Després de la nostra arribada de Vermont a l’institut no es parlava d’altra cosa que de les aventures americanes. Vaig haver de passar per allò que no era ni sóc: un despistat llegendari. Vaig ser víctima de l’atzar que, per una raó o altra, em va agafar mania. El que ara explicaré no va tenir lloc a Vermont, però va molt lligat i forma part d’aquest capítol embruixat de la vida. Aquell mateix curs havia encoratjat quatre alumnes trempats a fer un treball per presentar als premis CIRIT, impulsats per la Generalitat per afavorir la recerca. L’esforç dels meus alumnes va ser valorat positivament i el lliurament del premi tenia lloc just el diumenge després de la meva arribada plena de peripècies de Vermont. Era una època en què encara ningú parlava dels riscos del CO2 i aquestes coses que ara ocupen part de les nostres cabòries. Per tant, els meus viatges els realitzava en cotxe o en avió si el punt de destinació era llunyà (ara sóc objector d’agafar un avió si no és per una causa molt justificada i, sempre que puc, utilitzo el tren). En aquella ocasió, en ser quatre els alumnes que havia d’acompanyar a recollir el premi, vaig creure més oportú agafar el tren que sortia a un quart de nou del matí. Els vaig recomanar que fossin puntuals: a les vuit en punt a l’estació de Girona.
Quan vaig arribar a l’estació, els alumnes, formals, ja m’esperaven. Després de comprar els bitllets, vam pujar al tren que, efectivament, a un quart en punt va arrancar. Quan encara no portàvem un minut de viatge un alumne em va advertir que aquell tren anava en direcció contrària a la qual nosaltres desitjàvem. Vaig observar per la finestra un paisatge conegut i que no havíem de veure: els plàtans de la Devesa. “No us preocupeu, anem a girar”, vaig dir amb la seguretat de qui sap que el tren ha sortit puntual i del lloc que calia. Em vaig escamar quan el tren va agafar cada vegada més velocitat, la qual cosa feia suposar que efectivament ens trobaríem a la frontera francesa si no hi posàvem remei. Coincidien a Girona dos trens a la mateixa hora de sortida, un amunt i l’altre avall; vam pujar on no calia.
El nostre tren anava pràcticament buit; un diumenge de bon matí només viatgen quatre gats. Em vaig posar dret de cop i volta i em vaig dirigir als dos únics altres passatgers del vagó. En preguntar-los si aquell tren anava al revés del que havia d’anar, em van contestar, amb encert, que el qui anava al revés era jo, segurament. Vaig cridar com un posseït, que no podia ser allò i els meus crits van fer que comparegués el revisor atret, a la vegada, pels meus gestos desesperats. “Oiga, ¿qué le passa a usted?” En dir-li la meva equivocació em va contestar que no n’hi havia pas per tant. “Pero, hombre, un domingo es para disfrutarlo, nadie tiene prisa un festivo, ¿qué le espera en Barcelona?”. Amb cara desencaixada i abatut li vaig respondre que qui ens esperava era el president de la Generalitat. Aleshores, aquell home educat i d’aspecte correcte no em va respondre i va fugir del vagó. Naturalment, em va prendre per foll, un boig inofensiu de qui valia més desempallegar-se abans no li portés problemes.
Vam baixar a la propera estació i, per sort, no va trigar gaire a passar un tren en la direcció esperada i aquest no anava equivocat. Vaig patir molt fins a Barcelona perquè les normes de seguretat per accedir al palau de la Generalitat són estrictes i requereixen un bon temps de tràmits. La fortuna ens va somriure una altra vegada: entràvem al saló de Sant Jordi just per prendre seient i veure al mateix temps entrar el president, qui va lliurar el premi als joves i els va animar a seguir igual… en la bona direcció, però.
