“Cerc en la Literatura sentit i veritat”
Ponç Pons (1956)
Nascut a Alaior, Menorca (1956), Ponç Pons és professor de llengua i literatura. La seva obra poètica figura a les més importants antologies i ha estat traduïda a diverses llengües. Acaba d’obtenir el premi Miquel de Palol 2015 pel seu poemari “Camp de Bard”. Havia guanyat abans el premi Ciutat de Palma, la Viola d’Or als JocsFlorals, el premi de la Crítica Serra d’Or, el premi Carles Riba i el premi Nacional de la Crítica de l’Associació d’escriptors, entre d’altres distincions.
L’any 2014 Ponç Pons va publicar, en la col·lecció “Poesia dels Quaderns Crema”, un original poemari titulat “El rastre blau de les formigues” on exposa i sintetitza pensaments i raonaments en forma de sentències breus i aforismes, més que no pas poemes convencionals, relacionats sempre amb la seva pròpia manera d’interpretar molts aspectes de la vida. Poesia sapiencial, sublim i filosòfica, on s’entreveu una peculiar visió del món i on queda reflectida tota una escala de valors.
El poeta es considera un autor amb compromís i ho comenta: “Ser un autor compromès, d’acord, però no amb cap partit polític”. La seva visió lúcida i crítica la veiem quan diu: “Tot degenera i ho acaben desvirtuant. L’Evangeli al Vaticà, el marxisme als gulags i la democràcia espanyola al Congrés dels Diputats”.
El seu gran amor per als llibres i la poesia és irrefutable. Una passió però també un refugi. I ho expressa clarament quan diu: “Jo sóc jo i la meva biblioteca” i “La poesia és més important que els poetes” i “Tornar cansat de misèries al refugi solitari de la lectura. Aprendre a conviure amb serps”. Perquè, ell creu que “El millor lloc del món és un bon llibre”, malgrat que és plenament conscient que “Un llibre també depèn de la qualitat del lector”.
El crític literari Joan Josep Isern remarca que en l’obra de Ponç Pons hi trobes Spinoza, Steiner, Chatwin, Shakespeare, Llull, Txèkhov, Dante, Cervantes, Homer, Giono, Lobo Antunes, Montaigne, Wittgenstein, Walser o el seu estimadíssim Fernando Pessoa.
La paradoxa de la incomunicació actual malgrat l’avenç insultant de les noves tecnologies no el deixa indiferent i críticament sentencia: “Com una plaga, la gent no parla pel mòbil, sinó amb el mòbil”.
Com a professor de llengua i literatura, és també molt crític quan comenta: “Qualitat d’ensenyança. L’únic Homer que coneixen és Homer Simpson”. Però també és un entusiasta de la seva feina: “Hi ha moltes teories pedagògiques, però l’única que funciona de veritat és estimar-te els alumnes”.
Recomana: “No deixar que cap elogi et faci tornar vanitós ni cap atac, depressiu” i ressalta la importància i transcendència de “Ser rics dels llibres que hem llegit i les persones que hem estimat”.
També aconsella textualment:
“Deixa de banda els que et volen mediocritzar i fes-te enfo-
ra dels depredadors. Guia i models a seguir, respecta sem-
pre els teus mestres i si has de competir que sigui amb els
més grans”.
La seva recepta de vida es basa en dos factors: “L’austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida”.
Apartat voluntàriament de la majoria dels actes socials que considera superflus, Ponç Pons referma sense fer-ne escarafalls que: “No m’interessa el món literari ni la vida social”. Finalment, considera que: “Tenir temps i salut per poder fer el que ens agrada és la riquesa més gran del món”.
Referències bibliogràfiques
- Ponç Pons. El rastre blau de les formigues. Poesia dels Quaderns Crema. Barcelona 2014.
- Ponç Pons. Camp de Bard. Proa. Barcelona 2015.
- Ponç Pons. Dillatari. Quaderns Crema, Barcelona 2005.
- Joan Josep Isern. Els dies escrits del poeta Ponç Pons.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4201495/20140704/dies-escrits-poeta-ponc-pons.html
