i el seu llibre “Els ullastres de Manhattan”
De vegades, un necessita viatjar, sortir, anar-se’n de la seva terra per descobrir i valorar el que hi té
Ponç Pons (Alaior, Menorca, 1956) és llicenciat en Filologia Hispànica i catedràtic d’Institut de llengua i literatura catalanes. És autor de narracions, novel·les, teatre, dietaris, aforismes, traduccions i poesia. La seva obra poètica figura a les més importants antologies i ha estat traduïda a diverses llengües. Ha estat guardonat amb la viola d’Or als Jocs Florals, i amb els premis Miquel de Palol, Ciutat de Palma, el de la Crítica Serra d’Or, el Carles Riba, el premi Cavall Verd, el Ramon Llull i el premi Nacional de la Crítica de l’Associació d’escriptors, entre d’altres distincions.
Ponç Pons ens acaba de regalar un llibre que té un sorprenent i agosarat doble format. Per una banda és un dietari de l’estada que el poeta va fer a Nova York el 2007, amanit amb vives i lúcides reflexions sobre la literatura (la seva passió), el fet de viatjar, la poesia i la terra on vius. I per l’altra ho va alternant en el text amb un extens i agosarat poema sobre la història de Menorca on hi escriu els principals successos de la seva història des dels seus inicis.
El món és un llibre i qui no viatja només en llegeix una pàgina
Professor de literatura, Pons ens recorda que els llibres necessiten temps per ser ben llegits i espai per ser ben guardats. I que poder ser lector és un privilegi que molts alumnes no valoren, i s’avorreixen i viuen enganxats al mòbil, penjats al Facebook, alienats als videojocs.
Sempre he cregut que un llibre és un amic, ens diu, i que una bona lectura és un massatge al cervell, però perquè un llibre visqui, tingui vida, necessita un lector, i ser lector exigeix consciència, esforç, concentració. No llegeix qui pot sinó qui vol. És una elecció, remarca Pons. I remarca una frase molt seva: “Jo soc jo i la meva biblioteca”.
La poesia és per a Pons el sol d’un dia d’hivern i la paraula clau sempre és passió. I coincideix amb Pessoa (1888-1935) que afirma que “la poesia és l’estat rítmic del pensament”.
Viatjar i canviar de lloc revitalitza la ment
També reflexiona sobre el fet de viatjar. Perquè viatjar és més que desplaçar-se d’un lloc a un altre i crec que serveix de ben poc si en tornar –ens diu- no has après res sobre el món, la vida, els altres, i sobretot sobre tu mateix.
Va bé sortir i distanciar-se del teu lloc de residència, afegeix, per poder veure’l amb perspectiva i saber si realment hi vius, si te l’estimes o només hi habites, per qüestió de naixement, feina, circumstàncies…
Perquè un, a part d’on neix, és també dels llocs que estima i on vol viure, remarca Pons.
La poesia és la impuresa que un ésser viu segrega per purificar-se
En el dietari, Pons contraposa amb audàcia, Menorca a Manhattan, i diu que Menorca pot ser petita, però “per jo és un univers i té tot el que es necessita per viure-hi de forma humana amb intensitat i plaer.”
Nova York és espectacular –ens diu-, “però jo no sabria viure dins un espectacle. Perquè molts estan convençuts que Nova York és preciosa i jo no sé si serviria de res aplicar les tres condicions: integritat, harmonia, lluminositat, que segons sant Tomàs d’Aquino ha de tenir la bellesa, per reflexionar sobre l’ètica d’alguna estètica urbanística”, reflexiona el poeta. En canvi “jo cant agraït la mediterrània bellesa i la humanística saviesa de la nostra illenquitat”, conclou.
Si no pots viure a la terra que estimes, estima la terra on vius
L’escriptor i crític literari, Martí Domínguez (1966) remarca que el llibre de Pons és un cant a la soledat del camp respecte a la destructora ciutat, cada vegada més monstruosament intractable.
Diu també que el llibre de Pons és un cant horacià a la natura perduda. Llegiu Ponç Pons i recordeu Horaci, ens diu, i la seva lloança de les coses petites sobre les grans en la vida, i la curta durada de la nostra existència i l’inexorable final que és la mort. Perquè l’obra de Pons, necessitats com estem d’orientació i mestratge n’és un bon referent.
Cal remarcar que aquest recomanable llibre té al final de tot un glossari amb un vers d’Ovidi: “Dura tamen molli saxa cavantur aqua” que significa: “però les aigües molles foraden les dures roques” i acaba amb una sentència de Ponç Pons que és tota una declaració de principis, i que diu: “A pesar de l’absurd, els desenganys, els fracassos, a pesar del buit i del no-res, a pesar de la mort, som éssers per a la vida i l’hem de viure amb intensitat i passió”.
Referències bibliogràfiques
- PONS, Ponç. Els ullastres de Manhattan. Quaderns Crema. Barcelona, 2020.
- DOMÍNGUEZ, Martí. “Elogi d’Horaci”. El Temps, 6 d’octubre de 2020. Pàg.66.
- ARBOIX Adrià. “Ponç Pons i la seva poesia sapiencial”. Emporion 26 de setembre, 2016. https://emporion.org/ponc-pons-i-la-seva-poesia-sapiencial/
- PONS, Ponç. El rastre blau de les formigues. Poesia dels Quaderns Crema. Barcelona 2014.
- PONS, Ponç. Camp de Bard. Proa. Barcelona 2015.
- PONS, Ponç. Dillatari. Quaderns Crema, Barcelona 2005.
- PONS, Ponç. El Salobre. Els llibres de l’Ossa Menor. Proa. Barcelona 1997
El bou escorxat (Soutine)
Bou escorxat
en viu que engendres cucs
sense un lament.
Ets el mapa sagnant
de la història del món,
el retrat cru d’aquell
déu jueu que era amor
i encara crucifiquen.
Ponç Pons (Camp de bard, 2015)
XVI. JUDES
De què cony m’acusau,
cabrons, si estava escrit!
Jo vaig trair-lo
perquè tot s’acomplís.
Pitjor vosaltres
que heu pervertit el món
amb el catolicisme.
Ponç Pons (Camp de bard, 2015)
Apèndix
Video d’ 1 minut d’en Josep Arboix (professor de literatura de l’INS Antoni Pous de Manlleu, Osona) referit precisament a Ponç Pons, en el qual hi llegeix un poema i el comenta als seus alumnes de batxillerat.