Un pintor alemany de la primera meitat dels segle XX
Max Beckmann (Leipzig 1884–Nova York 1950) nascut en el si d’una família originària de Brunsvic (Baixa Saxònia), que vivia del comerç de les farines i de l’explotació del molí patern, va ser un pintor “fill del seu temps”, donant testimoni de la terrible ensulsida d’una societat, l’alemanya i l’europea, que li va tocar viure. Actualment s’exposa fins a finals de maig una part de la seva obra a “BECKMANN. FIGURES DE L’EXILI” al CaixaForum de Barcelona.
A la vegada, va ser un pintor fruit dels corrents artístics del seu temps (Fig.1), però contrari a alguns dels capdavanters d’aquest mateixos moviments, en especial els de l’escola francesa, però no únicament d’aquests (1). Això no li va impedir, beure dels recursos tècnics i de la visió de molts dels seus coetanis, immersos molts d’ells en els corrents de les avantguardes (Rouault, Matisse, Leger, Braque, Picasso o els mateixos expressionistes alemanys), tot fent-ne l’adaptació al seu estil personal.
Max Beckmann es certament un pintor amb una forta personalitat, forjador d’una obra que fuig de l’amabilitat de les formes i d’unes aparences equilibrades, ja siguin les de l’expressionisme, del fauvisme o del cubisme. La seva obra sorgeix a partir de l’expressionisme alemany i la “Neue Sachlichkeit” (La Nova Objectivitat) (Fig.2), moviments que se situen, respectivament, abans i després de la primera guerra mundial europea. Però ell aspira a assumir un paper molt superior en la història de l’art, possiblement empès per la calamitat històrica del seu país i pel respecte que té als clàssics alemanys (Grünewald, Dürer o Cranach) i als francesos del segle XIX (Delacroix, Manet o Cezànne).
Beckmann defuig qualsevol sentimentalisme i per extensió s’allunya del naturalisme pictòric. De manera concreta, vol assolir un realisme profund que porti a descobrir el rostre interior del objecte pictòric. El pintor lluita aferrissadament per aconseguir el seu objectiu i personalment crec que arriba ell mateix a ser presoner dels seus ideals. Els seus grans tríptics recorden el muralisme dels retaules medievals, convertint-se en una al·legoria del món viscut que li permet explicitar millor la realitat.
La pintura moderna del segle XX es desenvolupa en gran part a partir de l’al·legoria i això li dona un abast universal. Tal com ens explica Tomás Llorens, comissari de l’exposició, veiem com els pintors dels segle XX, Matisse, Picasso o Derain entre d’altres, utilitzen l’al·legoria mitjançant una metàfora moderna, una metàfora viva. Son al·legories que no obeeixen a un codi cultural establert i compartit, sinó que se’ns transmeten per la seducció i la força expressiva de la mateixa obra (2). El pintor alemany viu la turbulència i enfonsament de la República de Weimar (1919-1934), juntament amb l’horror de la guerra (Fig.3). Ens vol fer partícips del seu temps i ho fa sense apartar la vista, malgrat la seva pintura s’excedeixi, desbordant el pressuposat marc de la bellesa. La seva mirada va de la violència a l’anorreament, de la màscara a la ganyota. Les figures i perspectives es desequilibren i desencaixen, en uns escenaris on el color hi habita encerclat per la negror (Figs.5 i 7).
Carl Einstein (1885–1940), crític i teòric dels moviments artístics, escrivia l’any 1926 a propòsit de Beckmann: “Aquests quadres reflecteixen un encarament molt seriós per no eludir el conflicte entre les idees fetes i el motiu, sinó més aviat per aprofundir en ell mitjançant una confrontació quasi tràgica. El motiu es víctima d’una crítica protestant. S’obliga al motiu a confessar-se: la pintura com a examen de consciència”. I en el seu text sobre l’art del segle XX (3), més endavant escriu: “En Grosz i Dix, hem vist com el motiu, davant del pes aclaparador de l’angoixa, afebleix les decisions formals i les relega a un segon pla. Plantejar el problema exclusivament en termes estètics resulta ser massa reduccionista, però pocs són els pintors suficientment forts per anar més enllà d’aquest dilema i generar una nova concepció espiritual. L’esforç més decidit en aquest sentit, malgrat no del tot aconseguit, cal atribuir-l’hi a Beckmann”. Realment Carl Einstein es molt crític amb els artistes alemanys del seu temps, potser també ell immers en el mateix remolí de la historia.
Cal senyalar dos altres aspectes que em semblen interessants de la figura de Max Beckmann. El primer, la seva important vessant com a escriptor i intel·lectual que explica i raona la seva pintura i la seva visió de l’home, molt ben documentades en les seves cartes, el seu diari i les seves conferències.
L’altre aspecte a destacar seria la seva relació amb la dona. Una relació prolífica, com és la del seu primer matrimoni amb Mina Tube (1881–1964) teixint-hi una amistat que va persistir tota la seva vida, malgrat el seu divorci amistós, el maig de mil nou-cents vint-i-cinc. A final del mateix any, es casa amb Mathilde von Kaulbach “Quappi” qui deixarà la seva carrera de cantant per dedicar-se incondicionalment al seu marit, fent que l’obra pictòrica de Beckmann recobri nous ímpetus en aquesta nova etapa. Caldria destacar igualment en aquest apartat a Lilly von Schnitzler-Mallinckrodt (1893–1983) gran col·leccionista de la seva obra i a Käthe Rapoport von Porada (1891–1985), per l’amistat i l’ajuda que ambdues li donaran durant molts anys de la seva vida. És en els retrats d’aquestes dones i en el seu entorn, on el solc de l’amistat amoroseix una mica la dolorosa pintura de l’autor (Figs.4 i 6).
En l’intent de presentar la pintura de Max Beckmann, una pintura quelcom difícil de desbrossar, ens hi podria ajudar un dels pensaments sobre estètica de Friedrich Schiller, el que diu: “L’artista es un fill del seu temps, no hi ha dubte; però malament si n’esdevé un deixeble o, encara pitjor, el favorit” (4). Es probable que, encara que tangencialment, fos aquest el sentit de la crítica i el reconeixement de Carl Einstein a Max Beckmann transcrits en els paràgrafs citats una mica més amunt.
Bibliografia:
- Carla Schulz-Hoffmann, “Beckmann, Matisse and Leger”, pp.80-81, a “Beckmann in Paris”, edited by Tobia Bezzola and Cornelia Homburg. The Saint Louis Art Museum, Kunsthaus Zürich. Taschen, 1998.
- Tomàs Llorens, “Introducció”, pp.20-21, a “ Figures de l’exili”. Fundación Colección Thyssen-Bornemisza, 2018.
- Carl Einstein, “Los expresionistas alemanes” a Max Beckmann, pp.86-92 i Otto Dix, p.94. Casimiro libros, Madrid, 2018.
- Friedrich Schiller, “Carta Novena” p.59, a “Cartes sobre l’educació estètica de l’home”. Adesiara editorial, 2018.
