El Parc Natural del Montgrí, del que en formen part les Illes Medes i el Baix Ter, inclou dues reserves naturals parcials: una, marina, la de les Illes Medes, pel seu alt valor de zona emergida; l’altra, la reserva natural terrestre del Baix Ter, de protecció d’espais agraris. En aquest article em vull referir especialment a les Illes Medes. Per un doble motiu, per la seva història i per la importància que tingueren en la meva vida, tant personal com familiar. Permeteu-me una afirmació: contemplar avui les Illes Medes és realment com tornar enrere en el temps; són moltes les sensacions i innumerables els dies i els fets que puc recordar i que no voldria oblidar mai.
Les Illes Medes constitueixen un dels racons més singulars de la Costa Brava. Situades a poc més d’un quilòmetre del litoral de l’Estartit, tenen una fesomia inconfusible, i el fons marí circumdant és un ver tresor, mereixedor de tota protecció. Un arxipèlag format per la Meda Gran i la Meda Xica, a més d’altres illots i esculls, Carall Bernat, Tascons Grossos, Tascons Petits, Medallot i Ferranelles, de menor volum, però de gran vistositat, destacables per la seva forma, volum i posició, que segueixen en el mar la línia del Montgrí. Realment són mostres, a la mar, de la continuïtat del massís, en terra, del que formaren part. Cinc dels illots tenen vegetació aèria, mentre que els altres presenten caràcter d’esculls, alineats com a prolongació avançada al mar del cap de la Barra, límit sud-est del massís.
La Meda Gran, l’illot més proper al cap, a uns 900 metres, presenta una forma general plana, de 76 metres sobre el nivell del mar, vorejada de parets escarpades, excepte en el costat oest i sud-oest, on els materials geològics (margues) permeten l’erosió dels blocs calcaris caiguts de la part alta. Presenta lleugera inclinació cap el sud-est, que continua en la Meda Xica, molt més petita i separada de la Gran per un braç de mar d’uns 50 metres. De forma similar, al sud-est de la Xica, i en direcció al mar, s’hi troben el Tascó Gran, el Tascó Petit y les Ferranelles; mentre que l’illot més avançat, abruptament col·locat sobre un fons cobert pel mar, el Carall Bernat, té 72 metros d’alçada. Per últim, les completa, pel nord, el Magallot, batejada pels turistes com “la sabata”.
Em cal remarcar el valor excepcional de l’arxipèlag. Parets verticals, comunitats coral·lígenes, fons poc profunds, dominats per algues, i coves i túnels excavats amb una dissimetria molt acusada; mentre que l’oriental presenta penya-segats en vertical fins a 50 m de fondària, l’occidental -amb pendents molt més suaus- permeten un accés més fàcil. Contemplar els fons marins de les Illes Medes, per a mi personalment, i crec sincerament que per a tots els que han pogut gaudir de la seva realitat, és com tornar enrere en el temps i en un paisatge natural, faunístic i d’un patrimoni cultural realment extraordinari.
Repassem-ne una mica d’història. La mar Mediterrània, bressol de civilitzacions antigues i modernes, ha estat transitada des de qui sap quan; i les Medes, cobejades per la seva situació estratègica, propera a la costa, que facilitava atacs a les poblacions costeres i retirades segures. S’hi han trobat restes d’embarcacions gregues enfonsades, mentre que durant segles han amagat vestigis que pressuposen la seva utilització com a necròpolis. L’historiador Pella i Forgas documenta i descriu, en la seva “Historia del Ampurdán”, la troballa d’un cementiri romà. Hem de recordar que, no gaire més al Nord, a Sant Martí d’Empúries, s’hi va establir, devers el 600 aC, el primer “Emporion” de les nostres terres. I que en plena època medieval els pirates corsaris de tota mena i procedència feien perillar la tranquil·litat, la vida, de masos i pobles costaners, i el comerç marítim, principalment barceloní: la ciutat de Barcelona, moltes vegades i en condicions diverses, col·laborà amb aportacions pecuniàries i provisions de queviures i d’armes per als seus defensors.
L’any 1178 un atac pirata amb origen a les Medes va afectar la canònica de Santa Maria d’Ullà i Martí l’Humà va impulsar la construcció d’una torre de defensa i un monestir de cavallers de Sant Sepulcre de Jerusalem per protegir les illes i la costa adjacent dels atacs dels pirates. Les obres de la fortificació eren costoses i la durada llarga, després de nombroses captes i donacions. El Cavallers del Sant Sepulcre abandonares les illes i la seva custòdia passà per diverses mans, entre elles l’Ordre de Sant Jaume.
El març del 1442 les illes foren atacades pels genovesos que cremaren la capella i les dependències. El conjunt de les edificacions desaparegué finalment l’any 1522 quan s’enfonsà la punta occidental de l’illa, on eren totes les construccions. L’any 1794, a causa de la Guerra Gran, els francesos hi construïren una fortificació. I al llarg del segle XVIII foren lloc estratègic, sobretot entre espanyols i francesos, que recuperaren els anglesos, i també serví com a presó militar. Durant una bona part del segle XIX, a la Meda Gran va haver-hi una guarnició militar. I l’any 1866 s’hi va erigir el primer far, a càrrec de faroners que en tenien cura, fins als anys 1930, quan s’hi va instal·lar un far automàtic que no feia precisa l’estada de personal a l’illa. En aquest tasca voldria recordar l’avi d’un molt bon amic i contertulià, Eugeni Llos Pagés, de nom Francisco Pagés Pibernus, que en fou faroner.
Fa ja molts anys que les Medes han estat objecte de coneixement per als científics que estudiaven el fons marí, però el maig del 2010 es creà el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter amb l’objectiu d’unificar la normativa de protecció dels tres espais que el conformen. La superfície emergida de les Illes Medes va ser declarada Reserva Natural Integral.
Sobre la seva etimologia s’especulen diverses opcions probables, i algunes d’improbables, com Malodes, Medea, Meta, i sembla que antigament el nom de Medes s’emprava genèricament per definir qualsevol illa, denominació que s’anà restringint a les que avui dia reben aquest nom.
