La confiança dels ciutadans envers les institucions polítiques, també a Catalunya, declina, i creix l’abstenció en quasi tots els països en els darrers 20 anys. En el rerefons d’aquesta qüestió, hi ha el risc que l’allunyament dels ciutadans de la política i de les institucions polítiques pugui generar una crisi de representativitat de les mateixes i, al seu torn, una crisi de legitimitat del mateix sistema democràtic.
Tanmateix cal interpretar-ho amb precaució, atès que hi ha moltes formes de participació “no convencional”: vagues, manifestacions, assegudes, ocupació d’edificis, recollida de signatures, solidaritat col·lectiva en situacions extremes, donar o captar diners, portar insígnies, comprar o boicotejar productes per raons polítiques, contactar amb polítics, assistir a mítings, col·laborar amb un partit, diferents formes de participació en associacions, presentar una demanda, usar Internet per a finalitats polítiques, etc.
Apareixen noves denominacions polítiques i n’hem de revisar la definició: impolítica, infrapolítica, metapolítica, parapolítica, postpolítica i algunes més.
Els experts argumenten que tot això respon a un context de transformació real de l’ordre polític existent en els darrers anys. Des de “la modernitat tardana o líquida” o “postmodernitat” que va des de finals del segle XX fins els nostres dies.
Impolítica
Malgrat que l’lnstitut d’Estudis Catalans digui que impolític sigui el contrari a la bona política o que la Real Academia Española defineixi “impolítico, ca” com a “inoportuno políticamente”, la que segueix és una accepció ben diferent:
a) Masssimo Cacciari (1944) professor d’estètica i filòsof es va apropiar del terme “impolític” a partir de Friedrich Nietzsche (1844 – 1900) com a punt de partida del pensament impolític italià.
b) Roberto Esposito (1950), potser el més conegut defensor del terme Impolítica, és un filòsof italià especialista en filosofia moral i política. Argumenta que si la política representa un determinat ordre social i una relació de representació, la impolítica seria el seu revers, és a dir, el desordre, el conflicte i la irrepresentabilitat, el límit on la relació entre representants i representats fracassa.
c) Un altre filòsof, aquest cop francès, en Michel Foucault (1926 – 1984) va treballar els termes de “biopolítica” i de “governamentalitat” i anomenava les formes contemporànies de crítica: “l’art de la impolítica”, que suposen una resistència creativa a les demandes instrumentals de governança.
d) Encara un altre filòsof, l’argentí Ernesto Laclau (1935 – 2014) plantejava que lo social frega l’impossible, és a dir, que, en sentit estricte, “la societat” no existeix. No existeix en tant entitat tancada, clausurada sobre si mateixa i que no pot ser representada de manera clara amb el llenguatge i les tecnologies de la política.
e) Alfonso Galindo (1969), professor, filòsof polític i assagista espanyol explica que hi ha una passió anti-institucional (anti-parlamentària, anti-governamental, anti-jurídica, anti-mercat …) que trasllueix en diverses manifestacions socials contemporànies que reclamen i exerceixen política més enllà dels sistemes constituïts de representació i participació (partits, governs, sindicats, parlaments …). Aquesta passió és l’origen de l’anomenat “pensament impolític”.
Pensament impolític i contrademocràcia
Aleshores, enlloc de despolitització, potser hem de parlar d’impolítica i de transformació de les actituds polítiques i dels moviments socials.
Les actituds polítiques són importants per diverses raons. Els ciutadans i ciutadanes que hi tenen interès i que són crítics poden controlar activament les activitats dels seus governs i d’aquesta manera fomentar-ne la responsabilitat. Les persones que pensen que tenen la capacitat d’influir en el Govern i que els representants polítics són sensibles a les opinions de la gent és més probable que participin en la política, votin en les eleccions i segueixin les notícies sobre política. D’aquesta manera, el nivell d’interès per la política o l’eficàcia d’una població és fonamental per al funcionament adequat dels països democràtics.
Els moviments socials també estan en canvi. Són expressions col·lectives d’una voluntat conscient d’intervenir en el procés de canvi social. Voluntat expressada per col·lectius i individus situats en una posició subalterna respecte al poder hegemònic -econòmic, polític i/o cultural-, en un espai d’actuació preferit -però no exclusiu-: el carrer, és a dir, l’àmbit extrainstitucional (Casquette, 1998).
Els moviments socials són una manifestació pública sostinguda d’una insatisfacció social que pot exigir millores en les condicions materials d’existència (drets socials i polítics) i/o que pot exercir activament el dret a “prendre la paraula” per articular una narrativa específica, efectiva i alternativa al comunament acceptat de la vida social (identitat cultural).
Els moviments socials intervenen per promoure, impedir o neutralitzar els efectes d’un canvi social fonamental, de manera que en els objectius de moltes organitzacions de moviments socials pot no estar afavorint un model emancipador universa, com plantegen l’ecologisme polític, el pacifisme, el feminisme, el socialisme, l’antiracisme, el nacionalisme cívic o la solidaritat internacional, sinó conservar el que està establert (legal i/o convencionalment) o, fins i tot, tornar a un passat “idealitzat” en termes restrictius, com evidencien el moviment neofeixista que recorre últimament tot Europa abanderant la lluita contra la pèrdua dels drets nacionals només per als nacionals, o com els moviments reaccionaris antiecologistes als Estats Units.
Pierre Rosanvallon (1948) parla dels moviments socials en el seu llibre de 2006 “Contrademocràcia. La política en l’era de la desconfiança”. Per ell, la impolítica és, per una banda, la separació creada pels contrapoders entre la societat civil i l’esfera de govern, i per l’altra, la manca d’aprehensió global dels problemes lligats a l’organització i construcció del món comú.
La “contrademocràcia” seria el nom que li podem donar al conjunt d’expressions i pràctiques de control, judici negatiu i obstrucció, mitjançant les quals la societat o una part de la mateixa exerceix pressió sobre els que (sembla que) manen.
Com dèiem abans, l’apatia política que alguns lamenten, potser no és tant això, sinó una mutació profunda en la relació entre l’individu i la política, i evidencia, també, per mor de la pandèmia de la COVID-19, un debat prolífic d’idees sobre el futur immediat de l’ésser humà, la sobirania i la democràcia.
