Les obres guanyadores dels Premis literaris El Càlam de Sant Jordi 2023 són:
1r premi poesia: El fil d’Ariadna; Les flors; El drac, de Josep Melero Bellmunt
El fil d’Ariadna
És fràgil el fil que ens uneix.Dos punts en un paisatge desèrtic.
Llavis cremats a glopades,
com si ens hi anés la vida.
Potser hi ha un lloc
on entaforar el passat
i fer-ne taula rasa.
Potser hi ha marges on arrelar els records
i retrobar-los temps després
florits, eixorcs o caducs.
Allà, on l’oblit sojorna.
La ciutat és un seguit de racons
aparentment ombrívols.
Pertot gratacels de la desmemòria,
altaveus del desig.
En tots hi ets i en tots te m’apareixes.
Ets l’ombra d’un presagi
que un talp tafaner treballa.
Llum estrany en horitzons recòndits
sense sortida d’emergència.
Emprenc el vol a la deriva
sense més recels per equipatge.
Corriols de via estreta.
Galeria d’estàtues de rumbs imaginaris.
L’oblit és un cel romput
que ens acarona l’ànima.
Ulls esclatats de no veure’t
assedegats d’esperar-te.
Diré: “Nit i oblit”,
quins bells mots per una metàfora!
Penso en tu i en tot això
mentre esgarrapo fulls del calendari.
Les flors
Les flors es marceixen a la finestra.
Fa temps que vaig oblidar regar-les.
Ara són al calaix del records
desitjats abans de viure’ls.
Viatjàvem amb bitllets de tercera
travessant bancals d’arròs i camps de te;
deserts atàvics i boscos incerts,
torrents cabalosos i platges enceses.
Em veig davant un mar daurat d’espigues
llegint poemes al teu costat
que vam bastir plegats
en nits de desig i proclames.
Anhelo la salabror del teu sexe.
La fermesa dels teus dits als meus llavis.
Fondre’m en una ball de carícies
on no hi hagi límits ni renúncies.
Però sabia que aquest dia arribaria.
Que em diries que t’agradaven
els versos que t’escrivia.
I que després s’esdevindrà el gran silenci.
El drac
Surto a la recerca del drac.
Enrere queda la casa vella i l’arbre bord.
Com escut, duc la pols del camí
i antigues fites que m’afermen les passes.
Albiro coves, turons i congestes
per abeurar els dies assedegats
del camí que menen a noves pàtries.
Imagino un bosc de designis incerts,
platges guanyades a l’embat de les ones,
horitzons encalçats al teu ventre
on neixen senders inexplorats encara.
Ets un miratge voluptuós sense escletxes
que guia amb deler els dits ungits de tu
abocant-nos a un nou combat
sense tàctiques ni estratègies,
només ara i aquí.
Jaiem, retuts, l’un enfront l’altre.
“He sortit a buscar el drac”, em dius.
“I jo crec haver-lo trobat”, responc.
Somrius i em beses lentament.
“Ensenya-me’l”, murmures.
“Clou els ulls”, anhelo.
I un desig fosc s’encén a la gola.
Ens fonem, ja per sempre,
en un plaer atàvic i convuls.
Hem mort el drac i amb ell, el seu seguici.
2n premi poesia: Poemari Obert, d’Olga Valdellou Izquierdo
Poemari obert
Arbre de primavera
Arbre erm
trist en la lletania dels dies d’hivern; la primavera jove li torna l’alè.
Tija barroca, columna llenyosa, el tronc és un genet
sobre arrels i roques.
Fulles com llenços verds presumint a la copa:
cors que bateguen, miracles de saba dolça.
Les branques, braços enlaire,
els borrons, ditets que fan màgia; i l’au que s’hi amaga,
qui gaudeix l’espectacle.
Les teves mans, àvia
Que segures les teves mans quan sostenien les meves, que prometedores,
que lluitadores.
Que dolces fent mitja o ganxet, que precises dominant el pinzell; tendres consolant amb carícies o pentinant els cabells.
Abnegades quan cuinaven, persistents amb la bogada; i que cansades jeien
en pau a la teva falda.
Quina coreografia la dels dits quan planxaves o trenaves, quan enfilaves agulles
o em botonaves la bata.
Com advertia l’índex, com pressionava el polze, com presumia l’anular d’anell de bronze.
Com imploraven els palmells encarats com si volguessis pregar.
Era una festa veure’t feinejar:
les mans volaven sense deixar-se atrapar, papallones lliures ballant i palpant.
Vaig aprendre el plaer d’un tacte prudent i del millor saber fer.
Amant desatent
Estima’m, coneixe’m, eleva’m, mesura’m. Vull que em tinguis, que em vegis per dins,
que m’observis per fora, que idolatris el meu cos quan el tens a la vora.
Pensa’m, elogia’m, mima’m, estudia’m. Vull que em coneguis, vull que em sàpigues. Vull que em dediquis un ram de mots bells.
Per què fuges de mi?
A voltes penso
que tems fer-te petit,
i que et perds en el miratge que l’amor no és finit.
Si viure és…
Si viure és aquest equilibri delicat de funàmbul malalt, aquest avenç precari entre la misèria i la incertesa, entre la desesperació de respostes impossibles
i el goig d’emocions elevades…
Si és això viure,
quin recer ens queda sobre el grandiós abisme?
Viure esdevé l’intent extenuant
de conquerir un instant, un espai… el privilegi d’uns quants.
Voldria tenir les respostes
o no tenir la capacitat de fer-me les preguntes.
Voldria una espurna de lucidesa davant tant desconcert.
És empresa fútil pensar en gran
en la transcendència, en el més enllà. Demà hi haurà imposicions:
la tirania de la gana i de la sang, dels objectius immediats.
Demà la tirànica realitat, la diva que t’obliga a viure sense parar,
et negarà el saber del profeta, et privarà de la claredat,
de la promesa perfecta de la divina veritat.
Ho farà amb tu, com ho ha fet amb tots abans.
Monòleg rebel
La intimitat exagerada,
em provoca idees macabres, flagel·lació severa
sobre la pell, la consciència.
Reflexions que em generen dubtes, culpes i melancolies; pors i tristeses fondes i infinites. Autoretrat vergonyós.
Gàbia, cel·la estreta, la infàmia de ser rea.
No hi ha indult possible, soc presonera d’espectres mal fets: perills, odis, dèries.
1r premi prosa: Suport, de Josep Santane Torner.
Suport
Avui al bar no es parlava de res més que del partit de demà de la selecció catalana a les semifinals del campionat d’Europa de futbol.
I el principal motiu és que el porter és el nostre amic, en Marc Figueres, el noi de cal Tintorer.
En Marc, de petit, ja destacava a la porteria del Torroella i per això, quan era cadet, el va fitxar el Girona. I ara és el porter titular del Girona a la primera divisió catalana.
A més, és el primer cop que la selecció catalana pot competir com a tal perquè Catalunya compta amb la seva pròpia lliga.
Quasi res veure demà per la televisió en Marc defensant la nostra selecció davant de tot Europa i davant d’un equip tan potent com la selecció alemanya.
Al pavelló municipal s’hi ha instal·lat una pantalla gegant i ja es compta que quedarà ple de gom a gom.
Tot prenent les cerveses, hem quedat ja per demà per anar tota la colla al pavelló.
Llavors, la Paula ha deixat anar:
– Escolteu, no creieu que hauríem de fer arribar un missatge de suport a en Marc?
– Estaria bé, li enviem un missatge tots pel nostre mòbil?
– No, home, vull dir una cosa més espectacular, que surti a la tele, per exemple…
– Però si no fan sortir els tuits, els de la tele…
– No, tampoc vull dir això, no sé com dir-ho, alguna cosa que es vegi al camp…
– Si fóssim allà, podríem portar una pancarta, però des d’aquí…
– I si es veiés a la pantalla gegant que hi ha al camp, on hi ha el resultat, i fan sortir imatges del públic i de jugades?
– Osti!, però és impossible des d’aquí fer-hi sortir res…
I ha estat quan en Joel i la Marta han saltat al mateix temps:
– Doncs potser sí que ho podríem fer!
En Joel i la Marta són els clàssics experts en informàtica a l’estil dels que es veuen a les pel·lícules, capaços d’arribar a llocs inimaginables per als que en sabem poc. Més d’un cop ens han ensenyat com xafardegen en pàgines d’organismes que es creuen invulnerables. Uns hackers, em semblen que se’n diuen, i així els diem nosaltres sovint.
I entre ells es van posar a parlar en termes tècnics que a nosaltres ens semblava xinès. També van dir que coneixien algú a Londres que els podia donar un cop de mà. El partit es feia a Wembley i els faria falta una mica d’ajuda.
Ells ho van donar per fet i vam estar una estona parlant de quin missatge voldríem fer sortir.
L’endemà, una estona abans del partit, el pavelló ja estava ple. La nostra colla ens havíem quedat una mica enrere i en Joel i la Marta portaven els seus portàtils enormes i anaven a tot drap.
Pel que deien, sembla que no estava resultant tan fàcil com es pensaven poder entrar al sistema del camp, però estaven segurs que se’n sortirien.
Faltaven cinc minuts per començar el partit, els jugadors ja eren sobre el camp i era el moment de fer sortir el nostre missatge. Però de moment els era impossible accedir a les línies informàtiques de Wembley. Estaven intercanviant missatges amb el seu company de Londres contínuament i encara que treballaven intensament tot dos, la cosa no els sortia bé, per ara.
Així que el partit va començar sense que el Tintorer, com li dèiem, rebés el nostre suport.
En Joel i la Marta de tant en tant aixecaven el cap i ens miraven com volent dir “no us preocupeu que aviat estarà”.
Però vam arribar a la mitja part sense que se n’haguessin sortit. Al camp, les dues seleccions empataven a zero i la selecció catalana se n’havia sortit prou bé aguantant els atacs alemanys i també contraatacant amb força perill. El Tintorer havia tornat a demostrar en dues o tres ocasions la seva vàlua i havia salvat el seu equip de més d’un gol.
Quan va començar la segona part i encara no havíem pogut passar el nostre missatge, ja vam començar a donar-ho per perdut i ens vam dedicar a gaudir del partit. En Joel i la Marta, però, semblaven entossudits a aconseguir-ho i ni aixecaven el cap per estar pel joc.
En aquest segon temps es veia que la condició física dels alemanys s’estava imposant clarament i la selecció catalana tenia prou feina a defensar-se. Això feia que en Marc tingués ocasió de lluir-se novament i estava salvant el seu equip d’una derrota clara.
Però el temps anava passant. Els alemanys no aconseguien perforar la porteria catalana i en Joel i la Marta semblaven bojos davant el seu ordinador.
Amb prou feines faltaven cinc minuts per acabar el temps reglamentari del partit i quan els alemanys estaven empenyent més com tenen per costum, de cop sentim en Joel i la Marta,
– Ara!
– Ja hi som!
A la pantalla gegant del camp, i sense que ningú no pogués evitar-ho, surt de cop i fent pampallugues:
Des de Torroella
ÀNIM
TINTORER
A en Marc li venia de cara la pantalla. En entreveure allò de Tintorer al fons, va aixecar una dècima de segon la vista del camp. Una dècima de segon que li va impedir veure a temps el potent xut que un jugador alemany va fer des de fora de l’àrea.
Malgrat la gran estirada que va fer, la pilota va passar a uns mil·límetres dels seus dits i va entrar. La selecció catalana va perdre per un a zero.
2n premi prosa: Amor cec, de Joaquim Bohigas Mollera
Amor cec
La Jana, aficionada als jocs de rol, i en Jan, excèntric i inadaptat, estaven fets l’un per l’altre. La noia era extravertida, xerraire i transparent; el noi, un indecís, callat i una mica tèrbol. Es van conèixer en una cua al Mercat de Sant Antoni i, sense saber el com i el perquè, el matx va ser immediat amb una mitja rialleta. Anaven forts. La noia va estimular una conversa sobre uns telèfons mòbils implantats al cos. El noi, un futur pròxim en què la gent viuria amb un ordinador sota la pell, en concret darrere l’orella, i que gravaria tot el que feien. Així doncs, no tot s’hi valia. La Jana i en Jan van reconèixer, immediatament després, que Black Mirror era la sèrie de culte preferida.
També van admetre que l’altre semblava tan bona persona com ho era de guapa, com si no haguessin trencat mai cap plat i, a més, amb el to d’unir esforços per aconseguir un món més solidari. Observant els plats del menú d’un restaurant del carrer de Tamarit, en Jan li va dir que ella era un lluç amb suquet i gamba; al mateix temps, la Jana va considerar que ell es podia considerar un melós de vedella cuinat al forn i a baixa temperatura.
No podien demanar més. Amb un cop de pedal, perquè es movien per l’Esquerra de l’Eixample amb bicicleta, es van deixar portar sense etiquetes per l’emoció i el perill.
La parella va desplegar, per anivellar-se, un caràcter tímid i cerebral, com aquelles primeres bicicletes d’equilibri. La conversa, inusual i estimulant, amb una bategada fora de lloc, va continuar en el privat d’Instagram. Era més que evident que parlaven el mateix idioma. Honestedat total. Una connexió profunda va començar a créixer entre ells. No cal dir que el pessigolleig de papallones a l’estómac i la vergonya de les situacions incòmodes es van convertir en protagonistes en el seu dia a dia.
Estaven disposats a escriure l’argument d’aquesta experiència.
– A veure si ho he entès bé… què és el que vols? -li va dir la noia un matí de dissabte creuant la Gran Via en direcció al carrer d’Aribau.
– Estimar-te -va contestar l’altre.
– Què? Estimar-me? M’estàs prenent el pèl?
– Sí, això és el que t’he dit.
– … per a tu és molt fàcil dir-ho…
– No hi estic d’acord.
– I a més…
– I a més què?
– (…)
– Aleshores…
– Aleshores, què?
– No pensis tant
– És que penso el mateix.
Aleshores, tot van ser il·lusions i, per tant, desitjos i pors. Segons en Jan, l’amor era cec.
En conseqüència, van florir les primeres topades. La Jana sempre arribava a l’hora i li portava un petit detall. En Jan era impuntual i arribava amb les mans a la butxaca, amb els cascos posats i els ulls posats a la pantalla del mòbil, previ a començar a treure temes de converses inapropiats i clavar bromes de gust dubtós que topaven amb la prudència de la noia. Llavors, com un espectacle únic i impossible, divertit i demolidor, el noi l’afalagava en excés, cosa que ella amablement declinava, encenent el malestar d’en Jan en rebre un rebuig per la seva amabilitat abans d’admetre que les floretes també podien ser unes roses enverinades.
La parella tancava aquestes escenes, una cadena absurda de malentesos i errors hilarants que van arribar a ser baralles a crits, observant les mans de l’altre: servien per rebre o donar carícies o fer el mateix amb una empenta.
No cal dir que era més que evident que conviure correctament necessitava una dosi extra d’amabilitat posada a la pràctica.
S’havien d’acostumar a circular per terrenys accidentats amb una bicicleta de muntanya.
En el primer mes de sortir junts, va quedar clar que la parella s’ho havia de creure i alimentar-se de la inestimable paciència. No volien fer-se mal. Calia picar pedra.
Tanmateix, els dies desfilaven i allò no acabava de funcionar. Aleshores, van creure que si pensaven que tot aniria malament, no farien cap esforç i, per tant, caurien. Cap dels dos les tenia totes. Si volien avançar, haurien de pedalar més fort, res de frenar, però amb compte perquè la patacada podia ser monumental.
D’aquesta manera s’entén que, després de demanar-se disculpes, els petons a la porta del centre cívic Urgell, quan se suposava que havien d’estar estudiant en una de les taules de la biblioteca Agustí Centelles, passessin a ser eterns. En els següents dies, s’excitaven cada vegada més quan rebien un missatge; i s’estressaven en la situació contrària. Els caps de setmana, així, eren per passar-s’ho de primera en ambients desinhibits i sorollosos.
Una tarda van quedar per passejar. La Jana, aprofitant l’ambient distès i amigable, adequat per parlar dels temes que els importaven, li va preguntar amb el seu habitual estil planer, amb un to relaxat i desimbolt, com sabia que l’amor era cec. L’altre no li va fer ni cas. Les hormones estaven descontrolades. Li va venir una altra idea boja. La va agafar pel braç i, per qualsevol dubte o aclariment, van començar a córrer. La noia no sabia de què anava. Els cors bategaven intensament. Els cossos es movien al seu ritme. Havien de travessar Consell de Cent. I, és clar, ho van fer.
Va ser precisament aquí on un ciclista, amb casc i bandes reflectores a la roba, que repartia pau i silenci a parts iguals, gairebé els va atropellar. La frenada va ser bestial. En Jan, protegint la noia, va admetre que no l’havia vist. Així de simple.
La Jana ja tenia la resposta. Sí, l’amor era cec.
La resta va continuar sent una història d’amor, d’aquelles que si un cau val més tornar a muntar de seguida i continuar provant-ho.
