Enguany és l’Any Europeu del Tren. Així ho va declarar la Comissió Europea, en un intent més d’impulsar els desplaçaments amb mitjans de transport col·lectius, d’aconseguir una mobilitat més sostenible. Celebro la decisió. Des de fa temps, sempre que haig de desplaçar-me a Barcelona deixo el cotxe a Flaçà i faig la resta del viatge en tren perquè m’agrada viatjar sobre rails. Com tot, el tren té avantatges i inconvenients, però crec que la balança s’inclina netament a favor dels primers. Entre altres coses, viatjar en tren et permet contemplar el paisatge (els vagons tenen grans finestres, per bé que els vidres no sempre tenen la transparència desitjable), llegir, estudiar o fer passatemps (amb llum natural moltes vegades), escoltar música, pensar, entaular conversa amb altres viatgers…
Malauradament, en els viatges ferroviaris de vegades – massa, en el nostre país – et trobes amb sorpreses: retards (sense cap disculpa), llargues parades en alguna estació o entre dues estacions (sense cap explicació), vagues, avaries a la catenària… Si no ets una persona pacient, és millor que no agafis el tren. No vivim al Japó ni a Alemanya, països on el tren funciona com un rellotge suís. Per cert, a Suïssa també tenen un excel·lent servei ferroviari que ofereix paisatges alpins de postal. Llàstima de preus!
En els meus viatges per l’estranger també he optat pel tren des de fa anys. Viatjar en tren et permet prendre el pols al país que visites, conèixer bé la regió per on et desplaces. Pots prendre nota d’aspectes com ara la higiene, la puntualitat, l’amabilitat de la gent… D’altra banda, lluny del teu país a vegades trobes persones curioses de mena que et pregunten d’on ets i llavors la pots fer petar amb el desconegut. O bé pots ser tu el curiós i iniciar una conversa amb la persona que ocupa el seient que hi ha davant teu. M’hi he trobat unes quantes vegades, però recordo especialment una llarga conversa amb una simpàtica passatgera anglesa que, com la meva dona i jo, viatjava de Bristol a Cambridge i va asseure’s davant de nosaltres. Duia un diccionari Anglès-Català/Català-Anglès que col·locà al seient buit del seu costat. En veure el llibre, tot sorprès li vaig preguntar si entenia el català. L’entenia i el parlava perfectament, havia viscut anys a Barcelona i, ves per on, era l’autora de l’obra. És clar que lluny d’Europa viatjar en tren a vegades esdevé tota una aventura. A l’Uzbekistan, en alguns trens – els més vells, de l’època soviètica, que encara funcionen amb dièsel – per raons sanitàries, els revisors tanquen els lavabos dels trens durant les parades, que a vegades poden durar més d’una hora. Els vagons són tan antics que els lavabos no tenen dipòsits per recollir aigües majors i menors. Si tens alguna necessitat urgent, t’has d’aguantar. A la resta de repúbliques ex-soviètiques d’Àsia Central deu passar el mateix. Imagino que viatjar en tren per l’Índia, l’Àfrica o alguns països d’Amèrica Llatina deu ser molt pitjor.
Però a causa dels mòbils, des de fa temps viatjar en tren ja no m’agrada tant com temps enrere. “Hola, soc al tren”: al llarg d’un viatge ferroviari, quantes vegades sentim aquesta frase al vagó que ocupem? Dotzenes. Però el pitjor no és la musiqueta i la salutació. El pitjor ve tot seguit. Una conversa, a vegades llarguíssima, sobre temes que no t’interessen gens, alguns tan íntims que et fan enrojolar, sentir vergonya aliena. Si no estàs gaire fi, si el vagó està ple com un ou, si el desplaçament és llarg, el viatge pot esdevenir un malson. Només de tant en tant trobes un viatger educat que respon a la trucada amb un “Soc al tren, truca’m més tard”.
Quan sento llargues converses telefòniques al tren, de vegades em poso taps a les orelles, amb un resultat no sempre satisfactori per la potència d’algunes veus o la mala qualitat del producte. El proper viatge ja sé què faré. Em posaré els auriculars i escoltaré música mentre contemplo el paisatge. O, simplement, tancaré els ulls i escoltaré un audiollibre. Els auriculars serveixen per a escoltar música però també per a aïllar-se en un món cada cop més sorollós i on la bona educació brilla per la seva absència. Quin remei! Ja ho va dir Nietzsche: L’estupidesa és una malaltia que no pateix el malalt, sinó els altres.
Per cert, a l’AVE hi ha el vagó o cotxe del silenci. RENFE en canta les excel·lències; en teoria, no s’hi hauria de sentir cap mòbil, cap soroll, per tal que els passatgers es puguin relaxar. Però m’han explicat – mai no he pujat a l’AVE – que sí que s’hi senten mòbils. I també m’han dit que no et passi mai pel cap de recordar a cap usuari que infringeix la prohibició, perquè és molt probable que el transgressor et respongui que t’ocupis dels teus assumptes amb un gest d’allò més agressiu. No en dubto gens.
Malgrat tot, seguiré viatjant en tren. Per raons econòmiques i ecològiques, per seguretat i comoditat. Fins i tot podria afegir-hi motius un pèl romàntics. El tren fou el primer mitjà mecànic de transport i quan hi penses et venen moltes coses al cap. La conquesta del far west, el transsiberià, el mític Orient Exprés, el genocidi jueu, les deportacions als gulags soviètics … I un munt de pel·lícules en què el principal protagonista no humà és un tren. Fins i tot pots pensar en Anna Karènina llençant-se a les vies de l’estació de Moscou on conegué el comte Vronski.
