina o amb videojocs, dotzenes de milers de nens soldats (i algunes nenes) de diversos indrets del Tercer Món formen part de milícies i exèrcits. No ho fan per gust, com creuen alguns. La majoria són segrestats al carrer o a les escoles per adults armats i obligats a seguir-los fins als seus campaments o casernes. Com el petit Kapuscinski, ells també creuen que la violència, la guerra, és l’estat natural de les coses.