El passat mes de juny, la revista Le Monde Diplomatique, publicava un article* que analitzava els salaris i els beneficis empresarials a Espanya, en el qual s’arribava a la conclusió que, en aquest país, s’estava produint una evolució que portava a una polarització cada cop més accentuada de les rendes.
Segons aquest estudi, la mitjana salarial l’any 2007 a Espanya va ser de 27.348 €, a Grècia 24.485 i a Portugal 20.072, les més baixes d’Europa. La mitjana salarial a Dinamarca va ser de 36.184 €, la de Gran Bretanya 38.145 i la de Luxemburg 44.602, les tres més altes. Cal tenir en compte que aquestes xifres mesuren el salari de la gent que treballa, és a dir, que si es fes incloent-hi el salari dels aturats, encara serien més baixes als països on el nivell d’aturats és més alt, com és el cas d’Espanya.
Una altra dada important és que la mitjana salarial no ens diu res del grau de dispersió salarial que existeix entre les persones que treballen. Un sistema per calcular aquesta dispersió és mirar el percentatge de gent que treballa amb salaris que només són dues terceres parts de la mitjana salarial. El que és conegut com a salaris baixos. A Espanya aquest percentatge va ser, el 2007, d’un 17%, en canvi crida l’atenció d’entrada que el percentatge alemany va ser d’un 20% igual que el del Regne Unit. Això té diverses explicacions. Una d’elles és que, en ser la mitjana salarial espanyola molt baixa, el percentatge de salaris baixos respecte a la mitjana és menor que el d’altres països com Alemanya o la Gran Bretanya. Una altra explicació d’aquest diferencial és que molta gent que a Espanya està aturada, a aquests països estaria ocupada amb salaris baixos. En realitat, Alemanya ha intentat mantenir els treballadors als seus llocs de treball (situació fins i tot accentuada durant aquests anys de crisi) en lloc de d’acomiadar-los i això, en molts cassos, com a conseqüència de la generalització del sistema de cogestió de les empreses, un assoliment dels sindicats i la socialdemocràcia.
L’estudi ressaltava també el fet que si bé no hi havia molta distància entre la mitjana salarial i els salaris baixos, sí que a Espanya hi havia una major diferència entre els salaris baixos i els salaris alts. Així, segons un sistema de càlcul general establert, en tant que a Suècia aquest coeficient és de 2,57, a Dinamarca de 2,73, a Finlàndia de 2,57, a França de 2,91, a Espanya és de 3,46.
Com es pot veure per aquestes dades, els països nòrdics tenen salaris més alts, amb menors desigualtats salarials, i són els que tenen major eficiència econòmica. A Espanya, economistes conservadors i neoliberals s’han oposat a la puja dels salaris mínims. Argumenten que això destruiria ocupació. La realitat és una altra, els països amb els salaris més baixos són els que tenen major percentatge d’aturats. En canvi França, Bèlgica, Holanda o la Gran Bretanya, amb salaris mínims que doblen l’espanyol, tenen un nivell de desocupació molt més baix.
En realitat, el creixement del salari mínim té impacte en el nivell salarial de la majoria de la població activa, i augmenta la capacitat adquisitiva d’aquesta, l’estímul econòmic, i la creació de llocs de treball.
L’estudi continua fent una anàlisi de les rendes, és a dir, els beneficis empresarials, inclosos els anys de la crisi. Els estaments supranacionals han promogut que el govern apliqui mesures (retallades) que la majoria de vegades han afectat l’estat del benestar i, conseqüentment, les classes més desfavorides, sense exigir grans sacrificis a les grans empreses. En realitat aquests sacrificis de la població laboral han repercutit
favorablement en els beneficis dels grans grups empresarials més importants d’Espanya. Durant el període de la crisi 2007-2010, el nombre de desocupats ha passat de 1.800.000 el 2007 a més de 4.000.000 el 2010, en canvi només hi ha hagut 3 empreses que componen l’IBEX-35 que hagin tingut pèrdues, de les quals dues només les van tenir el primer any i la tercera (Acerinox) les va tenir dos anys seguits, però al tercer any va aconseguir 123 milions d’euros de benefici (any 2010).
Citem textualment de l’article: “El centre del món empresarial no ha tingut pèrdues durant aquests anys de crisi. En realitat no han estat en crisi. Els treballadors, en canvi, sí que ho han estat i continuen estant-ho. Per simple exigència de justícia, s’hauria d’impedir que una empresa amb beneficis pogués disminuir la plantilla i qualsevol avantatge fiscal que pogués rebre, estigués condicionat a la creació de llocs de treball, al millorament salarial dels seus empleats o a la creació d’un fons a l’empresa, gestionat conjuntament pels treballadors d’aquesta i la direcció, amb la finalitat de crear llocs de treball.
”Aquesta legislació existeix a molts països europeus i hauria d’aplicar-se també a Espanya, on el món de les grans empreses té un excessiu poder a costa del món del treball. Aquestes dades mostren clarament que la crisi no ha afectat per igual les rendes del treball i les rendes del capital.”
I nosaltres ens preguntem: però qui ho ha de fer això? Al carrer, els indignats reclamen, amb molta dosi de raó, però desestructuradament, i amb greus errors en la seva actuació, canvis en el sistema econòmic. En la darrera negociació col·lectiva entre empresaris i sindicats, els primers s’han plantat, i les negociacions s’han aturat. Esperen les properes eleccions perquè un canvi de govern els sigui encara més favorable.
*Le Monde Diplomatic (en espanyol), n. 188, juny 2011. “Salarios laborables y beneficios empresariales. ¿Porqué tanta desigualdad en España?”
Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Econòmiques, Universitat Pompeu Fabra i director de l’Observatori Social d’Espanya.
Marta Tur, directora tècnica de l’Observatori Social d’Espanya.
