Aquesta va passar pels encontorns del Mas Déu quan jo era petit, pels anys quaranta del segle passat. Un pastor, que em sembla que es deia Joan Senen, menava a muntanya un ramat de cabres un dia de tardor al vespre. Se n’hi va esquivar una, que se li va extraviar, i amb la foscor, no hi va haver manera de retrobar-la. Ja sabeu que aquells eren temps de bruixes i de fantasmes, sobretot cap a entrada de fosc. També sabeu la reconeguda astúcia de les bruixes, normalment envoltades d’olles, de mussols i de gripaus, per alterar la seva persona i adoptar tota mena d’aspectes, de cabra sobretot, per anar als aquelarres a trobar-se amb els dimonis transformats en bocs repel·lents.Doncs diu que quan la pobra cabra d’en Senen s’acostava al mas esmaperduda, es trobà amb un parell de pagesos que tornaven de la feixa i s’explicaven rondalles de monstres, diables i bruixots tot fent camí cap a Torroella. La cabra féu una estranya remor, empal·lidiren els pagesos, cridaren “la bruixa, la bruixa!”, però s’armaren de valor i, a cops d’aixada, la deixaren estesa allà mateix. L’endemà al matí, el pobre Senen recuperava la cabra, això sí, ben atropellada.
Tornant-hi de cabres. No podia faltar a Torroella la vella llegenda de la cabra d’or, no hi ha poble important de Catalunya que no la tingui (en altres llocs més excelsos són vedells d’or, com ensenya la Bíblia jueva o la mitologia grega). Tothom sap que segles enrere la nostra costa era una ronda de pirates, que es feien forts a les Medes i atacaven masos, pobles i viles. Devia ser pels volts del segle XVI, pels anys que l’Emperador Carles V regia els destins de les Espanyes, que diu que la goleta d’un comerciant barceloní immensament ric, que havia mercadejat a Egipte o a Venècia, transportava amb destí a Barcelona objectes orientals de gran valor. Entre ells una cabra feta tota d’or, de més de cinc pams de llarg, i diu que diu que en arribar a prop de la nostra costa la goleta es va trobar perduda en un mar infestat de pirates turcs. Escapolint-se de segures escomeses, el comerciant feu fondejar el vaixell prop de la costa, entre el cap del Catifoll i el cap d’Utrera, i en un bot de rems descarregà en una cova mig submergida els objectes més valuosos, entre ells naturalment la cabra d’or. Es fixà molt bé l’home en els replecs de la costa i seguí després la goleta el rumb, sense tornar a veure cap nau turca. I arribaren el mercader i tota la tripulació sans i estalvis a la ciutat comtal.
Varen passar uns anys, varen reconquerir els cristians les Medes, s’hi va fer una fortalesa, amb canons i tot, i el nostre home va decidir de recuperar la cabra i els altres tresors. Salpà il·lusionat, costejà pel Maresme fins a la Tordera, recalà a Tossa, a Sant Feliu i a Palamós, s’acostà sense perill al cap de la Barra, i avançà fins a l’illa de Dui i el cap del Catifoll. S’enrecordava vivament d’aquells rocams gegantins, no els podia oblidar pas, hi havia deixat el tresor de la seva vida. Va avarar de nou un bot i va començar de registrar totes les coves que es distingien a flor d’aigua. Com sol passar en aquestes llegendes, mai no va saber trobar el lloc exacte el pobre ric, tot i que hi arriscà la vida, entrant i sortint de caus i cavorques marines, amb canelobres de roca penjant, de vegades amb marees perilloses, amb mar picada i ones batents.
Mai més no es va saber res del comerciant ni de la tripulació. N’hi ha que diuen que uns quants homes se li varen revoltar, que varen trobar la cabra d’or, i que –de por de caure en mans de la justícia- la varen tornar a amagar, aquest cop pujant-la a dalt de la Muntanya Gran pel còrrec de la Falaguera i deixant-la en un esvoranc del còrrec de Coma Llobera. No sé pas si pot ser veritat. Qui ho vulgui comprovar, que es proveeixi d’un mapa d’en Narcís Arbusé, que cerqui bé per cales i cavorques, que no perdi l’esperança de fer-se immensament ric, i potser encara hi serà a temps. Però si troba la cabra que no ho escampi, que encara se les heurà amb Hisenda.
