L’acord de pau signat a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa, el 7 de novembre de 1659, entre Felip IV de Castella, III d’Aragó, i Lluís XIV de França, per mitjà dels seus representants: Luis de Haro i Pedro Coloma, per Castella i Aragó, i el cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, per França, posava fi a la guerra iniciada el 1635.
Article 42: “I pel que fa als països o llocs que les armes de França ocupa en aquesta guerra, del costat d’Espanya, com hem acordat en la negociació iniciada a Madrid l’any 1656, en què es basa aquest Tractat, que les muntanyes del Pirineu, que havien dividit abans les Gàl·lies d’Espanya, sigui també d’ara endavant divisió dels dos regnes. Al mateix temps que s’estigui d’acord i s’hagi concedit, que el Senyor Roy Tres-Chrestien (Lluís XIV) romangui en la possessió i, en realitat, gaudirà de tots els del Comtat i Vegueria de Rosselló, el Comtat i Vegueria de Conflent, països, ciutats, llocs i castells, pobles, viles i llocs que conformen les vegueries dels comtats de Rosselló i Conflans. I el Senyor Rei sent catòlic, el Comtat de la Vegueria de Cerdanya i tot el Principat de Catalunya amb vegueries, llocs, ciutats, castells, pobles, viles, llocs i països que conformen el comtat de Cerdanya i el Principat de Catalunya. Per suposat, si es tracta només d’un pocs llocs de la Vegueria i el Comtat de Conflent i no de Rosselló, que es troben en aquestes muntanyes del Pirineu el costat d’Espanya, segueixen sent també de Sa Majestat Catòlica: Com si la mateixa uns pocs llocs que Vegueria i el comtat de Cerdanya solament, i no de Catalunya, que es troben en aquestes muntanyes del Pirineu, Costat de França, encara són de Sa Majestat Tres-cristià. I arribat a un acord sobre la divisió, seran presents els diputats dels comissaris d’ambdues parts, que tota la bona Fe declarar que són les muntanyes del Pirineu, que segons el contingut d’aquest article ha de succeir per dividir els dos regnes, i assenyalar els límits que tenen. Els comissaris es reuniran en el lloc i a molt tardar en un mes després de la signatura d’aquest Tractat, i en un altre terme el proper mes i d’acord comú a tots els concerts que s’indica més amunt. Per suposat, si en llavors no siguin capaços de romandre en entre ells acord, així enviaran els motius de la seva desavinença als plenipotenciaris dels dos Reis, dels Lords, que, en haver estat coneixedors de les dificultats o conflictes trobats, buscar acord sobre aquest punt, sense que es puguin tornar a prendre les armes.”
Espanya va perdre diverses places de Flandes i l’Artois, i en va recuperar d’altres a Itàlia. Per a Catalunya va significar la pèrdua de la Catalunya del Nord.
Durant la negociació, el bàndol francès va presentar la línia divisòria més favorable a la corona francesa. Els representants castellans van preferir defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial catalana. Llívia es va mantenir en el Principat pel fet de ser vila i no poble, títol concedit l’any 1528, per l’emperador Carles V.
A les institucions catalanes no se les va assabentar oficialment del tractat fins a les Corts del 1702, que no el van ratificar, però el van donar per fet. Per l’altre costat dels Pirineus, en els primers cinquanta anys la integració a França fou intensament resistida. No s’hi respectaren drets ni constitucions catalanes; s’hi cercava francesitzar el país.
L’any 1866, trobant-se desterrat a Ers, a la Cerdanya Francesa, Víctor Balaguer escrivia un vers que transcrivim, publicat a La Vanguardia Últimas noticias i Telegramas de la Madrugada – Barcelona, el 2 de desembre de 1892:
Delenda est Cartago
Nostre ne fores un dia
Terra de Cerdanya hermosa…
¡Què trist és, al contemplarte,
Contemplar misèries nostres
– – – – –
Quan te veig, pobre Cerdanya,
Tan abatuda i tan sola,
Contemplant l’Espanya ingrata
Que’t renega i t’abandona,
Me sembla sentir una veu,
Que diu sortint misteriosa
D’en mitg dels cèrcols de nuvols
Que tes montanyes coronen:
¡Ay Castella castellana
De la terra catalana
Tu n’has fet un esborranch!
Tos sayons la nostra història
Nostra llengua i nostra glòria
Arrosegaren pel fanch.
¡Ay Castella Castellana
Si la terra catalana
No t’hagués conegut may!
Víctor Balaguer
I en el 300è aniversari de la firma del Tractat, La Vanguardia Española del 27 d’octubre de 1959, sota la direcció de Luis de Galinsonga, publicava la portada que hem situat al costat de la poesia de Víctor Balaguer.
El lector podrà veure que la portada de l’any 1959 dóna bufetades al poema: el robatori d’una part de Catalunya transformat en un acte fraternal entre França i Espanya!
S’han fet innumerables actes, des d’institucions oficials, per Gibraltar, però mai cap per la Catalunya del Nord.
