Segurament tots hem pogut constatar que el sol fet d’anunciar un debat o una conversa sobre la immigració dispara la bateria dels mecanismes de defensa i posa en guàrdia els prejudicis més viscerals. Tot i que per a mi és una percepció nítida i infal·lible, encara tinc sorpreses provocades per la subtilitat i el recargolament de les seves manifestacions.
No fa gaires setmanes en vaig tenir una de calibre gruixut. Fèiem una reunió per parlar del comerç just i de la banca ètica. Com que parlàvem dels desequilibris i de les conseqüències nefastes que comporta el sistema actual d’explotació del tercer i quart món, va surar el tema del immigrants i algú va retreure el tòpic tan habitual per remarcar l’impacte negatiu de l’allau de forasters: “els immigrants roben la feina dels autòctons i provoquen l’augment de l’atur entre els del país”. Per demostrar-ho, un assistent va explicar un exemple que coneixia de primera mà: “Un empresari em va dir que preferia contractar marroquins perquè, com que tots es diuen més o menys igual, amb una alta a la Seguretat Social, hi fa passar dos o tres treballadors; això no ho pot pas fer amb els d’aquí; per això els marroquins troben feina més fàcilment que els espanyols”.
Em vaig quedar perplex i astorat. Hi vaig percebre dues afirmacions que s’acceptaven amb tota naturalitat i que no podia entendre de cap manera sense acudir a la grollera manipulació de l’anàlisi que havien aconseguit imposar els prejudicis racials. En primer lloc, s’acceptava com a conducta correcta i normal el frau a la Seguretat Social i s’ignoraven les conseqüències fatals per als treballadors en cas d’accident, malaltia o comiat; tot es justificava per l’estalvi de despeses socials i l’augment de guanys al preu que calgui. En segon lloc, es feia responsables de l’atur dels l’autòctons les víctimes de l’estafa, extorsionades per la necessitat d’engrunes monetàries per a la subsistència, malgrat la precarietat i les condicions degradants dels contractes.
La vigoria i l’eficàcia dels prejudicis, entronitzats com a cultura dominant, per tergiversar aquesta mena d’anàlisis i mantenir la fal·làcia d’aquestes conclusions, així com la dificultat de desvetllar una critica objectiva dels conflictes socials, hauria de disparar totes les alarmes i de posar en joc tots els antídots que tinguem a l’abast. Aquest capgirament interessat de les responsabilitats resulta intolerable.
Encara que l’anècdota comentada sigui extrema, resulta una avinentesa propícia per desemmascarar la corrupció del tòpic que se sent amb tanta freqüència i anul·lar-ne, per tant, la vigència argumentativa. Hem d’entendre amb claredat irrefutable que qui treu la feina dels d’aquí i dels de fora és el model comercial i econòmic que s’assenta sobre el menyspreu de la dignitat de tota persona i l’especulació per aconseguir el màxim de benefici amb el mínim de despeses, encara que siguin socials. Ens hauríem de sentir profundament avergonyits cada vegada que algun savi potentat proposa que, per augmentar la competitivitat i reanimar l’economia cal rebaixar les càrregues socials de les empreses. El sol mot de càrrega social ja és denigrant; no són càrregues socials, sinó inversions en progrés i benestar social.
