A l’antiga Grècia, ara fa uns 2.500 anys, seguidors de Pitàgores de Samos fundaren, en base als ensenyaments d’aquest, l’escola pitagòrica. Els membres d’aquesta secta defensaven que el cosmos, tota la realitat, estava formada, en essència, per números. Les mides i pesos dels cossos són números, els angles que els separen i que conformen les seves geometries també ho són, l’energia per moure’ls pot ser mesurada amb números i el seu valor monetari també el reduïm a números. El pas del temps es pot mesurar de moltes maneres, però en totes elles hi ha un fonament quantitatiu. En definitiva, les teories i lleis de la ciència, de la gravetat de Newton a la de la relativitat de Einstein, entre tantes altres, es regeixen per números. Donat aquest valor fonamental del número, resulta xocant que, transcorreguts més de dos mil·lennis, els humans seguim sense ser capaços d’assumir el llenguatge de les xifres, de comprendre les implicacions que s’amaguen al darrere d’una magnitud expressada numèricament.
La pandèmia ha estat un bon exemple d’aquesta limitació. Mentre escric aquestes línies, a mitjans de novembre, estan morint a Catalunya més de 100 persones cada dia, a Espanya en són més de 400 i, al mon, unes 7.000. Amb xifres similars, el mes de maig passat estàvem sota un decret de confinament estricte i generalitzat. El xoc va fer adonar-nos de la fragilitat de la vida i del valor que tenen les institucions i persones que lluiten per preservar-la. Ara, 6 mesos després, i encara sense una cura, els mateixos números signifiquen ben poc. L’únic llindar que sembla preservar encara algun significat és el de les unitats de cures intensives disponibles. Mentre no estiguin plenes fins al seu màxim, se’ns ve a dir, anem bé. Uns altres números, els de l’economia i el treball, s’han anteposat als de la vida. Ho han fet amb tanta subtilesa que fins i tot veiem com alguns sectors es manifesten insistentment exigint obrir bars, restaurants, esglésies, camps d’entrenament, teatres, discoteques, etc. La vida s’ha devaluat fins a tal punt que els ingressos de la indústria de l’oci semblen ser un argument de més pes que els ingressos hospitalaris i, en darrera instància, que l’augment de persones mortes. Aquesta no ha estat la resposta a tot arreu. A països menys poblats i força més rics que el nostre, com ara Austràlia i Nova Zelanda, l’epidèmia s’ha contingut amb mesures estrictes. A països més poblats i força menys rics que el nostre, com la Xina, l’epidèmia s’ha contingut amb mesures estrictes. Després de fer-ne burla, aquí, com a societat, hem seguit (per voluntat pròpia, pressió o obligació) el camí de Trump o Bolsonaro: el país no es pot tancar. La gent, reduïda a números que es comptabilitzen al cap de la jornada, no té cap importància. Ja no ocupen ni els titulars. Potser hi té a veure el fet que, la major part de les víctimes (però no totes) són gent gran.
Per a bona part de la comunitat científica, aquesta pandèmia es pot considerar un experiment sociològic, un simulacre a molt petita escala de l’impacte que comença a tenir el canvi climàtic i la crisi ecològica sobre les nostres vides. I els resultats són preocupants. En almenys dos sentits.
Si en 8 mesos ens hem insensibilitzat sobre els drames vitals que s’amaguen darrere la pèrdua traumàtica i en gran part evitable de milers de vides diàriament, tenen i tindran algun significat els números del canvi climàtic? La temperatura del planeta ja s’ha enfilat un grau i es preveu que a final de segle en seran entre 3 i 5, segons les decisions que es prenguin. El nivell del mar seguirà pujant a un ritme d’uns 3 mm anuals. Perdem espècies a un ritme que supera amb entre 10.000 i 100.000 vegades el registrat al llarg dels últims 10 milions d’anys. Les inèrcies d’aquests tres indicadors (i se’n podrien citar centenars), garanteixen que, a diferència de la pandèmia, tota acció humana per millorar les coses no tindrà un efecte immediat, sinó que es pot manifestar només amb el pas dels decennis i amb un efecte sempre parcial. Els números del canvi al planeta no sembla que ens estiguin fent reaccionar, però els de les xifres de persones que es veuen i es veuran afectades per fam, malalties, guerres i desplaçaments tampoc. Potser és l’esperança que el geni humà inventarà una vacuna pel clima. O potser és que, en el fons, sabem que qui més patirà els efectes de la crisi ecològica seran milers de milions de persones pobres, tant del Sud com del Nord, i vivim amb la il·lusió que no ens afecta.
La segona preocupació neix de veure la reacció que, com a societat, hem tingut davant la crisi sanitària, un cop se l’ha deixat descontrolar. El fet que, en molts països, els interessos individuals i dels mercats hagin passat per davant del dret a la vida enfront una modesta pandèmia, fa presagiar respostes similars davant un repte molt més gran com el climàtic. Si ara no hem donat a la vida de la gent gran el valor que mereix, hem d’esperar que en les properes dècades donarem el valor que mereix a la vida de la gent més desafavorida o de les generacions que estan naixent i naixeran? Si a una part de la societat li costa tant renunciar a l’oci durant uns mesos, podrà renunciar a viatges en avió que fins ara eren tan corrents? S’emmotllarà a una fase de decreixement econòmic un sistema capitalista que, per seguir alimentant el creixement que el sosté, s’ha demostrat disposat, en països com el nostre, a sacrificar tantes vides? Si la classe política que es renova cada quatre anys no ha estat disposada a evitar una segona onada de Covid-19 tot just mesos després de la primera, serà capaç d’actuar responsablement per protegir de manera sostinguda la població durant una onada d’efectes del canvi climàtic que durarà segles? Aquesta és l’escala del repte d’aquest segle, i encara no n’hem assimilat els números.
