Jo també vaig ser a la manifestació del 10 de juliol al passeig de Gràcia. Amb la gent de Torroella, l’Estartit, Verges i dels pobles dels voltants, vàrem omplir tres autocars i, juntament amb més d’un milió de catalanistes d’arreu d’aquest país, vàrem suar catalanisme i vàrem recordar l’expressió de Joan Raventós en aquell acte de creació del PSC-Congrés ara fa, si no recordo malament, trenta-dos anys. Allà també hi vaig ser. Aleshores suàvem socialisme, un socialisme marxista que ens havia de dur a una societat igualitària, sense classes socials, que ara es demostra equivocat.
Com que la meva intenció era filmar tot el que pogués d’aquella magna concentració, aviat vaig deixar els companys de Torroella i vaig fer la meva per cercar llocs propicis per trobar enquadraments i situacions fílmicament interessants, tasca extremament dificultosa. Recordava la manifestació de l’any 77, la de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, i la sensació era que aquesta la sobrepassava molt.
Vaig poder enfilar-me damunt una jardinera d’un lateral del passeig de Gràcia, just a l’encreuament amb el carrer d’Aragó, allà on finalment ens havien dit que seria l’encapçalament de la manifestació. Vaig esperar una bona estona que es posés en marxa, envoltat d’una contínua cridòria de la qual s’intuïen fàcilment els crits d’independència i alguna que altra referència en contra dels polítics, i menys a favor de l’Estatut.
La capçalera de la manifestació va intentar avançar, però grups majoritàriament amb consignes independentistes es colaven al davant i feia impossible que la comitiva es mogués de lloc. Vaig poder filmar els membres de la capçalera, que es mostraven tranquils, i al cap d’una estona me’n vaig anar. Pel mig d’una densíssima multitud vaig poder sortir en direcció a la Rambla de Catalunya, que també estava plena de manifestants que cercaven un lloc per introduir-se al gruix de la concentració del passeig de Gràcia. Vaig arribar fins a la Gran Via i la gran font que hi ha just a l’encreuament amb el passeig de Gràcia, i vaig pensar que seria un bon lloc per esperar l’arribada de l’encapçalament de la manifestació i els grups de manifestants organitzats que haurien de venir al darrere. Al damunt de la font, amb molts altres fotògrafs o filmadors improvisats, vàrem esperar una llarguíssima estona l’arribada del cap de la manifestació. Finalment, com que no es va produir, vaig baixar de la font i em vaig barrejar amb la gent que omplien aquest punt neuràlgic del recorregut, i em vaig dedicar a escoltar i filmar els manifestants que passaven pel meu davant. Crits de “sí, in, independència”, “polítics corruptes”, “visca, visca Terra Lliure” o pancartes amb lemes com “Som una nació, nosaltres decidim”, “La nostra sentència, independència”, “Ens roben 60 milions d’€ al dia. Independència = N€C€SSITAT”. Tampoc hi faltaven les referències al pop Paul: “El pop Paul ja ha decidit. Ara ens toca a nosaltres”. “Doneu ratafia al pop”. D’altres, la majoria silenciosos, anaven passant pel meu davant, sempre precedint la hipotètica capçalera de la manifestació. Alguns fins i tot deien: “Nosaltres som la capçalera.”
Independentistes, sobiranistes, defensors del dret a decidir, federalistes, autonomistes i persones que sense necessitat d’una idea clara sobre què cal fer, es manifestaven perquè s’han sentit menyspreades per una sentència, perquè han vist trepitjada la dignitat del país que estimen. Pocs crits i pancartes a favor de l’Estatut, diguem-ho tot.
De cop, crits i gent corrent. “Han atemptat contra Montilla”, vaig sentir. Em vaig sobresaltar, és clar. “Què ha passat?”, vaig preguntar a un jove que hi havia al meu costat. “Es veu que un sociata ha intentat assassinar Montilla per fer-lo un màrtir”. De seguida em vaig adonar que aquell jove estava escalfat i possiblement portava algun glop de més, però em vaig posar a córrer en direcció a la cridòria. Un grup d’exacerbats insultava el President que, voltat de guardaespatlles, sense córrer, caminava sense immutar-se, ferm i serè. Crits de “fora, fora”, “hijo de puta”, barrejats amb molts xiulets, fins que arribaren a la delegació de justícia, un carrer més avall, on el President, els guardaespatlles i membres de seguretat de l’organització es van refugiar. Un espectacle deplorable que em va deixar una profunda tristor. Aleshores la capçalera de la manifestació ja s’havia dissolt.
La manifestació va aplegar més d’un milió de persones. L’anècdota del President hauria de ser això, només una anècdota, ja que en general el comportament dels manifestants va ser exemplar. La d’un poble pacífic que se sent menyspreat i sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, un lema amb diferents interpretacions, expressava el seu malestar.
Jo sempre m’he sentit incomparablement més català que espanyol, però no per això antiespanyol. Confiava que un dia poguéssim recuperar l’esperit d’aquella Espanya republicana de la qual Catalunya podria formar part com una nació reconeguda, respectada i tractada amb justícia. Recuperar aquell esperit que va portar molts republicans espanyols, i molts catalans, a lluitar i morir en defensa de la llibertat. Però aquest esperit queda lluny i difícilment l’aconseguirem si nosaltres mateixos no som capaços de tenir un mínim respecte envers les nostres institucions, i el nostre President.
La unitat civil catalana és difícil, però la gent moderada hem de tenir confiança. Com diu Antoni Puigvert, “els moderats catalans intuïm que només ens queda un horitzó: Europa”. A més Europa, menys Espanya. Fredament. Sense ressentiment, però també sense ingenus sentiments de concòrdia. Acostar-nos més a Europa voldrà dir alliberar-nos d’una Espanya que no pot alliberar-se del sever control d’uns magistrats que representen el fascinant magisteri de la inquisició.
Finalment, deixeu-me compartir una reflexió: jo hauria volgut estimar Espanya, però Espanya no em vol com sóc. Com diu Joan Majó, home moderat, catalanista convençut, exalcalde de Mataró i exministre socialista: “Si l’Espanya futura és la que deixa entreveure la ideologia del PP, una gran part dels mitjans de comunicació de Madrid i la que ha teoritzat sense que ningú li hagi demanat el TC, la Catalunya de la qual jo formo part, no cap en aquest estat.” Ho subscric plenament.
