Cada any, el nostre castell rep milers de visitants. A l’estiu, sobretot, hi puja una munió de turistes. Els dies rúfols, quan no poden anar a gaudir dels plaers de la platja i del mar, però també els dies assolellats, quan la calor pica de valent. Atès que durant molts anys vaig viure molt a prop del començament del camí d’accés al cim, he vist turistes que iniciaven l’ascens fins i tot amb banyador i calçat de platja. Més d’una vegada, un estiuejant m’havia preguntat si hom podia arribar dalt de tot amb cotxe. Quan li explicava que tot el trajecte s’havia de fer a peu, feia un gest de disgust. Llavors mirava d’animar-lo i, fent un ample somriure, li deia que dalt de tot hi trobaria un bar on refer-se de l’esforç…
Els que no han pujat mai al castell, si més no l’han divisat de lluny. Quan s’arriba a Torroella de Montgrí per la carretera de Pals, sobretot, l’obra té un aspecte magnífic. Perquè, a diferència de la resta de castells de la rodalia, el del Montgrí és roquer. És a dir, fou construït dalt d’una muntanya, sobre la roca; més que res, per vigilar, controlar una zona, com molts altres castells de Catalunya, terra de pas.
A part d’aquesta característica funcional, el castell del Montgrí en té una altra pel que fa al material amb què fou bastit, menys coneguda però tanmateix molt important, si més no per als homes que van alçar l’obra. Tots els castells de la nostra comarca foren construïts amb gres. El gres és una pedra sorrenca, fàcil de treballar. Els castells de Peratallada, Pals, Vulpellac, Palau-Sator, Foixà, La Bisbal, Calonge, Bellcaire i altres menys coneguts foren bastits amb aquesta mena de roca. Els picapedrers que treballaren en la seva construcció podien afaiçonar un carreu o una dovella en poca estona. Però el material amb què treballaren els picapedrers del castell del Montgrí és d’una altra llei. Es tracta de roca calcària, un material molt dur, summament resistent al pas del temps. Si cap cataclisme l’ensorra, el nostre castell durarà anys i panys.
Arrencar blocs de roca calcària de les pedreres amb l’ajut de tascons i palanques ja era una feina prou feixuga; però sovint tot seguit calia afaiçonar els blocs arrencats de la pedrera. Els carreus dels murs no necessitaven gaires retocs, es podien col·locar gairebé tal com sortien de la pedrera. Però les dovelles, els matacans i altres peces requerien un poliment. Només un picapedrer -en queda algun?- pot entendre l’esforç que això suposava. Els homes que van habitar la cova que hi ha sota el castell picaven pedra contra pedra per fabricar rudimentaris estris lítics. Els picapedres medievals van picar ferro contra pedra durant sis anys per alçar el castell.
Les pedreres –perquè n’hi havia unes quantes- eren a peu d’obra. Però per construir un castell medieval també calien fustes; se n’havien de menester per alçar bastides i fabricar grues i altres artefactes primitius que estalviaven feina. I al Montgrí hi ha pocs boscos, i cap dalt de la muntanya de Santa Caterina. Per tant, les eines de ferro, els taulons i altres peces de fusta s’havien de pujar fins al cim de la muntanya, que no és molt alta però sí rosta. Com? No cal tenir gaire imaginació per endevinar-ho: sobre les espatlles d’homes corpulents o, en el millor dels casos, sobre les esquenes de bèsties de càrrega, probablement mules i ases. Sense oblidar que també calia fer arribar a l’obra el sosteniment del personal que hi treballava.
Quan pugem al castell rarament pensem en la feinada que comportà aixecar els quatre murs i les quatre torres, obrir i cobrir amb volta de canó la cisterna del pati que havia de recollir les aigües pluvials. Ens plau més pujar al pas de ronda i admirar el paisatge –si el dia hi acompanya, esclar-. Però fóra bo que alguna vegada penséssim en el descomunal esforç que suposà aixecar aquest dau de pedra buit. Un esforç altrament inútil, perquè el castell, per motius que ja coneixem, mai no fou acabat. Millor així, tot i que en algun lloc he llegit que és una llàstima que no s’arribés a acabar. Als amants de l’arquitectura -en aquest cas, militar- sí que ens agradaria veure el castell complet. Però les persones que treballaven en la seva construcció s’estalviaren molts esforços i patiments. Perquè tot i que la carcassa ja s’havia completat, restava força feina per fer a l’interior del dau, com demostren les arrancades d’arc dels panys interiors dels murs.
Passaran les generacions i els segles i el castell del Montgrí romandrà impertorbable dalt de tot de la feréstega muntanya de Santa Caterina com un vigilant estàtic amatent a tot el que s’esdevé als seus peus i més enllà.