Aquest estiu passat la plataforma SOS Costa Brava, que agrupa diferents grups de defensa del territori a l’àmbit gironí, va denunciar i donar publicitat a l’alarmant creixement urbanístic que s’està reactivant als municipis del litoral de la demarcació. Hom podria pensar que, en un context de crisi de l’habitatge, amb cada cop més persones excloses del mercat immobiliari o directament desnonades de casa seva, construir més llars pot ajudar a facilitar l’accés a l’habitatge i ser una bona solució de mercat a aquestes problemàtiques. Però la realitat és que, quan es mira de prop quin tipus de projectes són els que s’impulsen, el que un troba són únicament urbanitzacions d’alt nivell, xalets, hotels de luxe i restaurants exclusius, normalment deslligats dels nuclis històrics.
Quelcom similar sol passar quan un municipi revisa el seu planejament urbanístic. Per obligació legal, cal justificar modificacions en el planejament i, si és el cas, l’expansió de les zones urbanitzades. És habitual que molts municipis, sovint amb habitatges desocupats, justifiquin la previsió de nous creixements en les necessitats dels grups de població més humil. En molts petits nuclis, alguns d’ells amb trajectòries de pèrdua de població, l’argument és que cal edificar per tal que el jovent, fills i filles del poble, puguin quedar-s’hi i no hagin d’emigrar buscant opcions en ciutats o viles més grans. Curiosament, quan es mira en detall el tipus d’habitatge que ciutats, viles i pobles proposen en aquestes noves àrees de creixement, sovint el que s’hi troba són grans parcel·les, pensades per a casa unifamiliar més un generós jardí i garatge per a dos o tres vehicles.
És evident que, tant en el cas dels polèmics projectes de la Costa Brava com en els més discrets planejaments de tants municipis empordanesos, el que se cerca no és ni solucionar la crisi d’accés a l’habitatge, ni satisfer les necessitats de les persones i famílies més humils, ni a proveir habitatge per al jovent. Habitualment és gent estrangera qui adquireix els xalets de la Costa Brava, sovint com a inversió especulativa; i el jovent ben preparat però amb baixos ingressos segueix marxant dels pobles, on les grans parcel·les estaran anys i anys en venda esperant que arribi aquell notari de Barcelona o aquella famosa actriu que quedaran seduïts per la vida de poble empordanès. Si les prioritats fossin les enumerades anteriorment, el que es proposaria a través dels plans seria una urbanització eficient en l’ús del sòl, amb densitats mitjanes i altes per tal de rebaixar el cost dels habitatges, es dissenyarien arquitectures amb superfícies moderades per fer les llars més assequibles i estalviadores en l’ús de recursos i serveis, se situarien en ubicacions centrals, ben connectades i fàcilment accessibles en transport públic, etc. De fet, només cal analitzar superficialment el mercat immobiliari per entendre que aquest és el tipus d’habitatge més demandat, mentre que hi ha una sobre-saturació d’habitatge unifamiliar accessible només a les rendes més altes.
Què ho fa, doncs, que molts ajuntaments segueixin insistint en els antiquats models d’urbanisme més depredador de sòl, paisatgísticament impactant, de difícil accés, car en la dotació d’infraestructures i ineficient en l’ús de recursos naturals? Part de la resposta es pot trobar en la influència i poder de la indústria de la construcció, per a la qual és molt més rendible construir 20 xalets de luxe i les vies per arribar-hi que un únic bloc amb 20 pisos al costat d’una parada d’autobusos. També és possible que, en alguns casos, les persones responsables de les carteres d’urbanisme pateixin d’un cert biaix que els faci ignorar determinades demandes socials molt esteses i afavorir-ne d’altres, menys generalitzades però concordants amb la imatge que voldrien que el seu poble projectés. Integrant aquestes raons, m’atreviria a dir que la causa més determinant és la progressiva substitució que s’ha produït arreu des d’una vocació de l’urbanisme com a servidor de les necessitats socials, cap a un urbanisme servidor de la doctrina neoliberal imperant. Sota aquest marc, s’ha deixat que bona part del finançament dels municipis depengués dels recursos propis que poden generar, creant-se una competència entre ells per atraure els projectes més econòmicament atractius per la recaptació d’impostos (grans superfícies que paguen IBI, cotxes de gran cilindrada que paguen més impost de circulació, onerosa factura d’aigua per regar la gespa, etc.) i per rebutjar les iniciatives menys lucratives com ara la construcció d’habitatge social o simplement assequible, que generen menys ingressos. Les cares obscures d’aquesta competició municipal per atraure rendes del capital i gent de perfil professional liberal amb elevats ingressos són la creixent degradació ambiental i paisatgística d’una banda i, potser encara més greu, la institucionalització de la desigualtat i la segregació espacial, amb una separació simbòlica i literal entre persones riques i pobres cada cop major. Per definició, aquestes són característiques incompatibles amb l’existència d’una societat i una comunitat rica, diversa i saludable. Per contrarestar aquestes tendències que amenacen el medi i també la convivència, és evident que l’urbanisme no pot ser només una disciplina tècnica per decidir què es construeix i on, sinó que ha de tenir sensibilitat, sobretot, per a la construcció de teixit social. Cal que doni, tal com es professa sovint però els ajuntaments practiquen poc, oportunitats a jovent i altres grups desfavorits, tothora que contraresti l’apropiació del paisatge que compartim per part de determinats grups.
