Algunes vegades, he escoltat comentaris de persones que generalment s’adjudiquen dots intel·lectuals que no tenen, que venen a dir que el “glamur” de les grans ciutats dona als seus habitants un plus de desimboltura, de refinament, de modals, i fins i tot de cultura, per damunt dels que vivim en la humilitat dels pobles i del món rural, que som considerats més rústics, amb poc món i amb modals menys refinats. Ells solen acabar resumint-ho en unes paraules no exemptes d’un cert deix depreciatiu: són de poble i de pagès.
Ni al seu moment vaig voler entrar en polèmica, ni tampoc des d’aquestes línies els seguiré el joc fent valoracions sobre aquells lamentables comentaris que no necessiten de cap ajuda per quedar desqualificats tant ells com els seus autors, que entenc que parlen més per ignorància que per mala fe. Davant opinions d’aquest tipus, la meva resposta sol ser tan curta com contundent: per mi és un orgull incomparable ser de poble i de pagès.
Quan faig aquesta afirmació amb tanta rotunditat, soc conscient que puc parlar amb l’orgull molt crescut al tenir el privilegi de ser nat i viure a Torroella de Montgrí.
Intentaré resumir en poques paraules tot el que em motiva per estar orgullós que la meva vida transcorri en un poble com Torroella. En primer lloc, i fonamental: hi tinc tota la família, les arrels, les restes dels qui ens van regalar la vida, moltes amistats, m’hi sento a gust, hi estic plenament integrat i crec que existeix un bon equilibri entre la població i els serveis de què disposa, cosa que ajuda a fer la vida agradable. A la vila, tot i que no està exempta ni de les comoditats ni dels inconvenients del món que ens ha tocat viure, encara s’hi respira un aire de pau i de tranquil·litat envejables.
Viure en una vila de la grandària de Torroella significa que ens coneixem quasi tots, el nostre veïnatge no es limita a la comunitat de propietaris de l’edifici o al barri, el nostre veïnatge el delimita la mateixa població. Quan passegem pel seus vells carrers, i ens saludem o ens desitgem el bon dia, ho fem amb persones que saben i sabem de la història personal i de la família de cadascú, són gent amb la qual ens uneixen llaços de coneixença, d’amistat, o potser fins i tot hi haurem compartit amics, escola, esports diversió, etc. Segurament, l’escalfor humana que això representa per habitual ens passa desapercebuda, però malgrat tot sabem que hi és i molt propera.
Entre els comerciants i la gent del món dels negocis establerts a la vila, indistintament de l’article que toquin o de la professió que exerceixin, trobarem en ells tant d’interès a fer negoci, com perquè quedem satisfets amb els seus productes o serveis; per damunt de tot, són persones properes que t’aconsellen i et guien, i això és molt difícil de valorar amb diners.
L’entorn és també bàsic per trobar-te a gust al lloc on has de passar bona part de l’existència. Aquí, en aquest poble que per les actuals circumstàncies és molt més turístic que de pagès, hi tenim pedres mil·lenàries quasi a cada cantonada que ens recorden el passat sense limitar el futur. A Torroella, botó de roda del Baix Empordà i bressol de personatges il·lustres i singulars, s’hi respira cultura i una història que, acompanyada de les inquietuds del present, difonen i mantenen viva nombroses associacions i persones que treballen perquè estigui a l’abast de tothom i ajudi a integrar els nouvinguts.
Sí, en el meu poble també tenim natura en abundància i gaudim d’una atmosfera de bona qualitat, però si busquem l’excel·lència, podem oxigenar els nostres pulmons a ple rendiment sota el redós d’unes pinedes incomparables, o passejant per les vorades del Ter, on encara es pot gaudir del cant del rossinyol. Caminant pels camins de la plana, s’hi pot sentir l’olor dolça de la flor dels fruiters o la més àcida de la userda acabada de tallar, són alguns dels perfums que només et pot oferir la natura.
Si decidim arribar a la platja de l’Estartit, allà ens espera el blau ultramar del nostre petit bocí de la Mediterrània, on la naturalesa, generosa com sempre, va voler redoblar el seu encant natural decorant el paisatge amb unes illes úniques.
I així podria seguir i seguir amb un munt de realitats i circumstàncies que delecten el nostre rústic esperit pobletà, i a les nits d’estiu el fan mirar enlaire buscant en el cel allò més sublim de l’infinit. Respectant sempre la pluralitat, per als qui els agrada més mirar l’asfalt que les estrelles, malgrat tot seguirem sent les persones de modals poc refinats, que vivim el dia a dia sense gaudir del glamur i els privilegis de les grans ciutats. Què hi farem…
Suposo que per als qui heu tingut la paciència de llegir aquestes quatre línies, us haurà quedat molt clar el perquè m’agrada viure en aquesta estimada vila. Per acabar, no puc evitar tornar a reafirmar-me en les paraules que les encapçalen: SOC DE POBLE I DE PAGÈS!
