Després del viatge accidentat entre Girona-Barcelona que vaig explicar en el número anterior d’Emporion, un autobús ens va portar a Madrid per hostatjar-nos en un hotel i esperar la matinada. L’avió Madrid-Nova York sortia a les sis. Havent sopat, quan em disposava a anar a descansar una miqueta després d’un dia tan accidentat, em vingueren a avisar que hi havia overbooking en el nostre vol i que, irremeiablement, el trajecte s’havia d’ajornar 24 hores. Si hagués anat sol m’ho hauria agafat bé, com gairebé sempre m’agafo les adversitats que m’afecten exclusivament a mi, però la cancel·lació repercutia sobre uns nois i noies que em sentia obligat a protegir. Tot el que tinc de flexible per les meves coses, ho tinc d’intransigència a l’hora de defensar tercers. Vaig iniciar un debat, gairebé un combat, a fi de sortir el dia previst. No hi havia res a fer. La persona que em comunicava la demora, veient que no parava d’insistir sobre la necessitat de sortir en el vol previst, em va dir que ho sentia, que no hi podia fer res i que si tantes ganes tenia de marxar, que m’exposés a llevar-me de matinada i anés a Barajas amb els meus alumnes. Excepte en el cas que hi hagués quinze baixes en les reserves, cosa summament improbable, hauríem de tornar a l’hotel.
Davant aquests arguments sembla que hauria hagut d’afluixar i acceptar el destí, però no, vaig dir que aniríem a l’aeroport. Així es va fer i vaig ser el primer sorprès a saber que sí, que teníem lloc per sortir. Vam arribar bé a Nova York. Una vegada a Vermont, destinació del nostre viatge, vam saber que el vol regular diari Madrid-Nova York, amb escala a Màlaga, del dia següent al del nostre vol, s’havia estavellat a l’aeroport de Màlaga, amb molts morts, tots els que viatjaven a la part de la cua, on hauríem viatjat nosaltres. Sóc viu de miracle, o per una tossuderia.
A Nova York vam fer nit en un hotel que era un veritable gratacel. Vam quedar amb el recepcionista que ens trucaria a les vuit del matí. Vaig pujar a un dels pisos més elevats de l’edifici, on tenia assignada la meva cambra. Estava cansat. Vaig pensar que llevar-nos a les vuit era un pèl just i que era millor baixar a la recepció una mica abans a fi d’avançar les telefonades als meus alumnes. Vaig posar el despertador, que va sonar puntualment, vaig dutxar-me i afaitar-me, perquè aquella temporada no portava barba; després de preparar les coses, vaig situar el meu equipatge a l’ascensor fins al vestíbul que es trobava incomprensiblement fosc per l’hora. Vaig dirigir-me al recepcionista per explicar-li que era millor cridar els nois i noies una mica més aviat del que havíem previst la nit passada. El noi em va mirar amb cara estranyada, la qual cosa no em sorprengué perquè vaig atribuir-ho a la pronunciació de l’anglès que gasten els americans. Aleshores li vaig dir més a poc a poc allò que pretenia i la resposta del recepcionista va ser: “I quan considera vostè que és una mica més aviat?” “Doncs, amb mitja hora n’hi ha prou.” El noi, sense dir-me ni piu, però intuint què passava, em va assenyalar un grandiós rellotge que presidia la recepció. No eren dos quarts de vuit del matí, eren dos quarts de dues de la matinada! No havia canviat l’hora! Solament havia descansat un parell d’hores i amb les angoixes semblava que havia dormit tota la nit. Mai, mai de la vida he tingut la sensació d’un ridícul tan gran com haver de carregar tot l’equipatge a l’ascensor, anar a la meva cambra i intentar dormir després de la dutxa, l’afaitada i l’excursió d’anada i tornada fins al vestíbul d’un hotel amb un rellotge que no coincidia amb el meu!
