Com és ben conegut, el mes de juliol passat, després de quatre anys d’un estira-i-arronsa surrealista, un Tribunal Constitucional que cada dia estava més desprestigiat va emetre, finalment, la seva sentència sobre l’Estatut de Catalunya.
Quin serà el seu abast i conseqüències? Especialistes en Dret Constitucional gens sospitosos de nacionalisme català, ans al contrari, ho van expressar amb contundència i amb satisfacció: “devastadors, afectant no solament els 14 preceptes declarats nuls, sinó també a interpretacions d’altres 27 que aboquen a la nul·litat” (Francesc de Carreras, fundador de “Ciutadans”).
Els articles afectats es refereixen a la identitat (no som una nació), a la justícia (sotmesa a la de l’Estat), a la llengua (obligatorietat de conèixer el castellà i no el català), etc. Pel que fa a l’economia, on s’intentava resoldre la reculada econòmica del país, han estat rebutjats tots els progressos previstos: la bilateralitat (s’ha de debatre tot amb totes les comunitats), l’ordinalitat (la renda dels catalans que aporten diners pot quedar per sota de la renda dels que reben aquests diners), el compromís d’obra pública proporcional (encara que aportem més diners, l’Estat no ha de fer més obra pública aquí), etc.
Ja en conèixer-se el resum del contingut, el president del Govern, José Montilla, havia fet davant el poble català, per ràdio i televisió, una declaració institucional de rebuig al text que, pel que es coneixia, el retallava seriosament i menystenia la dignitat del poble que l’havia ratificat. El poble català, com a tal, no existeix, les decisions que afecten els catalans les pren el poble espanyol. Montilla invità els catalans a manifestar públicament el seu refús a la sentència. La data que es va assenyalar per a l’expressió del rebuig al Tribunal Constitucional va ser el dissabte dia10, i Òmnium Cultural, que preparava feia temps la manifestació en cas que es produís una retallada significativa, proposà el lema: “Som una Nació. Nosaltres decidim”. La capçalera oficial obligà a situar la bandera catalana davant del lema.
Com una provocació, el text complet de la sentència es va fer públic el divendres dia 9, un dia abans de la demostració. La manifestació va aplegar centenars de milers de persones, s’ha parlat d’un milió o més, perquè tothom va ser conscient que la sentència enterrava definitivament l’esperança d’un encaix de Catalunya, amb personalitat pròpia, dins l’Estat espanyol.
Un aspecte inesperat de la reacció dels manifestants va ser que els crits més sentits varen ser els que reclamaven independència i abundaren de forma espectacular les banderes estelades.
Després, com es podia esperar a les envistes d’unes properes eleccions, els polítics no varen aconseguir anar a Madrid amb una sola veu, ans al contrari, varen fer un ridícul vergonyós en no defensar conjuntament a Madrid el que havien acordat aquí. I el president del Govern espanyol, reunit amb el de Catalunya, va fer promeses inconcretes. A l’enquesta de La Vanguardia sobre el moment polític, per primer cop els partidaris de la independència han assolit gairebé el 50%.
