Fa pocs dies, dins d’un cicle de cinema programat amb el títol de Religió i poder civil, vàrem poder gaudir i reflexionar altra vegada sobre els valors de la pel·lícula Becket, l’honor de Déu, de Peter Glenville, basada en una obra teatral de Jean Anouilh i recordada sobretot per la magnífica interpretació dels dos actors protagonistes, Richard Burton en el paper de sant Tomàs Becket i Peter O’Toole en el paper del rei Enric II d’Anglaterra.
Dos dies després de veure aquesta pel·lícula, el papa Benet XVI visitava Barcelona amb l’objectiu primordial de consagrar el temple de la Sagrada Família, acte retransmès en directe per TV3, la qual cosa va permetre que molt de públic pogués seguir la celebració religiosa en directe. Haig de confessar que durant molta estona vaig estar enganxat a la pantalla del televisor atret, sobretot, per les imatges que mostraven la bellesa i grandiositat del temple, la teatralitat de la cerimònia i la música que en alguns moments la va acompanyar. Tenint encara les imatges de la pel·lícula Becket fresques al cap, i veient aquella representació, vaig notar que les imatges cerimonials de l’església del segle XII que se’ns mostraven al film i les d’aquell diumenge eren molt semblants. Després de vuit-cents anys, feia la sensació que el temps no havia passat.
El Sant Pare, un dia abans havia denunciat “l’anticlericalisme agressiu de la societat espanyola que no es veia des de la Segona República”. No sabem qui informava i d’on provenien aquestes comparacions, però podem intuir-ho. Què entenia la més alta autoritat eclesial i els seus representants més fonamentalistes per “anticlericalisme agressiu”? Suposem que no es referia a la crema d’esglésies ni al linxament de capellans. Possiblement es referia que la gent no anava a missa, no assistia als actes religiosos ni confiava en els representants eclesiàstics actuals. Tot plegat sense adonar-se que les ensenyances de l’església estan cada vegada més allunyades de la societat moderna i només sectors minoritaris s’hi mantenen fidels.
No fa falta recórrer a les barbaritats comeses, en nom de Déu i la seva església, per la Inquisició, al control de la censura i al seu poder polític imposat sovint per la força. Això són temps passats i no cal anar tan lluny. Pensem en el boicot als preservatius a l’Àfrica, infectada per la sida; a la poc dissimulada protecció als religiosos pederastes, i als enfrontaments amb els bisbes i altres sacerdots que no s’emmotllen a les doctrines oficials i adopten postures que creuen més properes a l’ensenyament evangèlic.
Si les imatges cerimonials recordaven les de vuit-cents anys enrere, la doctrina i les actituds del lideratge actual de l’església també ho recorda. Només cal assistir a la celebració d’una missa. L’homilia dels diumenges, en la majoria d’esglésies, segueix ancorada en una retòrica del passat que mal interpreta o s’oblida del que succeeix al carrer.
Quan l’11 d’octubre de 1962 començava el Concili Vaticà II, convocat pel sant pare Joan XXIII, les esperances d’un canvi en la doctrina de l’església, les noves maneres d’entendre i practicar la litúrgia, el seu major radicalisme en el compromís social, allò que ell mateix considerava “la posada al dia de l’església”, obria les portes a l’esperança de molta gent, creient i no creient. Esperança que es va veure truncada poc després de la seva mort. A poc a poc tornaria a ser l’església dels temps de Tomàs Becket, un fictici seguidor de Joan XXIII avançat en el temps. Una església que vol influir sense preocupar-se a entendre. Que amonesta, recrimina, fa por, però no il·lusiona. Que repeteix els mateixos arguments de fa vuit-cents anys. Per això els temples són buits, perquè no s’hi transmet el missatge que pot atreure aquells que, creients o no creients, puguin sentir-se confortats en posicions no només teatrals, sinó que puguin millorar el que passa pel carrer avui.