Mira que bonic, mare! Neva! Està nevant!
Aquesta frase se sentia per tot Torroella, per tot l’Empordà mentre menuts i grans veien caure amb il·lusió aquelles volves innocents, que de mica en mica anaven agafant a terra i enfarinant el paisatge. La idíl·lica estampa va durar el temps just perquè se’n comencessin de veure els inconvenients, la malastrugança i en algun cas fins i tot acabés en tragèdia. Un vent fred i arremolinat va anar fent més durs i desagradables els borrallons, els cotxes aturats es varen emblanquinar, el terra es feia lliscadís, les motos patinaven, les rodes dels cotxes rossolaven, les branques dels arbres es carregaven, els jardins, els terrats, les taulades,… i quedàvem perplexos i assetjats, ja no podíem sortir de casa. La ràdio i la televisió ens donaven notícies d’embussos a les ciutats, a les carreteres, a les autopistes. I de sobte…ni ràdio, ni televisió, ni nevera, ni res.
La nevada va ser excepcional i les seves conseqüències funestes, només cal veure la gran quantitat de branques destrossades dels arbres de qualsevol punt de la nostra comarca, als nostres boscos o als nostres jardins. La neu era humida i pesant, i va anar caient i agafant amb persistència, el vent era a estones arremolinat com un huracà. Un excés de neu es va anar acumulant al damunt dels cables de terra (més freds que els altres) de les torres distribuïdores d’alta tensió elèctrica, de mitja tensió i de baixa tensió,… varen ser tones de neu entre torre i torre, alguns cables es varen trencar i varen desconnectar el corrent, el mateix pes de neu humida i pesant amuntegada als cables va tensar les torres fins a doblegar-ne algunes, i finalment l’estrebada va passar a les torres veïnes fins a fer-les caure. Segons “El Punt”, “una quinzena de línies de distribució d’alta tensió -110 i 132 kV- amb torres a terra, cent trenta-nou línies de mitja tensió també estaven afectades, i pel que fa a les de baixa tensió, les que porten l’energia en última instància a les cases, ja ningú s’atrevia a dir cap xifra”.
Alguns màxims responsables aprofitaven per dir que amb la MAT prevista això no hagués passat, com si hi tingués res a veure. Unes línies són les previstes a la MAT, Molt Alta Tensió, i unes altres són les d’Alta, Mitja i Baixa Tensió, que són les que van caure. No és aquesta la qüestió, sinó que les torres que van caure no tenien prevista cap alternativa, com hauria estat una distribució en malla, i res no va poder suplir-les. Com si una aranya construís una teranyina que hagués d’aguantar tota la força només amb una filada… La tempesta ha estat molt excepcional, però el sistema elèctric caigut, vell i inadequat.
Deixem que els responsables empresarials (un monopoli), i els polítics, finalment s’expliquin. Però milers de persones varen haver de viure tres, quatre, set dies sense llum, sense calefacció, sense congeladors, sense telèfons fixos ni mòbils, sense aigua corrent, sense escoles,…No es va poder restablir totalment el servei de la xarxa elèctrica fins al cap de setmanes a base d’abastir amb generadors les comarques de Girona, més de cent persones varen resultar intoxicades quan intentaven escalfar-se amb aparells que feien mala combustió, i una veïna d’Ultramort hi perdia la vida.
Des de Llafranc el novel·lista Tom Sharpe, en una carta a “La Vanguardia”, va escriure “tinc 81 anys, en fa vint que visc a Llafranc i mai no havia passat tanta fred com aquestes últimes hores… No me’n recordo de res de semblant, ni tan sols durant la Segona Guerra Mundial a Anglaterra”. Tom Sharpe, tot i sarcàstic, sap sarcàstic del que parla, és novel·lista, lluitador contra la segregació racial, ha estat a la presó i deportat, i a les seves novel·les hi deixa anar sempre un humor negre i corrosiu.
El nostre compatriota torroellenc Jordi Martinoy, delegat del govern a Girona, ho deia des del primer moment a la ràdio, quan demanava perdó: “potser se li pot demanar a un ciutadà que aguanti tot un dia sense els serveis bàsics, però cap Govern no pot demanar als seus ciutadans que suportin que aquesta situació es prolongui ni dos, ni tres dies”. Poc s’imaginava que s’arribaria a la setmana! No negarem l’excepcionalitat de la nevada, però de la reacció d’Endesa, muda i tardana, que per cobrir-se va utilitzar fins a l’abús la paraula “catastròfic”, què en podem dir?
És hora que ens expliquin què va passar, que es sancioni qui s’hagi de sancionar, però és hora sobretot de preveure que això no torni a passar mai més, de veure qui ha de fer què, i que es faci.
