La vida -la meva, la nostra i la vostra vida- es va realitzant pas a pas sense que, de forma conscient, pensem en la seva fi. No obstant, la mort ens voreja i rodeja, en tot moment. I d’ella, quin coneixement en tenim? En aquest escrit faig suposicions, potser sobreres, que tenen origen tant en la lectura com en l’experiència de la mort de familiars íntims: el pare, la mare, una germaneta que no va voler fer-se gran; i la companya de la meva vida i mare dels meus fills… mare i àvia, i també amb vosaltres familiars i amics tots. I amb aquest escrit, també, vull posar de relleu l’amor, real, viscut, que sento per a tots vosaltres i per la memòria dels que ja ens han deixat, orfes de la nostra i vostra companyia, en el camí de vida que hem compartit. Avui, per tant, només voldria preveure la companyia i no la solitud d’un final que tard o d’hora sé que ha d’arribar.
No sé com me’n sortiré, però tinc la certesa que qui sàpiga viure bé, sabrà envellir i morir millor. El bé no rau en el benestar, diners o salut, sinó que és de l’àmbit de l’ètica i en la realitat de l’amor de la família que has fet i sabut crear. No vull ser ni optimista ni molt menys pessimista, encara que Déu no ens deixa conèixer quina i quan serà la nostra fi. Però aprofito aquest moment, més en el quan que en el com, ja que no vull ni pensar ni predir.
Crec que he viscut el que la vida em podia oferir. I podria dir que n’estic fins i tot satisfet. Estem realment preparats per envellir? Aquesta és la pregunta-impuls necessària i suficient per escriure aquest article. Per a vosaltres, fills i nets, altres familiars i bons amics, tots, vull agrair-vos sincerament el que heu fet per mi. I a tots vosaltres: el meu amor sincer.
La nostra pròpia existència ens ajusta i delimita en un arc cronològic natural, limitat en sa majoria als 65-85 anys, que s’evidencien -sempre segons el ritme i estil de vida- amb regressions en el rendiment físic i també en l’intel·lectual. En comencem a ser més conscients quan ens fem més grans o vells? Negar la realitat té fins i tot un nom en la psicologia popular: La síndrome de Peter Pan (Dr. Kiley, 1983). Aquesta síndrome té, per a mi, una doble interpretació: d’una banda, que l’envelliment és inevitable; i de l’altra, com s’ha de viure la tercera edat? (des dels 65 anys) i la quarta? (des dels 80)… Volem sempre un any més, oi? O no? El que no en parla, més aviat pensa, i fins i tot escriu, que la nostra meta no ha de ser una bona mort, sinó una bona vida fins al final. I l’eutanàsia no és mai la solució.
Ciceró, sobre l’envelliment, en el diàleg entre el vell Cató i els jovenets Escipió i Leli, ens diu que: 1) La vellesa sembla miserable. 2) Ens aparta de les activitats normals. 3) Perdem la força física que ens allunya de força i de plaers. 4) Perdem més el temps “ensumant la proximitat de la mort”. Però hem d’aprendre a envellir. Sí, i n’hem d’aprendre, per evitar uns raonaments moltes vegades inapropiats, i sempre inoperants. I Sèneca s’enfronta amb la pròpia senectut, descoberta en una de les seves vil·les suburbanes, i descobrint el pas del temps, clama: “Abracem-la, estimem-la, la vellesa!”
No vull ni puc donar ara remeis psicofísics, ni derivar cap al moralisme de dir que cal tenir cura dels vells per la saviesa emmagatzemada en les arrugues de la seva cara. Crec que cal fer-se gran, adaptant-se gradualment al desgast de les nostres capacitats. Hem d’anar al ritme de les forces disponibles… Jubilat no equival a inútil, prové del llatí iubilare que seria donar crits d’alegria i goig. Visquem amb els nostres, i amb aquell amor que mai ha de defallir, i que nosaltres hem d’aprendre a aplicar.
No em preocupa avui la meva mort. Puc i vull creure en un retrobament amb tots els que he estimat i m’han precedit, de la mateixa forma que jo, un cop més, esperaré l’arribada dels meus, amb aquest retrobament, potser difícil d’entendre i fins i tot d’acceptar. Però que no puc deixar de desitjar, preveure, o somniar les retrobades, després de la mort, amb tots els que he estimat i m’han precedit. Retrobades que han de formar part de la nostra esperança de vida, per sempre, eterna. Que tots nosaltres puguem observar-la com a part reflectida en la dels nostres fills i descendents.
I no vull acabar aquest escrit sense expressar un desig i una esperança: que la vida dels meus, familiars, amics i coneguts, sigui, com a mínim igual o millor que la que jo he viscut, així com el meu ferm desig de pau, amor, llarga vida i felicitat per tots els meus, parents i amics. Recordant el dia del meu naixement, 4 d’abril del 1.930, i esperant un demà ple de goig pels retrobaments. Gràcies Senyor!
