Aquest mes de gener ha marcat el primer aniversari del pas de la borrasca Gloria per terres catalanes. El temporal va deixar grans destrosses en bona part del territori, sobretot a la franja litoral i a l’entorn dels rius i rieres. El sector de la pagesia va ser dels més afectats en ambdues àrees, perdent collites, però sobretot terres fèrtils, per esvorancs a les ribes dels cursos hídrics i per l’avanç del mar en espais com ara el Delta de l’Ebre. Precisament en aquella regió, el mes de desembre passat, una tractorada de 150 vehicles va protestar amb una marxa lenta contra la inacció de les administracions davant del retrocés del delta i la lentitud en la restauració o compensació dels desperfectes del Gloria.
Les contradiccions del sector són exasperants. Ho són, primerament, a nivell simbòlic. Sabem que la freqüència i intensitat de fenòmens com el Gloria van en augment, en consonància amb altres efectes del canvi climàtic, a causa de l’escalfament global. Un escalfament que és provocat, sobretot, per l’emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera que, al seu torn, prové del consum de combustibles fòssils, com ara el dièsel, que fa funcionar els tractors actuals. Protestar contra les administracions per no abordar els efectes del canvi climàtic a través d’una tractorada que alimenta el canvi climàtic és, com a mínim, ingenu. Lògicament, les emissions produïdes durant l’acte són una fracció pràcticament inapreciable respecte a l’escala del problema, però tot i així caldria cuidar aquests aspectes formals.
El principal problema, però, és de fons, no simbòlic. La major part del món agrari europeu segueix sense voler veure els llaços de la seva activitat amb les causes i conseqüències de la crisi climàtica, i segueix apostant per models d’intensificació i industrialització que aspiren a fer l’agricultura i la ramaderia competitives en un escenari de mercat global. La política agrària comunitària (PAC) segueix atenent primordialment aquestes demandes formulades des del mateix sector, desoint les veus que assenyalen que, en un món en crisi rural i ambiental però no alimentària, caldria afavorir una PAC més verda i de suport als espais que es van despoblant. L’última revisió de la PAC, acordada l’estiu passat i que regirà fins el 2027, va ser fortament criticada per aquestes veus, per ser afavoridora dels interessos econòmics dels grups empresarials però encara menys ambiciosa que la del període precedent en matèria ambiental i social. La retòrica de sostenibilitat ambiental i de la bondat de l’agricultura europea no s’ha portat més enllà del paper. El problema és que la via de la industrialització no farà més que agreujar la crisi climàtica, reforçant processos erosius com els del delta i l’alteració dels règims hidrològics.
L’agrari, de fet, és un dels sectors econòmics que, al sud d’Europa, més perjudicats resulten i resultaran pel canvi climàtic i hauria de ser, per tant, el primer aliat dels discursos ambientalistes. Per a l’agricultura, les projeccions de l’Agència Europea del Medi Ambient indiquen que, cap a final de segle, el valor de la terra ara productiva a la península Ibèrica es desplomarà entre un 40% i més d’un 80%, segons la regió. És la traducció econòmica de la progressiva desertificació, que ja ha arrencat. A la ramaderia podria anar-li encara pitjor, i en un termini menor de temps. És ben possible que, no més enllà d’aquesta dècada, les biotecnologies ja siguin més eficients en la producció de carn sintetitzada al laboratori que en granges industrials, contribuint a l’eliminació d’aquestes i tots els problemes ambientals que duen associats. La por al sorgiment de noves pandèmies covades en aquestes obsoletes i sovint cruels plantes de producció animal en sèrie no farà sinó accelerar aquesta substitució.
Tot i que acumula dècades de retard, que fan que la major part del delta de l’Ebre estigui ja inevitablement condemnat i se n’hagi de gestionar la retirada humana, el sector agrari encara és a temps de corregir el seu actual rumb cap a l’autodestrucció. Pot, d’una banda, minimitzar la seva contribució al canvi climàtic mitjançant processos productius sostenibles i, de l’altra, ser un actor proactiu en la defensa climàtica i ambiental. Només així podrà convèncer l’opinió pública europea que el sector és part de la solució, i no del problema, i que mereix suport. En això, com en el cultiu de la terra, la pagesia recol·lectarà allò que hagi sembrat.
