Aquests dies escompleix un any de l’entrada en vigor dels Tractat de Lisboa, que havia depermetre el rellançament institucional i polític de la UE i també sortir del’atzucac en que el club comunitari es va veure immers des de la fallidaConstitució europea.
La veritat és que les expectatives que s’haviencreat a l’entorn del nou Tractat no s’han vist complides, ja sigui per lasituació d’inestabilitat creada per la crisi econòmica o per la pròpiadificultat d’avançar en la construcció europea amb vint-i-set estats. Fa un anyens semblava que els acords que estaven detallats en el Tracta de Lisboa, ambla creació del càrrec de President del Consell Europeu per dos anys i mig irenovable una vegada i també amb la consolidació amb més poder polític pelcàrrec d’Alt Representant per a la Política Exterior, permetrien donar unimpuls a l’Europa política. La realitat però no ha sigut això i és que, amb elnomenament de Van Rompuy com a president del Consell Europeu i de labaronessa Ashton com a Alta Representant per a la Política Exterior, no s’haaconseguit donar l’impuls desitjat que es fixava amb una presència i influènciadels dos càrrecs descrits, per sobre dels mandataris dels estats membres itambé una major incidència de la Unió Europea en les relacions internacionals.És una llàstima que no s’hagi aprofitat el que permet el Tractat de Lisboa perfer més present a la Unió europea, tant a l’àmbit interior i sobretot com aunitat d’influència en el món.
