¿Quantes vegades, tot passejant per un espai públic, un soroll estrident –un crit, l’espetec d’una moto o la brusca frenada d’un vehicle, posem per cas- ens ha tret de polleguera fent-nos maleir a qui el provoca? Més d’una, de ben segur. Perquè el soroll, està demostrat, enerva, i molt -llevat que hom sigui sord com una tàpia o insensible com una pedra. El soroll és la causa principal de moltes sordeses i altres patologies com ara l’estrès, l’angoixa, la depressió, la irritació, la fatiga, la manca de concentració… El soroll pot fer tornar agressiva la més pacífica de les persones. I tanmateix, una bona part de la humanitat ha de suportar un dia sí i un altre també tota mena d’agressions acústiques. A vegades, malauradament, fins i tot dins de les nostres llars. El soroll ha esdevingut un mal del nostre temps.
Anem a dormir sentint sovint la televisió dels veïns. Fem cap a la feina immersos en una confusió de sorolls provocats pel trànsit motoritzat i l’activitat humana. Arribem als nostres llocs de treball i treballem sentint el soroll de màquines i maquinetes de tota mena. Mengem sentint la ràdio o la televisió. Assistim a una reunió i de cop i volta sentim la musiqueta d’un mòbil. Si el cap de setmana fem cap a la muntanya tot buscant pau és bastant probable que fins allí ens encalci l’espetec del motor d’una moto de trial; si preferim la platja a la muntanya, molt probablement haurem de suportar el soroll d’ una moto aquàtica, d’alguna avioneta o helicòpter que sobrevola el litoral ves a saber per quin motiu.
Les ciutats sempre han estat sorolloses. Ho eren a l’antigor i a l’època medieval. Però abans si més no el soroll cessava a les nits. Ara és un no parar. I, altrament, el soroll ha envaït espais on sempre havia imperat el silenci. Per exemple, les biblioteques. Josep Pla explica al Quadern gris que a la biblioteca de l’Ateneu de Barcelona s’hi podia sentir l’aleteig d’una mosca. O bé els hospitals, on no s’ingressa per gust. Fins i tot als enterraments s’hi senten aplaudiments, mòbils i veus massa altes. Aviat ningú no sabrà què significa l’expressió “silenci sepulcral”.
De vegades sembla que el silenci incomodi, sigui una càrrega insuportable. Quan, en un camp de futbol, es demana un minut de silenci per la mort recent d’una persona lligada al club, o per algun altre motiu, el públic trenca el silenci abans que s’esgoti el temps indicat. És evident que passar-se seixanta segons quiet i callat és una tortura psicològica per a moltes persones.
El filòsof alemany Arthur Schopenhauer escriví ja fa temps que “la quantitat de soroll que una persona pot suportat és inversament proporcional a la seva capacitat mental”. Més recentment, el pensador i escriptor francès George Steiner afirmà que el soroll és la pesta bubònica del segle XXI. A l’altra banda de l’Atlàntic, un indígena -el cabdill Seatle, molt conegut entre els ecologistes- va escriure fa poc més d’un segle en una carta dirigida al president dels Estats Units: “El soroll de la ciutat és un insult per a l’orella”. Quan el cap indi es referia a l’orella segurament no pensava tan sols en l’aparell auditiu humà. Aquell home, que vivia enmig de la natura, també devia pensar en l’oïda de la resta dels éssers vius. Perquè els animals no deuen ser pas insensibles al soroll. Sabem que el soroll perjudica greument la salut dels humans, però ignorem fins a quin punt danya la salut dels altres éssers vius que poblen el nostre planeta i que també tenen tot el dret del món a viure en pau.
Vivim en la cultura –no serà incultura?– del soroll. El silenci és percebut com una cosa incòmoda, negativa. Com la tristesa i la solitud. Molta gent afirma que atès que l’espècie humana s’adapta a tot, amb el temps també s’adaptarà al soroll. Ja ho veurem. Jo soc del parer que sempre hi haurà gent que odiarà el soroll. Amb soroll no es pot reflexionar, concentrar-se, crear, gaudir d’un mínim de qualitat de vida.
Des del passat mes de novembre hom pot visitar, al Palacio de Cristal del Retiro, a Madrid, un conjunt escultòric de Jaume Plensa anomenat Invisibles. L’obra està formada per tres caps humans monumentals fets amb malla d’acer; els caps sembla com si levitessin i reclamen silenci apropant l’índex als llavis. Hem vist aquest gest moltes vegades als hospitals. Que en la sorollosa societat actual un artista dediqui una obra al silenci no té res d’estrany. Els artistes necessiten silenci per poder crear. El gran violoncel·lista rus Mstislav Rostropòvitxt digué una vegada que el soroll és la barbàrie. Però no cal tenir la fina oïda d’un músic per arribar a aquesta conclusió. Amb un xic de sensibilitat n’hi ha prou.
