Vermont és un petit estat de l’est dels Estats Units d’Amèrica, fronterer amb Canadà, on fa anys vaig passar unes setmanes amb motiu d’un intercanvi d’alumnes. Els 14 nois i noies que acompanyava, de 14 a 21 anys, eren de Girona, d’Igualada i de Castelló de la Plana. En aquell viatge em van succeir unes peripècies pròpies d’una novel·la d’aventures i crec que és bo que us n’expliqui algunes. A tots ens passen situacions insòlites i fem el ridícul més sovint del que aparentment sembla. Solem callar-nos allò que pretesament destrueix la nostra imatge. A mi m’agradaria que ens atrevíssim a comunicar-nos aquest tipus de situacions absurdes per animar-nos mútuament i, a més, riure’s d’un mateix és considerat cosa sana!
Em va tocar anar amb el cotxe de marca i esportiu de l’industrial. A l’hora convinguda, vam sortir de Girona amb nervis, és clar, perquè anàvem justos de temps. Quan teníem els equipatges dins de l’automòbil i a punt de sortir, l’esposa de l’industrial, que acomiadava el seu fill, va dir el que s’acostuma en aquestes ocasions: “Ja ho teniu tot?”, “No us deixeu pas…?”, etc. El nostre conductor estava visiblement alterat i va arrancar fent xiular les rodes mentre cridava malhumorat que ell mai, mai, s’havia deixat res. Circulàvem a tot gas per l’autopista, era fosc encara i un vehicle que anava darrere nostre no parava d’enlluernar pel retrovisor el nostre xofer que proferia tot tipus d’improperis, cridant com un posseït, contra el conductor que feia senyals de llums com llamps en gran tempesta. Finalment, va fer l’inesperat d’un xofer que no s’arruga: “Passa, passa d’una vegada ximple!”. Immediatament: “Cony, si és la meva dona!”. Efectivament, es va parar al voral i uns metres més endavant el cotxe de la seva dona que havia fet el paper propi d’un Nuvolari atrapant a qui ja anava com un esperitat. “Què passa, carai!”. “És que us heu deixat això, allò i el de més enllà”. Vam traslladar al nostre cotxe tot el que s’havien oblidat, que era molt i essencial per al viatge. Pugem i l’automòbil de la dona no arrancava. “Vols arrancar ja!”, crida des de la finestreta el pare. De cop, una fumaguera negra va sortir del motor del vehicle de la mare. Vam intentar arreglar l’avaria, però davant el més que probable retard d’arribada a Barcelona, l’industrial va ordenar a la seva dona de pujar al nostre cotxe i vam arrancar talment com si es tractés d’un vol aeri; però heus aquí que no havíem fet ni cinc quilòmetres quan l’esportiu de gamma alta del nostre exaltat conductor va fer figa. No hi va haver maneres de posar-lo en marxa. Aleshores no existien els mòbils, el més ràpid era aconseguir arribar a una estació de servei que s’albirava i des d’allà demanar un taxi urgent. Això va significar saltar la tanca d’autopista i córrer camps a través; vam quedar molls de les humitats i bruts de l’herbassar.
El taxi va arribar en un moment, però el retard va ser de campionat. Cares llargues per part de la resta dels soferts viatgers. Els dos pares, que prudentment havien sortit a l’hora que calia de Girona, no s’aguantaven el riure davant l’aspecte deplorable d’aquell que no havia escoltat els criteris raonables, ni que vinguessin d’un tinent coronel de la benemèrita.
