Tancava l’anterior escrit d’aquesta sèrie fent referència a l’ús de la IA en un àmbit, el militar, del qual és comprensible conèixer, públicament, pocs detalls. Aquesta opacitat, però, també s’estén a un camp que, a priori, hauria de ser molt més transparent amb l’opinió pública, com és l’ubic desplegament, a escala industrial, dels centres de dades que sostenen la tecnologia. En bona part per la falta de planificació, coordinació i monitoratge sobre aquesta expansió i en part per la celeritat amb la qual es produeix, es fa difícil tenir dades fiables i actualitzades de la magnitud del sector, del volum dels fluxos materials que l’alimenten i dels impactes ambientals que deixen tant en els territoris d’on s’extreuen recursos per a la fabricació com en els territoris que n’acullen les instal·lacions. A les dificultats intrínseques de mesurar aquestes variables s’hi afegeix, com ha revelat el treball de la plataforma periodística Investigate Europe, la pressió d’empreses com Microsoft, Google, Amazon i Meta, que ha aconseguit que la Unió Europea (UE) introduís, en el seu ordenament jurídic, una clàusula que veta l’escrutini públic sobre l’empremta ecològica de cada centre de dades. La mateixa UE té previst relaxar, encara més, les seves exigències en matèria d’avaluació mediambiental per facilitar i accelerar el desplegament de centres de dades al seu territori. No es pot deixar perdre el tren del progrés.
Ja ara, la demanda massiva de components electrònics que sustenten la xarxa de “cervells” de la IA es fa palesa en l’increment dels preus de les matèries primeres i dels productes informàtics de consum domèstic. En aquest escenari, la mineria de recursos com ara el coure, el liti i el cobalt està vivint una època daurada. De fet, segons dades de l’Agència Internacional de l’Energia, el mercat global d’aquests minerals va duplicar la seva grandària en només cinc anys i va assolir un valor de 320.000 milions de dòlars nord-americans l’any 2024. Aquest escenari deixa uns enormes beneficis a grans corporacions multinacionals com Glencore, Rio Tinto o BHP, i presenta unes perspectives de futur encara més prometedores des del punt de vista de la indústria.
La cara B d’aquesta cursa extractiva és, com ja sabem, que es produeix sovint en països on les regulacions ambientals i laborals són molt permissives. Aquestes normatives s’alineen molt més amb les demandes tecnològiques dels països rics del nord global que no pas amb les necessitats de la població local i la prosperitat de la seva economia. Un clar reflex d’aquest desequilibri és que aproximadament el 70% del cobalt mundial s’extreu a la República Democràtica del Congo, un país on organitzacions internacionals com Amnistia Internacional continuen documentant greus impactes ambientals, condicions d’alta perillositat i l’explotació de desenes de milers de menors en precàries mines irregulars.
Més enllà dels materials que requereix la infraestructura d’aixopluc i comunicació en xarxa d’aquests centres, la seva operació consumeix dos recursos clau —i limitats— dels llocs on s’estableixen, com són l’energia i l’aigua.
L’Agència Internacional de l’Energia estima que, en aquest moment, els centres de dades ja consumeixen globalment entre l’1% i el 2% de l’electricitat mundial. Dins la UE, aquest sector ja representa aproximadament el 2,7% del consum elèctric total, amb projeccions que indiquen que la generació elèctrica haurà d’augmentar un 20% només per sostenir la creixent demanda de la IA de cara a l’any 2030. Mentre la UE diu esforçar-se per impulsar el que anomena transició energètica i, a moltes regions, la implantació d’aerogeneradors i camps solars genera conflictivitat territorial, bona part de la inversió en renovables es destinarà, inevitablement, a satisfer la nova demanda elèctrica en lloc de la substitució de fonts fòssils per altres de netes. A Irlanda, de fet, s’ha mesurat que tot l’increment en la producció d’energia eòlica durant el període 2017-2023 va ser destinat exclusivament als centres de dades, ja que el creixement de la seva demanda va anar en paral·lel a l’expansió de les renovables.05
Catalunya ha d’afrontar, de ple, aquestes contradiccions. El govern autonòmic s’ha posat al servei d’empreses promotores de centres de dades declarant com a “estratègics” o “d’interès general superior” 26 nous projectes d’albergs digitals, amb una potència acumulada de més de 2.000 MW (per ajudar a contextualitzar-ho: els dos reactors de la central nuclear d’Ascó tenen una potència conjunta de 2.000 MW). Segons l’ex-política Begoña Villacís, ara màxima responsable de la patronal de centres de dades a l’estat espanyol, «Catalunya es pot convertir en un dels hubs [nodes] més importants del sud d’Europa». Mentrestant, l’exposició pública de la primera versió del Pla territorial sectorial PLATER, que ha de definir les àrees catalanes aptes per acollir les instal·lacions de generació, transport i emmagatzemament d’energia eòlica i solar, ha generat el rebuig unànime de molts territoris que veurien afectat el seu paisatge. Entre ells, els dels municipis veïns al Pla de la Tallada, on s’ha proposat la instal·lació de quatre aerogeneradors, que contribuirien a la transició energètica aportant uns 20 MW de potència instal·lada (i cobririen, per tant, tot just una quarta part de les necessitats energètiques d’un sol dels 26 centres de dades del país projectats en una primera fase expansiva). En conjunt, els objectius d’implantació de renovables de l’Institut Català d’Energia (ICAEN) impliquen passar de 4.000 MW de potència eòlica instal·lada a Catalunya l’any 2025 als 6.000 MW l’any 2030. 2.000 MW de nova potència destinada a la transició energètica cap a les fonts netes i que podrien acabar segrestats en un 100%, com a Irlanda, només per alimentar les noves demandes dels centres de dades de Villacís i companyia. Transició 0 – Sobirania 0.
A més d’energia, el manteniment tèrmic dels centres requereix grans volums d’aigua, amb una mitjana de consum de 25 milions de litres anuals per cada MW de potència instal·lada. S’estima que aquest 2026 ja es necessitaran uns 2.500 hm³ d’aigua per satisfer la demanda de refrigeració dels aproximadament 10.000 centres de dades que s’estima que hi ha a escala mundial. El desplegament accelerat que descrivíem multiplicarà la pressió sobre les reserves hídriques locals, especialment en regions que pateixen estrès hídric, com és el cas de la conca mediterrània. A Catalunya, només els 2.000 MW de potència dels primers 26 projectes esmentats representen unes necessitats de refrigeració d’uns 50 hm3 d’aigua (per contextualitzar: l’embassament de Darnius-Boadella té una capacitat de 60 hm3). Els centres ajudaran a construir, litre a litre, la pròxima sequera. Tot i que l’aigua que serveix per refrigerar els centres de dades no es consumeix, per evaporació, en la seva totalitat, sí que s’alteren les seves propietats, cosa que acaba repercutint sobre el medi natural on es retornen els sobrants reescalfats.
Des de qualsevol perspectiva, el desplegament de la IA representa un nou escull per a la consecució d’un model de desenvolupament sostenible, lliure de dinàmiques extractivistes i respectuós amb els límits biofísics del planeta. Per aquest motiu, a mitjans de 2025, un informe sobre el nexe entre aigua i energia elaborat pel Relator Especial sobre els drets humans a l’aigua potable i el sanejament de les Nacions Unides, Pedro Arrojo Agudo, reclamava frenar l’expansió dels centres de dades. El repte per a la sostenibilitat es magnifica en territoris com Catalunya, on un dèficit energètic i una sobreexplotació hídrica ja estructurals col·lideixen amb les immoderades aspiracions del complex politicoindustrial dominant.
