La periodicitat mensual d’Emporion determina que els autors dels articles entreguin els seus originals força dies abans de la seva publicació. Això comporta no poder disposar de les últimes notícies quan el tema és d’actualitat. Tanmateix, malgrat que s’han produït els fets del Parlament i la gran manifestació del dia 19 de juny, crec que les ratlles que segueixen continuen sent ben vàlides. J.B.
Fa una pila d’anys, en ple franquisme, es publicava a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona una revista feta pels estudiants que es deia “Arista”. Era d’una molt acceptable qualitat, no solament material, sinó sobretot pels continguts, i alguns dels seus articulistes varen arribar a tenir després un indiscutible nivell intel·lectual, el més destacat de tots Alfonso Carlos Comín. Em ve ara a la memòria perquè, en aquell ambient carregat de mentalitat grisa i aburgesada, unes veus profètiques, poques, reclamaven honradesa i llibertat, fins on permetia la fèrria censura. Recordo que una de les consignes que sorgia a les seves pàgines era, una i altra vegada, que calia “inquietud”. “No podem estar amb els braços plegats, no siguem mesells, hem d’estar inquiets!”. Fins que un dia va sortir un article amb el títol (aleshores era prohibit escriure en català): “Ya estamos todos inquietos, y ahora qué?”.
Tanmateix, la consigna va donar el seu fruit, perquè si bé molts dels enginyers que sortien d’aquella Escola només varen pensar després a col·locar-se i treballar, actitud ben digna, força d’altres varen entrar en associacions professionals, de veïns, parròquies, amics de la ONU, amics de la UNESCO, incipients partits polítics en la il·legalitat, al costat d’en Pallach, d’en Pujol, del Guti,…treballant matí i tarda, i anant a reunions clandestines o semiclandestines els vespres. I varen ser alguns d’aquests enginyers, al costat d’advocats, metges, arquitectes, economistes,…, i administratius, i botiguers, i obrers, tota una xarxa de gent inquieta, els que varen establir les bases del rebuig a un règim que, a poc a poc, es va ensorrar i es va veure substituït.
Com ja vaig dir el mes passat, jo crec que tenen bàsicament raó els Indignats de les places que veuen retallades les prestacions socials i clamen contra els econòmicament poderosos que, sota l’advocació dels “mercats”, han causat una crisi que al final encara els afavoreix, ja que fa més pobres les classes mitjanes i baixes, i més riques les altes; que clamen contra la corrupció de molts polítics, blindats gràcies a lleis avantatjoses, i mai penalitzats; que clamen contra una falsa democràcia que treu tota opció d’elegir polítics coneguts a qui concedir o no el vot, i que a base de llistes tancades atorga poder sense límit als caps dels partits, i repercuteix en una justícia polititzada, a l’ombra també dels partits.
Ja vaig dir a les meves Reflexions del mes passat que aquesta revolta dels indignats no tindrà efectes a curt termini (evidentment no es pot comparar amb les del Nord d’Àfrica), i que pateix d’un defecte fonamental, previsible atès el seu caràcter assembleista: no aporta propostes. Com deia al començament, una vegada tots inquiets (perquè és veritat que ja tots ho estem) ha arribat l’hora de treballar, cadascú on ho pugui fer. Ara jo diria als Indignats: “Si realment voleu transformar la societat, aneu a les Associacions, als Sindicats, als Partits,…”. “Si els voleu canviar, treballeu-hi!”. “Impliqueu-vos!”.
La revolta dels nostres Indignats, però, més aviat s’ha distingit per la seva dedicació a elucubracions teòriques, moltes vegades incoherents, de vegades contradictòries, i en alguns aspectes preocupants. Em va preocupar veure que a la Puerta del Sol de Madrid es reclamaven “elecciones con circumscripción única”, orientades al perjudici evident de les minories territorials, i em va preocupar que a Barcelona 40 persones, en una assemblea de 500, impedissin que en el llistat de reclamacions hi figurés el dret d’autodeterminació, com m’havia preocupat també, i encara més, que en plena plaça de Catalunya uns pinxos es fessin els amos i proclamessin amb bon castellà: “el idioma no es motivo de lucha, …dejad los nacionalismos aparcados”. Figura que aquests són els que ens han de salvar.
Hessel diu: Engagez-vous!, Impliqueu-vos!
