Carvalho, el detectiu nihilista, fa 50 anys

“¿Quién es Pepe Carvalho? Todos los informes sobre él son muy secretos, però también muy inútiles”

(“Yo maté a Kennedy”; Manuel Vázquez Montalbán, 1972)

Una vegada van robar el cotxe de Vázquez Montalbán en el garatge de la vivenda que tenien a Vallvidrera. Un dels policies que va atendre la denúncia li va recriminar si no li feia vergonya “que li robin el cotxe a un detectiu com vostè”. L’anècdota la va explicar Anna Sallés al biògraf  José V. Saval. Definitivament el detectiu era més popular que l’escriptor. 

Sabem que els personatges transcendeixen els seus autors i cobren vida pròpia, gràcies a les seves trajectòries i a l’estima dels lectors de diverses generacions. Alguns personatges han transcendit tant que han ocupat el lloc del propi autor. Tothom sap qui és Sherlock Holmes, però pocs coneixen qui el va escriure. La literatura universal n’està plena d’exemples. Un personatge creat en la ficció comença a caminar i de vegades sembla que esdevingui sobirà. Ell mateix persona i personatge.

L’any 1972 la societat catalana i espanyola vivia una situació esquizofrènica. D’una banda, un país oficial que es sostenia en un règim dictatorial, anacrònic a Europa, ranci, repressor, sanguinari encara, i totalment al·lèrgic a les llibertats polítiques i civils. La prohibició era l’hàbitat natural del franquisme: prohibits partits polítics i sindicats, prohibit el divorci o l’avortament, prohibit parlar en català a les aules, prohibit…. D’altra banda, un país real, cada vegada més allunyat d’aquella carcassa oficial. Un país més obert, que anhela reincorporar-se a Europa, més tolerant amb les formes de vida i de convivència, més exigent a favor de la llibertat política i sindical, àvid de recuperar i exercir la llibertat. Àvid de tot allò que el règim volia prohibir, fos el teatre independent, la Nova Cançó, el dret de vaga, els llibres censurats, els poetes esborrats, les pel·lícules eròtiques i l’amor sense cotilla.

En aquesta aparent esquizofrènia apareixia Carvalho per primera vegada, el 1972. El seu creador, Manuel Vázquez Montalbán, era ja un periodista experimentat i un pensador que exercia d’intel·lectual, amb obres tan significatives com “Informe sobre la información” (1963) o “Manifiesto subnormal” (1970).   Però tot i això, és possible que encara en aquell any 1972, Vázquez Montalbán fos millor conegut per la policia que pel gran públic. Deu anys abans, el 1962, havia estat detingut per una vaga en solidaritat amb els miners d’Astúries i va ser jutjat, condemnat i empresonat a Lleida on va passar tres anys de presidi.  

El estudio de Artinbau estaba en la calle Baja de San Pedro. Carvalho experimentó el nerviosismo consabido al pasar ante la central de la Polícia de Vía Layetana. Del caserón aquí solo conservava malos recuerdos y por mucha limpieza democràtica que le echaran, siempre sería el hosco castillo de la represión.” (“Los mares del Sur”).

Carvalho apareix a la novel·la “Yo maté a Kennedy”, un títol amb el seu segell, que beu en la cultura popular de masses. En un món incapaç, 10 anys després, d’identificar l’assassí material ni tampoc intel·lectual del president americà, Vázquez Montalbán crida l’atenció  atribuint-li a Carvalho aquell magnicidi en primera persona. Des de llavors evoluciona, es va consolidant com a personatge de ficció i  acaba esdevenint una figura molt popular, que viurà en més de 24 novel·les (amb diversos premis, entre els que destaca el premi Planeta a “Los mares del Sur”), serà portat al cinema en diverses ocasions i alimentarà nombrosos estudis i tesis literàries.

Qui és Carvalho? La cita inicial no enganya: difícilment classificable, esmunyedís, de tornada de quasi tot i aparentment contradictori. Gallec d’origen, català d’adopció. Militant comunista en la seva joventut, també va servir posteriorment a la CIA. Vázquez Montalbán dirà d’ell que és un nihilista i que, a la gallega manera, és difícil estar d’acord o en desacord amb Carvalho. És evident que l’escriptor, com a periodista i intel·lectual compromès, trobarà en Carvalho una perspectiva per descriure i analitzar el món, un punt de vista, des del qual exercir la crítica política i la denúncia social sobre la Transició, sobre el poder dels poders econòmics, sobre la corrupció… Tan aviat el criden del Partit Comunista d’Espanya per investigar un crim al Comitè Central com l’intenta contractar Juan A. Samaranch per a esbrinar qui està darrera d’un complot per fer fracassar els Jocs Olímpics. Carvalho deia que els detectius privats són els termòmetres de la moral establerta.

Carvalho es consolidarà com a detectiu privat, independent, i s’emparenta amb alguns dels detectius més famosos de la novel·la negra americana, però amb una personalitat mediterrània i llatina. Crea un univers propi en el qual brillen amb llum pròpia els secundaris que formen la seva “família”: Biscuter, Bromuro i la prostituta Charo. I en el qual Barcelona, aquella ciutat vídua que deia Vázquez Montalbán, posa l’escenari de moltes de les novel·les. 

“Bajó los escalones de dos en dos y saltó a las Ramblas con el cuello tieso y los ojos picoteando en las cabezas lejanas en busca de los cabellos mielados de Yes. Creyó verlos cerca de las arcadas de la Plaza Real y corrió hacia allí. No era ella. Tal vez hubiera ido al norte en busca de su ciudad o quizá hacia el sur, hacia el puerto para ensimismarse en las aguas y el trajín de las golondrinas hacia el rompeolas…” (“Los mares del Sur”)

Hem dit que Carvalho és un punt de vista, un prisma des del qual parlar de moltes coses. Vázquez Montalbán s’havia caracteritzat per conrear una crítica lliure sobre aspectes allunyats del món de la intel·lectualitat, com el futbol, la moda o la gastronomia. Carvalho excel·leix en la crítica gastronòmica. El bon menjar, l’artesania dels fogons i la sociologia de les cuines regionals formen part dels relats del detectiu. Una mostra, per exemple, és la dissertació sobre el “pot au feu” francès i els cigrons: 

“Carvalho disertó sobre el tronco común del ‘pot au feu’ a la vista del excelente cocido. El garbanzo, dijo, caracteriza la cultura del ‘pot au feu’ a la española y casi siempre la legumbre seca aporta el matiz característico. Por ejemplo, en el Yucatán hacen el cocido con lentejas y en el Brasil con el frijol negro. Dentro del cocido garbancero de los pueblos de España, el de Madrid se caracteriza por el chorizo y el de Catalunya por la botifarra de sangre y la pelota.”.   (“Asesinato en el Comité Central”)

Vázquez Montalbán fa evolucionar al personatge. Amb el pas dels anys ell també es va fent més gran, no és un d’aquests herois atemporals que sempre tenen 30 anys. I, com a bon marxista, Vázquez Montalbán fa la crítica i l’autocrítica del seu propi personatge. En el tram final de la ja esmentada “Asesinato en el Comité Central” Carvalho està a punt que el sotmetin a un interrogatori violent per part d’uns individus que l’han raptat. Ja ve d’una baralla anterior i està adolorit. Necessita seure, els diu. I la resposta que li dona un dels seus segrestadors permet a Vázquez Montalbán situar a Carvalho en el mapa dels detectius de ficció:

“Eso me parece, señor Carvalho. No tiene usted buen aspecto. Es demasiado bravo. Parece de otra época. Me parece que usted ha aprendido el oficio en las novel·les de Klotz. Raner se mueve mucho, es violento, agresivo. Eso ya no se lleva. Fíjese en los personajes de Le Carré. Ese es el modelo. Oficina, mucha oficina. Archivo, mucho archivo. Computadoras. Todo se deshumaniza. Smiley utiliza la cabeza, no los puños”.

Carvalho és una creació extraordinària i s’ha guanyat, gràcies a la imaginació creativa de Vázquez Montalbán i a l’afecte incondicional de milers i milers de lectors arreu del món, un lloc a la literatura. Forma part de la nostra cultura popular i també de la literatura internacional.