Hi ha pobles – o nacions, si voleu – que han tingut mala sort. S’han gestat entre altres pobles més poderosos i han sofert les conseqüències d’aquesta desafortunada ubicació geogràfica. Si al mar el peix gros es menja el petit, a terra la nació gran es cruspeix la petita. No té volta de fulla, i l’absorció generalment s’esdevé amb una guerra pel mig, perquè a ningú li agrada ésser governat – i sovint humiliat i maltractat – per gent de fora.
A Europa el cas més conegut és el de Polònia (el dels Països Catalans no crec que el conegui tanta gent). Abans del segle XX, Polònia, una de les nacions més velles d’Europa, només havia existit políticament de forma temporal i sota diversos noms, amb fronteres que es dilataven i contreien. Sempre que els polonesos intentaren desfer-se d’un jou exterior – Àustria, Prússia, la Rússia tsarista, l’Alemanya nazi – foren derrotats i sovint massacrats. Polònia va renéixer després de la Gran Guerra, però aviat els nazis i els bolxevics dirigiren el seu punt de mira cap al país veí. Era una presa fàcil.
Lluny d’Europa hi ha altres pobles absorbits per veïns molt més poderosos. Els kurds, posem per cas. Els kurds són musulmans, però no àrabs, i tenen una llengua i una cultura pròpies, molt perseguida a Turquia, on s’arribà a prohibir els anys 70 i 80. Mai hi ha hagut un estat kurd, i amb els veïns que tenen els kurds – turcs, iranians, sirians i iraquians – tot fa pensar que a curt termini això no s’esdevindrà pas. Per tant, aquest poble tan maltractat per la història – sobretot per Saddam Hussein, que n’exterminà desenes de milers amb armes químiques – continuarà dividit entre Turquia, Síria, Iran, l’Iraq i Armènia (on hi ha un petit enclavament).
El cine, especialment Siete años en el Tíbet, el drama històric estrenat el 1997, i el Dalai Lama, el líder espiritual del poble tibetà, exiliat a l’Índia, juntament amb desenes de milers de tibetans, han donat a conèixer el cas del Tibet, territori incorporat a la Xina maoista l’any 1954 després d’un passeig militar de les tropes xineses. Malgrat que el Dalai Lama ha peregrinat per tot el món explicant els atacs que ha sofert la cultura tibetana després de l’annexió a la Xina, poques veus han gosat retreure-ho als invasors – i encara ho han fet amb la boca petita, no fos cas que el gegant asiàtic es molestés. Ja se sap que passa quan l’elefant s’enutja.
Però tornem a Europa. Hi ha un altre cas menys conegut i amb un destí encara més cruel que el de Polònia. És el d’Armènia, un petit país caucàsic amb una història molt antiga i convulsa. Fou el primer regne que es cristianitzà. El seu símbol és l’Ararat, la muntanya bíblica, situada a la República de Turquia. Durant la major part de la seva llarga història, Armènia només fou una denominació geogràfica. Envoltat de poderosos estats, fou ocupat per aquests. Durant segles, per l’Imperi bizantí; després, pels turcs i pels russos. També temporalment pels perses. Ja abans de la Revolució russa, Armènia pertanyia al vast Imperi tsarista. Amb aquests veïns militarment tan forts i anorreadors d’altres cultures, els armenis no hi tenien gaire res a fer. S’havien de resignar a ser governats per poders llunyans. Només a l’època medieval existí un poderós regne armeni. Però tingué una existència bastant efímera: durà un segle i escaig. I només després de la desintegració de l’URSS, l’any 1989, Armènia aconseguí ser, després de molt de temps una república sobirana.
Territori muntanyós, pobre, Armènia és un país d’emigració des de fa segles. Recordeu Charles Aznavour? Doncs era fill d’armenis instal·lats a París. El cantat denuncià moltes vegades el genocidi comès pels turcs contra el seu poble. En el seixantè aniversari de la matança composà una cançó titulada “Ils sont tombés”. També participà en el rodatge de la pel·lícula Ararat. També era armeni d’origen armeni l’escriptor William Saroyan.
Temps enrere molts armenis s’instal·laren al veí Imperi otomà, on més d’un milió i mig foren perseguits a mort l’any 1915. La major part eren dones, vells i criatures, obligats a caminar durant dies fins al desert de Síria, moltes dones violades cop i recop durant el llarg calvari. Se’ls acusava de quintacolumnistes, de simpatitzar amb els aliats, però en el fons era una qüestió d’intolerància religiosa i cultural. Ja feia temps que els armenis de l’Imperi otomà sofrien progroms, però mai no s’havia arribat tan lluny. Era el primer gran genocidi del segle passat, i el govern turc encara no en vol sentir parlar. Com a molt, accepta que durant aquell episodi històric es van cometre excessos. L’escriptora empordanesa Maria Àngels Anglada tracta el genocidi armeni a Quadern d’Aram (1997), una de les seves obres més conegudes. Pura poesia en prosa.
Els armenis sempre han viscut amb la por enganxada al cos. La por de la desaparició de la seva cultura mil·lenària. Per això centenars de copistes, la major part monjos, es dedicaren durant segles a copiar llibres; molts manuscrits foren destruïts pels diversos invasors, però els que es salvaren de la destrucció – uns 30.000, la major part a la capital armènia, i una bona part il·lustrats – avui dia són autèntics tresors. Busqueu a Google imatges de còdexs armenis (el millor és escriure “armenian manuscripts”) i veureu quines meravelles apareixeran a la pantalla de l’ordinador. Només el poble que s’estima la seva cultura i tem pel futur d’aquesta pot deixar un testimoni tan valuós fruit d’un treball gegantí, impagable.