Vermont I

Vermont és un petit estat de l’est dels Estats Units d’Amèrica, fronterer amb Canadà, on fa anys vaig passar unes setmanes amb motiu d’un intercanvi d’alumnes. Els 14 nois i noies que acompanyava, de 14 a 21 anys, eren de Girona, d’Igualada i de Castelló de la Plana. En aquell viatge em van succeir unes peripècies pròpies d’una novel·la d’aventures i crec que és bo que us n’expliqui algunes. A tots ens passen situacions insòlites i fem el ridícul més sovint del que aparentment sembla. Solem callar-nos allò que pretesament destrueix la nostra imatge. A mi m’agradaria que ens atrevíssim a comunicar-nos aquest tipus de situacions absurdes per animar-nos mútuament i, a més, riure’s d’un mateix és considerat cosa sana!

Als anys vuitanta el món no estava globalitzat com ara; emprendre un viatge a Amèrica era un assumpte d’envergadura. Vaig preparar-lo a consciència; fins i tot vaig fer un viatge a Igualada i un altre a Castelló per conèixer personalment aquells nois i noies que havia de tutelar. Amb els cinc de Girona no cal dir que hi hagueren reunions preparatòries a tort i a dret amb les seves corresponents famílies. A la darrera d’aquestes trobades, entre altres assumptes, es va parlar del viatge fins a Barcelona per agafar un autobús que ens havia de deixar a Madrid. D’allà sortia l’avió a Nova York i, finalment, s’arribava a Vermont. Els pares i mares es van brindar a acompanyar-nos amb els seus cotxes fins a Barcelona. Heus aquí que sorgí una inesperada situació desagradable. Un dels pares era el tinent coronel de la Guàrdia Civil de Girona, és a dir, la màxima autoritat d’aquesta institució a les nostres comarques. Era una persona excel·lent i, quan toqui, ja explicaré que vaig tenir sort d’ell. Va suggerir sortir de Girona amb prou temps i no haver de patir. Un altre pare, un conegut industrial gironí, catalanista i que mirava de cua d’ull el tinent coronel d’ençà de la primera reunió, va dir que ni pensar-ho, que ell tenia un cotxe fantàstic i es plantava a Barcelona en un tres i no res. Davant la tensió creada es va optar pel més sensat: que els tres cotxes que havien d’acompanyar els cinc alumnes i a mi mateix sortissin a l’hora que els seus conductors consideressin millor.

Em va tocar anar amb el cotxe de marca i esportiu de l’industrial. A l’hora convinguda, vam sortir de Girona amb nervis, és clar, perquè anàvem justos de temps. Quan teníem els equipatges dins de l’automòbil i a punt de sortir, l’esposa de l’industrial, que acomiadava el seu fill, va dir el que s’acostuma en aquestes ocasions: “Ja ho teniu tot?”, “No us deixeu pas…?”, etc. El nostre conductor estava visiblement alterat i va arrancar fent xiular les rodes mentre cridava malhumorat que ell mai, mai, s’havia deixat res. Circulàvem a tot gas per l’autopista, era fosc encara i un vehicle que anava darrere nostre no parava d’enlluernar pel retrovisor el nostre xofer que proferia tot tipus d’improperis, cridant com un posseït, contra el conductor que feia senyals de llums com llamps en gran tempesta. Finalment, va fer l’inesperat d’un xofer que no s’arruga: “Passa, passa d’una vegada ximple!”. Immediatament: “Cony, si és la meva dona!”. Efectivament, es va parar al voral i uns metres més endavant el cotxe de la seva dona que havia fet el paper propi d’un Nuvolari atrapant a qui ja anava com un esperitat. “Què passa, carai!”. “És que us heu deixat això, allò i el de més enllà”. Vam traslladar al nostre cotxe tot el que s’havien oblidat, que era molt i essencial per al viatge. Pugem i l’automòbil de la dona no arrancava. “Vols arrancar ja!”, crida des de la finestreta el pare.  De cop, una fumaguera negra va sortir del motor del vehicle de la mare. Vam intentar arreglar l’avaria, però davant el més que probable retard d’arribada a Barcelona, l’industrial va ordenar a la seva dona de pujar al nostre cotxe i vam arrancar talment com si es tractés d’un vol aeri; però heus aquí que no havíem fet ni cinc quilòmetres quan l’esportiu de gamma alta del nostre exaltat conductor va fer figa. No hi va haver maneres de posar-lo en marxa. Aleshores no existien els mòbils, el més ràpid era aconseguir arribar a una estació de servei que s’albirava i des d’allà demanar un taxi urgent. Això va significar saltar la tanca d’autopista i córrer camps a través; vam quedar molls de les humitats i bruts de l’herbassar.

El taxi va arribar en un moment, però el retard va ser de campionat. Cares llargues per part de la resta dels soferts viatgers. Els dos pares, que prudentment havien sortit a l’hora que calia de Girona, no s’aguantaven el riure davant l’aspecte deplorable d’aquell que no havia escoltat els criteris raonables, ni que vinguessin d’un tinent coronel de la benemèrita.