Dins el programa de les “IV Jornades de Memòria Històrica” organitzades el mes de maig passat pel Museu de la Mediterrània, l’historiador, antropòleg i professor Pep Cara va parlar el divendres 20 sobre “La resistència contra la dictadura – Els maquis”. El conferenciant va explicar qui eren aquests guerrillers, com estaven organitzats, quines accions duien a terme i en quina època va tenir lloc la seva activitat. Bona part de la xerrada es va fer en forma de debat, en el qual varen participar diversos assistents amb preguntes i observacions molt variades. Exposaré tot seguit la informació que vaig aportar sobre l’únic torroellenc de qui tenim constància que va formar part d’un d’aquests grups guerrillers antifranquistes. Per diverses converses que he mantingut, em consta que molta gent de la nostra vila el va conèixer, però la informació sobre la seva lluita amb els maquis prové d’una entrevista que li va fer l’historiador Jordi Gaitx, i que va publicar al llibre “L’exili del Baix Empordà al 1939”, editat per l’Ajuntament de La Bisbal l’any 2007.
Josep Marull Junquer va néixer a Torroella de Montgrí l’any 1918, per tant el 1936 tenia 18 anys. El seu pare era pagès i, com solia passar entre la gent humil, votava a qui li deia l’amo. Ell es va posar a treballar de paleta a can Sagrera i es va afiliar a la CNT i a Joventuts Llibertàries, sindicat i partit anarquistes.
El 19 de juliol de 1936, en fracassar l’alçament militar a Catalunya, es va constituir a Barcelona el “Comitè Central de Milícies Antifeixistes”, que tot seguit va organitzar un exèrcit de voluntaris per prendre Saragossa, encapçalat per Buenaventura Durruti, un dels principals protagonistes de les accions revolucionàries de Barcelona i de la creació del Comitè Central de Milícies. El dia 25 de juliol, Josep Marull va marxar al front d’Aragó en una de les dues columnes d’aquest exèrcit de voluntaris, i en aquell front va fer pràcticament tota la guerra.
Quan l’exèrcit republicà va emprendre la darrera acció militar d’envergadura contra els nacionals, la batalla de l’Ebre, Marull se’n va salvar perquè li faltava un ull (l’havia perdut jugant amb els seus germans quan era petit, segons m’havia explicat Cels Sais, veí seu del carrer del Carme). Va ser per això que, abans de la retirada final, el varen destinar a serveis auxiliars a Girona, i des d’allí va anar a Torroella a veure com acabava tot, però, aconsellat pel seu pare, atesos els seus antecedents, va marxar cap a França. Ho va fer a peu, el 26 de gener de 1939, amb un grup de catorze o quinze torroellencs que varen sortir per Ullà i pel camí vell de Bellcaire. Hi havia Miquel Canals Pahí, que havia presidit el Comitè, la seva dona Maria Planas, la seva filla i el seu germà; Xicu Passarrius, la seva xicota Amàlia Viladevall i el seu germà Quimet Passarrius; Lluís Lofra; Salvador Vidal Pagantàies i probablement Maria Hostench; Pere Borrat, Juanito Toribio, Maria Carreras, Josep Marull i potser també Severo Planas o algú més. En arribar a França, Josep Marull va ser confinat a Sant Cebrià i traslladat després a Agde.
En esclatar la Segona Guerra Mundial els reclusos varen haver de triar, tornar a l’Espanya de Franco o fer costat a França. Si tornaves, encara que no haguessis fet res, t’exposaves a ser afusellat, però alguns varen triar aquesta opció. Els altres varen ser destinats a treballar el camp, a fer trinxeres o lluitar amb la Resistència, el moviment francès organitzat contra l’ocupació nazi. Marull va decidir combatre al costat de la Resistència, i ho va fer amb fortuna, perquè en aquella lluita de guerrilles, molts varen caure presoners i no pocs varen acabar als camps d’extermini nazis.
A finals de 1944, quan l’exèrcit alemany ja havia estat desallotjat del sud de França, Josep Marull es va enrolar al maquis i va entrar a Espanya passant pel túnel de Vielha. Formava part d’un moviment guerriller organitzat pel Partit Comunista d’Espanya per realitzar atacs al llarg de tota la frontera pirinenca, amb una escomesa principal per la Vall d’Aran. Va ser una operació espectacular, en la qual varen participar entre 4.000 i 7.000 guerrillers, ben equipats i amb armament pesat. Els maquis finalment varen ser refusats per les tropes franquistes i l’anomenada “Operació Reconquesta d’Espanya” va fracassar.
Josep Marull es va allistar aleshores a l’exèrcit francès, però aviat va haver de triar de nou entre anar a lluitar a Indoxina o plegar de soldat; va decidir quedar-se, i va ser indemnitzat. Va marxar a Alemanya, a treballar en la tala de boscos, i després s’hi va quedar a fer de paleta. Vivia a Villingen-Schwenningen, a la regió de Friburg, no gaire lluny de Suïssa, amb la seva dona i dos fills -un nat a França, l’altre a Villingen- que hi continuen vivint.
L’any 1954, finalment, Josep Marull va decidir tornar a Torroella, sembla que amb l’aval de mossèn Josep Garrido, rector de la parròquia. Tanmateix, potser per alguna denúncia, va ser acusat de l’assassinat de Joan Fonquerna, Pey (*), jutjat i condemnat, però posteriorment va ser indultat, en poder provar que quan varen matar en Pey, el juliol de 1936, ell ja havia marxat voluntari al front d’Aragó.
Josep Marull encara va tornar a Alemanya amb la seva dona Matilda i, a partir d’aleshores, varen anar alternant les estades entre aquell país d’acollida i Torroella. Segurament per un lligam de suport entre familiars de represaliats, un altre torroellenc, Adolf Molins Jou, també va anar a treballar a Villingen, sabent que allà tindria ajuda d’una persona de Torroella. Hi va estar tres anys, feia de fuster. Sempre va parlar bé d’aquella època, i amb la seva dona varen mantenir l’amistat amb el matrimoni Marull. A la foto que s’adjunta, presa els anys vuitanta a Villingen, veiem Adolf Molins, la seva dona Maria Riera i Josep Marull.
Aquí, el matrimoni Marull s’estava al carrer Fàtima. Segons explica Albert Bou, primer alcalde elegit democràticament després del franquisme, Josep Marull havia parlat amb ell alguna vegada i li havia manifestat la seva satisfacció perquè els torroellencs havien elegit un Ajuntament d’esquerres.
(*) Vegeu el meu article “Jaume Fonquerna”, EMPORION núm. 18, octubre 2016.