Neva! Això dèiem el dilluns dia 8 de març quan al matí, en llevar-nos, vàrem obrir la finestra. Eren les primeres volves de neu, i queien lentament. Que bonic! Quan de temps feia que no ho havíem vist a Torroella! En la nostra situació geogràfica no és freqüent que es doni aquest fenomen. “No serà res, les volves són molt petites! No sembla que hagi de ser una nevada important”, ens dèiem. Ens feia tanta il·lusió gaudir des de darrere dels vidres d’aquell bonic espectacle!
A primera hora de la tarda ja ho vèiem d’una altra manera. La neu queia més seguida, més espessa, les volves eren més grans i ja no es fonien en tocar el terra, sinó que es quedaven quietes, enteres, esperant l’arribada d’una altra volva, i d’una altra…, fins a deixar cobert totalment el terra, les plantes, l’arbre del nostre jardí, el terrat, els teulats…
Al matí de dimarts, quan ens vam llevar, l’espectacle era preciós. Ja no nevava i feia un sol esplèndid. Tot era tan blanc i immaculat que enlluernava. Es sentia una dolça quietud, una agradable tranquil·litat, una pau sorprenent, es respirava bé. Al cel, no s’hi veia volar cap mena d’ocell ni res que pogués pertorbar aquella quietud, aquella visió encisadora.
Al nostre carrer encara no hi havia passat ningú, i els teulats, les xemeneies, les flors, les branques de l’arbre del jardí, els fils de telèfon i els dels estenedors de roba dels terrats, tot estava colgat de neu, tot sostenia aquell pes dolç i agradable. El nostre Montgrí, amb l’elegant i majestuós castell decorat amb el color de la neu, era impressionant! Més tard vam poder sortir a veure el passeig de Catalunya, presidit pel castell i flanquejat per les dues fileres d’arbres que lluïen un color inusual. La mainada ja era al carrer fent-se a la idea que s’havia llevat a Puigcerdà o a qualsevol indret amb bones pistes per esquiar, i es situaven al mig del passeig amb els seus equips disposats a donar-li un nou ús. El que pot fer la il·lusió! Es divertien. “Hem de fer fotos”, dèiem, buscant la càmera. Érem conscients que difícilment nosaltres ho veuríem mai més!
I el dimecres…, quin canvi! Ja el dimarts al vespre s’havia girat un vent fort, gèlid, la neu s’havia glaçat i el seu pes no el podien aguantar les delicades plantes, les fràgils branques dels arbres, els fils, els pals i les torres d’electricitat. Els carrers i les carreteres eren impracticables. La neu gelada s’havia convertit en pesants blocs de gel difícils de treure de davant de les portes i portals. Al carrer, corries el perill de relliscar o que et caigués al cap un tros de neu de les teulades… Un desastre! Tota aquella alegria del dimarts se’ns havia convertit en pena, angoixa, impotència. A les quatre de la tarda del dilluns dia 8 de març va fallar el subministrament elèctric, per la qual cosa vam quedar sense telèfon, ni fix ni mòbil. Va minvar fins a desaparèixer el subministrament d’aigua potable, no hi havia pa, correu, diaris… Gràcies a un aparell de ràdio amb bateria ens vam poder assabentar que la situació era catastròfica, i que resultava impossible desplaçar-se amb cap mitjà de transport, ni amb cotxe, ni amb tren, ni a peu… Qui ens havia de dir que tota la bellesa d’aquell deliciós matí del dimarts dia 9 de març esdevindria un cúmul de disbarats, disgustos i pèrdues materials!
En el moment d’escriure aquest article ja han passat vuit dies d’aquest succés. Han estat vuit dies llarguíssims, plens de dificultats, en què molta gent s’ho ha passat malament, sobretot avis, nens petits, comerços que depenien del preuat producte energètic, de l’aigua i del transport. Què podem fer, a més de recordar l’angoixa d’aquest dies? Ens costarà, però ja ens en sortirem.
No m’estenc amb detalls que ja tots coneixem per les notícies que, ara sí, rebem cada dia, al costat dels extensos articles i comentaris que podem llegir als diaris, on tothom pot opinar. De qui és la culpa? Pregunta difícil de respondre, al meu entendre. Tant de bo que si ens trobem en una altra situació semblant aquesta desagradable experiència ens ajudi a no estar desprevinguts. Algú ens podrà ajudar?
