El 1969, jo tenia tretze anys, i tot el que sabia d’una hipotètica anada i tornada a la Lluna eren els dos magnífics àlbums d’Hergé (Objectiu: la Lluna i Tintín i la Lluna), publicats als anys cinquanta. Aquells volums, com la resta de la col·lecció, aportaven moltes dades, i molt precises, a més d’un llenguatge força complex, tècnic i sense concessions a un públic que se suposava infantil i juvenil. Per bé o per mal, corrien altres temps i el batxillerat era una altra cosa.
Concretament, fou el 20 de juliol d’aquell “any eròtic”, tal com el va descriure el cantautor francès Serge Gainsbourg, quan l’astronauta Neil Armstrong va posar un peu a la Lluna mentre deixava anar allò tan solemne de: “Aquest és un petit pas per a l’home, però un gran salt per a la humanitat”. Val a dir que encara hi ha gent que sosté, més de mig segle després, que allò no va ser més que un muntatge made in Hollywood.
En qualsevol cas, la veritat és que a mi aquella aventura no em va fer venir ni calor ni fred. Les imatges televisives, a banda de ser en blanc i negre, permetien intuir més que no pas veure; el so, rugós i antipàtic, semblava emès per algú afectat de raspera crònica, i el paisatge lunar es mostrava lleig, plomós, d’una monotonia insofrible. Només el nom del lloc de l’allunatge, Mar de la Tranquil·litat, aportava un element evocador de vagues reminiscències xineses.
És innegable que els viatges espacials han d’enfrontar imprevistos i situacions extremes i que el risc zero no existeix, com saben perfectament els gestors de catàstrofes; però en l’astronàutica tot està tan calculat i recalculat durant anys de treball exhaustiu per part d’un exèrcit de tècnics i científics de primeríssim nivell, que les emocions fortes que sol comportar el perill sobtat —i que són l’essència de qualsevol aventura digna d’aquest nom— més aviat escassegen.
En altres moments de la Història, salpaves en direcció a l’Índia o al Japó i acabaves topant amb algun arxipèlag paradisíac al bell mig del Carib. D’altra banda, no es coneixia l’abast del viatge, que podia durar setmanes, mesos, fins i tot anys, tot plegat a bord d’unes naus inestables i esquifides, atapeïdes d’homes famolencs, taciturns i cercabregues.
En definitiva, es tractava d’autèntiques odissees que facilitaven la trobada amb pobles exòtics de costums estrafolaris, paisatges enlluernadors i, el més important, aliments ignots fins aleshores, capaços de salvar, segles més tard, tota una nació de la fam. Ja em direu si la Lluna pot competir amb prodigis com aquests! De ben segur que amaga moltes terres rares, minerals a dojo i potser algun bacteri congelat des de fa cent milions d’anys, però d’indígenes que et rebin sorpresos i recelosos, i també encuriosits i amb ganes de fer petar la xerrada, cap ni un.
A l’espai, tot és una mica aparatós i fatxenda. Certament, impressionen aquestes enormes naus que escupen foc i fan una fressa terrible en enlairar-se, però els seus tripulants hi viatgen enxovats i, a la mínima que es descuiden, es posen a surar absurdament, tot adoptant postures còmiques i inversemblants. Malauradament, la festa genera una formidable quantitat de ferralla còsmica que orbitarà al voltant de la Terra fins que Déu —o la fricció i l’escalfor extrema de l’atmosfera— vulguin, la qual cosa constitueix un exemple de contaminació desfermada.
En el cas que ens ocupa, la raó de ser d’aquest retorn a la Lluna ha sigut, d’una banda, conèixer millor la seva anomenada cara oculta i, de l’altra, establir les condicions que facin factible l’establiment de bases lunars. De moment, gràcies a les fotografies que ens han fet arribar els tripulants de l’Artemis II, el que podem confirmar és el que alguns ja sospitàvem: aquesta “cara B” està tan mancada d’encant com l’altra i, a sobre, apareix més foradada i amb més protuberàncies, com el cutis turmentat d’un adolescent menjat per l’acne.
No, definitivament, a mi que no m’hi busquin quan el turisme espacial comenci a abaixar preus i a popularitzar-se, cosa que de ben segur succeirà, perquè la gent no es cansa mai d’anar d’un indret a l’altre. Potser la perspectiva de la Terra des de l’espai farà disminuir el nombre de terraplanistes, avui més abundant que en temps de Copèrnic i Galileu. Tant de bo! I encara en podríem treure més beneficis: no es diu que viatjar, com més lluny millor, és l’antídot perfecte per combatre el nacionalisme? Bé, jo no n’estaria tan segur, perquè el primer que fan els exploradors és plantar la bandera. I no precisament la de l’ONU.
Un altre dels objectius d’aquest viatge ha sigut el de valorar la possible construcció d’una plataforma de llançament que permeti l’assalt al planeta Mart, una autèntica dèria per a personatges com ara el magnat Elon Musk, un home, sens dubte, de gran intel·ligència, però que no perd mai l’ocasió de fer estrambòtiques ganyotes a les càmeres mentre va deixant anar per la boca gegantines bajanades. Vist que la data prevista per a aquesta admirable empresa es posposa vint anys com a mínim, no crec que pugui arribar a formar-me una opinió basada en fets.
A banda del prestigi en joc i sobretot del domini d’unes potències sobre les altres, penso que, en definitiva, el que més atrau i engresca de l’anomenada cursa espacial és la cerca de vida intel·ligent en altres mons, potser perquè la del nostre no ens acaba de convèncer, cosa perfectament comprensible.
