Durant aquest any 2010 que acabem de tancar s’ha celebrat l’Any Internacional de la Biodiversitat. Això és, un any per promoure el coneixement i la conservació de totes les formes vives del nostre planeta. La veritat sigui dita, a casa nostra aquesta efemèride ha passat amb més pena que glòria. Tret d’alguns actes puntuals, poc n’ha hagut d’arribar a la major part de ciutadans. I és que la protecció de la biodiversitat és un tema incòmode aquí i arreu.
L’any 2010 havia estat marcat a l’agenda política europea com l’any en el qual s’hauria aconseguit aturar la pèrdua d’espècies animals i vegetals al vell continent. Així havia estat acordat per la Unió Europea l’any 2001, en una cimera celebrada a la ciutat sueca de Göteborg. Un cop finalitzat el termini establert, els primers balanços ja permeten entreveure com hem fracassat estrepitosament en l’assoliment d’aquest objectiu. La pèrdua d’espècies úniques de flora i fauna no tan sols no s’ha aturat, sinó que en general s’ha mantingut com als anys 90 i en algunes regions s’ha arribat a accelerar. Aquesta pèrdua s’associa a la progressiva destrucció dels hàbitats i també a l’efecte de fragmentació dels paisatges causat, per exemple, pels grans eixos de comunicació o l’expansió de models d’urbanització que ocupen molt terreny per acabar donant un sostre a molt poca gent.
Vista aquesta situació, el passat mes d’octubre les Nacions Unides va celebrar a la ciutat japonesa de Nagoya una nova trobada per mirar de solucionar aquest problema al més alt nivell internacional. Les primeres novetats que sorgiren de la reunió eren una reminiscència del que havia passat un any abans a la cimera de Copenhaguen contra el canvi climàtic, és a dir, es palpava una manca de voluntat política per adoptar les mesures necessàries per solucionar el problema de la pèrdua de biodiversitat. Sorprenentment, però, el darrer dia de cimera es va anunciar un acord internacional entre els estats membres de les Nacions Unides que va ser qualificat per les mateixes fonts d’històric. La triomfal nota de premsa emesa per l’ONU es va repartir entre els mitjans de comunicació mundials, els quals va fer-se ressò, també a casa nostra, d’aquesta fita. I en què consisteix aquest històric pacte que ens ha de salvar de seguir castigant les espècies amb les quals compartim planeta? Doncs no se sap amb exactitud. El text definitiu de la resolució adoptada no s’ha fet públic. Però els qui l’han recolzat han manifestat que serà tot un èxit. Ens els haurem de creure. L’únic detall que ha transcendit, i que de fet és molt important, és que l’objectiu d’aquest nou tractat és “disminuir el ritme de pèrdua de biodiversitat al món d’any 2020”. Passat l’any 2010, ara ja no parlem d’aturar la pèrdua d’espècies, sinó merament de seguir-ne perdent, però no tant de pressa. Aquesta és la síntesi d’aquest acord que s’ha venut com a històric.
I a Catalunya, què estem fent per la biodiversitat? D’entrada cal dir que Catalunya és un territori amb elevada diversitat biològica. Ho facilita la gran diversitat d’ambients que tenim: marins, costaners, deltes, aiguamolls, planes agrícoles de regadiu, de secà, zones d’estepes, pastures i prats, muntanya mediterrània, muntanya mitjana o alta muntanya al Pirineu, amb algunes zones sota clima mediterrani, altres sota una règim semi-àrid i algunes zones amb influència climàtica atlàntica. A Catalunya, una tercera part de tot el territori està sota alguna figura de protecció, sigui la de Parc Nacional, Paratge Natural d’Interès Nacional, Parc Natural, Reserva, Xarxa Natura 2000 o Espai d’Interès Natural entre d’altres. D’entrada aquesta és una dada positiva i esperançadora per a les nostres espècies. És evident, però, que cal anar més enllà de la xifra i analitzar quina és la qualitat d’aquesta protecció territorial per avaluar si realment serveix d’alguna cosa, si protegeix la biodiversitat catalana.
El primer que cal mirar és en què consisteixen les figures de protecció que tenim. Un cop d’ull a aquest aspecte ja revela que la majoria d’espais protegits a Catalunya ho són sota la figura d’Espai d’Interès Natural, una figura que amb prou feines posa alguna limitació a activitats altament destructives del medi ambient. A nivell internacional, la Unió Internacional per la Conservació de la Natura classifica aquest tipus de figura a la cua del rànquing en relació al grau de protecció. Mal començament. En un treball de l’Institut d’Estudis Catalans publicat l’any 2008 i coordinat per Josep Maria Mallarach des de la Institució Catalana d’Història Natural titulat “Protegits, de fet o de dret?” es posen de manifest moltes altres mancances del sistema d’espais protegits català. D’entre les més alarmants es podria destacar la baixa connectivitat de molts dels espais (que es veuen separats de la resta per autopistes, ferrocarrils, urbanitzacions), l’absència de planificació, gestió i control de les activitats que es desenvolupen als espais naturals (amb l’excepció de la minoria constituïda per espais de major rang de protecció) o l’escassetat de recursos humans i econòmics destinats als nostres espais en comparació amb d’altres indrets d’Europa. En relació a l’apartat que aquí tractem, el de la biodiversitat, es constata un empitjorament de la situació d’espècies i hàbitats en aproximadament el 20% dels espais, mentre que només es registra una millora en un 10% d’ells. La resta es mantenen més o menys estables. Gairebé la meitat dels espais protegits per llei registren regressions de les seves poblacions d’espècies protegides i una degradació dels seus hàbitats clau i fins un 27% han experimentat la desaparició d’alguna espècies de valor dins el seu perímetre. Convé remarcar que això està succeint als espais protegits per llei, no s’ha estudiat què està passant amb les espècies que viuen fora dels espais protegits però no sembla forassenyat aventurar que la seva situació ha de ser encara pitjor.
Convé recordar aquestes xifres quan, per exemple, s’aixequen veus en contra de la creació de nous Parcs Naturals o l’ampliació dels límits dels existents amb l’argument d’un suposat excés de protecció. En el sentit contrari, també és bo de recordar-les quan alguns es posen medalles tot presumint de l’elevat percentatge d’espais protegits de Catalunya, que si bé certament està per sobre de la mitjana europea, encara mostra enormes mancances en la seva efectivitat. Si, com a societat, ens imposem l’objectiu just i seriós d’aturar la pèrdua de patrimoni natural o fins i tot el menys ambiciós de només frenar la seva pèrdua i degradació, és evident que calen més passos valents vers la protecció dels hàbitats, els paisatges i el patrimoni vivent dels quals som hereus, usuaris i per tant responsables i principals interessats a mantenir en bon estat.
