“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
El meu mar és el mar de la platja de l’Estartit, aigua sempre un punt tèrbola, moguda pel garbí, on ens banyàvem els estius amb la meva germana Clara i el meu cosí Joan, fèiem castells una mica maldestres amb aquella sorra tan fina, saltàvem les onades com bojos i havíem de caminar un munt de metres endins perquè l’aigua ens arribés al pit i poder capbussar-nos-hi.
El meu mar és el mar de prop de la gola del Ter, amb més fondària, on ens tiràvem de cap i ja podíem nedar i on havíem de vigilar pels corrents i pels clots traïdors al fons de sorra que, tot de cop, provocaven que no féssim peu. És una aigua que canvia de color segons el vent. Si fa aire de tramuntana, domina el blau. Si fa xaloc o garbí, es torna verdosa, producte de l’aigua del riu que s’hi ha barrejat.
El meu mar és el mar de sota els penya-segats del Montgrí i de les illes Medes, amb una aigua d’un blau fosc intens, hipnòtic. Un mar també d’un verd enlluernador a tocar de les cales i prop del Molinet, el lloc preferit per banyar-m’hi. Allà, un terrabastall de pedres obrat entre l’home i la natura hi ha deixat una cala gairebé perfecta.
El meu mar és un mar revoltat els dies de temporal de llevant a l’hivern. Llavors, l’aigua esdevé grisa i blanca, a vegades també verdosa, i les grans onades, que fan els espigons minúsculs i enterren la meva cala preferida sota un munt d’escuma, ho dominen tot. Si t’enfiles dalt de la muntanya damunt del poble, les pots veure venir de lluny, grans, d’una potència inimaginable les nits d’estiu, quan aquell mar brilla immòbil sota la llum de la lluna.
El meu mar és un mar que em fa molt de respecte. Així ha estat sempre. Des de petit, quan les històries sobre els nens ofegats després d’un tall de digestió em provocàven malsons, fins més tard de jove, quan, en alguna ocasió, havia tingut l’oportunitat de navegar amb una barca sota els penya-segats i sempre dubtava si em llençava a aquella aigua fosca, on el fons s’intuïa molt llunyà.
El meu mar és un dels llocs on he estat més feliç. Quan fa dies que no el veig, l’enyoro molt. I només penso a poder anar-hi. Primer al matí al Molinet, per amarar-me tot el cos d’aigua transparent, deixar-me anar en aquella pedra que les algues i el moviment del mar han polit durant anys o capbussar-me ben avall fascinat pels fons rocosos i la vida que acullen. I després a la tarda, a la platja gran, a mig camí de la Gola, fins que el sol es pongui rere nostre, mirant com a l’horitzó s’hi encenen, a poc a poc, les llums de les barques dels últims pescadors.
El meu mar és una de les coses més meravelloses d’aquest món.
