El dissabte vuit d’abril, el Convent dels Agustins es va omplir de taules llargues, gent, música i menjar. Celebraven un Iftar, el trencament del dejuni durant el ramadà, una pràctica musulmana. Una vuitantena de persones de diferents nacionalitats, cultures i religions van compartir un àpat abundant i van sortir d’allà havent après una tradició més d’aquesta religió que per alguns és tan desconeguda. Apropar la religió musulmana als no musulmans és un dels objectius de l’Associació Ummah, organitzadora de l’Iftar popular. L’associació vetlla pels drets de la dona migrada, filla de migrants i musulmana, i organitza activitats, tallers i xerrades per donar-los visibilitat. A més, també col·labora amb altres associacions del territori gironí amb qui comparteix lluita. He quedat al pati de Can Quintana amb la Fàtima Dahmani i la Bouchra Kharbach, la vicepresidenta i la tresorera de l’associació.
Com va sorgir Ummah?
L’any 2019, pel dia de la dona, unes quantes noies musulmanes vam fer un vídeo per penjar a les xarxes en què volíem donar visibilitat a les dones migrades o filles de migrades. El vídeo va tenir moltes visualitzacions, i molta gent ens va comentar que s’hi havia sentit identificada, perquè no hi representàvem estereotips, sinó tota mena de dones. Aquí ens vam adonar que hi havia una problemàtica, que faltaven espais que donessin veu a aquestes dones.
Per tant, us centreu sobretot en aquest col·lectiu.
Sí, la figura més discriminada de la societat és la dona, i si, a sobre, aquesta forma part d’una religió discriminada, encara té menys veu. Com a associació, volem incidir en les dones migrades, filles de migrants i musulmanes. Fem servir aquests tres termes perquè ser musulmana no implica que siguis migrada; i que siguis migrada o filla de migrants, tampoc vol dir que practiquis la religió. Volem empoderar-les. Perquè tinguin veu, cal que estiguin presents a la societat, a les polítiques… Volem fer d’intermediàries, ajudar-les a integrar-se i fer-se presents. Moltes d’elles no volen integrar-se per por o perquè els costa comunicar-se. Tenen el prejudici i la sensació que no les acceptaran mai.
Podríem dir, doncs, que hi ha prejudicis per les dues bandes?
Sí. Des d’occident hi ha aquesta visió que a les persones migrades -sobretot les d’Àfrica- se les ha de salvar, com a les pel·lícules, perquè són ignorants, estan endarrerides i no tenen els mateixos valors, i es demana que s’integrin. I integrar-se està molt bé perquè pots triar el que t’agrada més d’una cultura i de l’altra, però sovint les dones musulmanes no s’integren perquè se senten discriminades. Per exemple, algunes d’aquestes dones han estudiat una carrera al Marroc, i a part de l’àrab i l’amazic, parlen anglès i francès, però com que no parlen ni català ni castellà, se les tracta com si fossin ignorants i això les afecta molt.
Nosaltres som igual de catalanes que algú amb família d’aquí. L’únic que ens diferencia és la religió, i aquesta no té nacionalitat
Fins ara parlàveu de les dones migrades, però com és ser dona musulmana havent nascut aquí?
És bastant complicat. Passen els anys i ens adonem que hem hagut de passar per situacions que no ens hauria d’haver tocat viure. Si neixes aquí, a Catalunya, en principi ets una persona catalana, però pel fet de ser filles de migrants o musulmanes, ja se’ns relaciona amb un país o una cultura que no és d’aquí. I nosaltres som igual de catalanes que algú amb família d’aquí. L’únic que ens diferencia és la religió, i aquesta no té nacionalitat. Hi pot haver un marroquí catòlic i un marroquí musulmà o un català catòlic i un català musulmà.
Viviu a cavall de dues cultures.
Tenim una doble identitat, perquè creixem amb la cultura de casa, la marroquina; i amb la cultura de l’escola i el carrer, la catalana. Però això també fa que a vegades no ens sentim d’enlloc. Aquí ens fan sentir estrangeres, i quan anem al Marroc, no ens sentim d’allà perquè no estem acostumades a l’ambient i la seva manera de viure.
Dieu que aquí us fan sentir estrangeres, quines discriminacions patiu?
Tenim tan normalitzades les discriminacions que ja no ens n’adonem. En rebem sobretot per portar el hijab, el vel. Quan el portes, t’identifiques directament com a dona musulmana, és un símbol visual i fa que deixis de passar desapercebuda. Per exemple, quan anem a una entrevista de feina, hi anem amb por pel que ens puguin dir, perquè a molts llocs no volen que el portis. En feines de cara al públic, per exemple, l’excusa sempre és la mateixa: que als clients no els agradarà i no entraran a comprar o no vindran. Però el fet que no ens deixin treballar amb el hijab fa que la gent no s’acostumi a veure noies com nosaltres treballant. Als centres sanitaris et diuen que és per higiene, però no té cap sentit, perquè està permès portar un gorro de tela propi i, en canvi, el hijab no. El problema no és que ens tapem els cabells, no volen que ens identifiquem com a persones musulmanes.
Hi ha normatives que prohibeixin l’ús del hijab o simplement el personal encarregat no ho vol?
Moltes vegades no hi ha una normativa que digui que no es pot portar el hijab i t’obligui a treure-te’l, i en els casos que hi sigui, tens dret a què te l’ensenyin. Ara, des del Parlament, la diputada Najat Driouech, està impulsant una llei de no discriminació en què podrem denunciar tractes d’aquests. Però tot això genera molt de cansament i molta por. Fent pràctiques, jo [la Fàtima] em vaig negar a treure’m el hijab en un centre 100% públic de Girona tot i haver rebut amenaces de la coordinadora. Però hi ha moltes noies que no s’atreveixen a negar-s’hi, i si els diuen que està prohibit se’l treuen per no tenir problemes. Jo tinc la sort que si a una feina no em permeten portar el hijab, puc decidir no agafar-la, però hi ha noies que necessiten la feina i han de renunciar als seus drets per poder tenir-la. És greu, perquè si se’l treuen, llavors els centres no han de fer canvis. Hem de lluitar perquè les dones que vinguin després puguin treballar o fer pràctiques sense problemes.
Moltes vegades no hi ha una normativa que t’obligui a treure’t el hijab, però moltes noies no s’atreveixen a negar-s’hi i se’l treuen
Des del punt de vista de les persones no musulmanes, el hijab és un element opressor, perquè no us deixa mostrar tal com sou. Què en penseu vosaltres?
Hi ha una visió de base que portem el hijab perquè algú ens obliga, i clar, això implica opressió. Però no és així. En la nostra religió el xantatge està prohibit. L’alcorà diu que els altres no ens poden obligar a fer res que no vulguem, i les persones que coneixen bé l’islam ho saben. Nosaltres dues portem el hijab perquè som musulmanes i aquesta peça de roba ens identifica, però ningú ens ha obligat. Sí que és cert, i en som conscients, que encara hi ha noies que són obligades a portar-lo. Per sort, cada vegada menys, però falta que alguns pares entenguin realment el que diu el nostre llibre sagrat.
En aquest sentit, moltes de les vostres activitats estan enfocades a donar a conèixer la religió musulmana als no musulmans.
Sí. Moltes vegades la gent no musulmana prejutja la nostra religió perquè no la coneixen, només saben el que surt a les notícies, i els mitjans de comunicació sovint no en donen una bona imatge. Nosaltres pensem que el fet de conèixer-la pot ajudar a trencar els prejudicis. Volem que la gent sàpiga què és el que practiquem i quins són els nostres valors, perquè són molt diferents dels que se’ns pressuposa.
M’he fixat que sou molt detallistes i sempre que feu un esdeveniment tot està impecablement decorat.
Intentem que cada taller, cada activitat o cada xerrada tingui un significat, i que la gent més endavant el recordi, per això som detallistes i intentem fer-ho tot molt atractiu i bonic. Per exemple, a l’Iftar, vam deixar a cada plat un cartellet amb l’explicació de què és el ramadà i com trenquem el dejuni. Vam explicar la sunna, una cosa que feia el profeta Mohammed i que nosaltres seguim, que és trencar el dejuni amb tres dàtils i llet, perquè t’aporten glucosa de cop; i cadascú al plat tenia una bosseta amb el logotip d’Ummah i tres dàtils a dins. Volem apropar la religió a la gent de manera més visual.
Volem que la gent sàpiga què és el que practiquem i quins són els nostres valors, perquè són molt diferents dels que se’ns pressuposa
Parlem una mica de llengua; heu comentat que moltes de les dones migrades i musulmanes no saben català, però la llengua principal de l’associació és aquesta.
Vam tenir una mica de debat sobretot per les xarxes, perquè volíem que arribessin a molta gent. Però al final la decisió va ser unànime, perquè el català és la nostra llengua. I en això som una mica pioneres, perquè moltes associacions ho tenen en castellà. Més d’un cop ens han comentat vídeos preguntant quin idioma és el que estem fent servir. Utilitzar el català és una manera de visibilitzar-lo i mostrar que a Catalunya es parla català. Sí que subtitulem els vídeos en castellà i en àrab per això que deies, som una associació que posa molt d’èmfasi en la dona musulmana, i hem de tenir en compte que moltes vegades aquesta dona és d’origen àrab i no sap parlar català o castellà.
El nom de l’associació sí que és en àrab. Què vol dir Ummah?
Ens va costar molt triar-lo, perquè tampoc sabíem quin idioma fer servir. Vam decidir que fos l’àrab per mostrar-nos ja d’entrada com a marroquines. Ummah en àrab significa comunitat en el sentit d’unió. Potser no té un sinònim directe en català, però vol dir: comunitat, unió, poble…
Crear comunitat i unió és el vostre objectiu?
Sí, totalment. I no només crear comunitat entre la gent musulmana o marroquina, sinó entre tot el poble. Sovint és complicat unir les diferents cultures d’un poble, però nosaltres volem intentar-ho. Per això plantegem activitats on ens puguem conèixer els uns als altres, perquè el fet de conèixer-nos facilitarà la comunitat que volem crear.
Necessitem l’esforç de tots i totes, perquè trencar barreres entre comunitats és un treball conjunt
Ja fa temps que esteu en actiu, quina resposta rebeu per part del poble?
Ens ha sorprès molt. Al primer Iftar que vam organitzar l’any passat, van venir 60 persones i aquest any érem una vuitantena. La gent està molt contenta i ens demana més activitats, més tallers, més xerrades… A més, des de l’Ajuntament, sempre ens han donat molt de suport i altres associacions del poble ens estan proposant de fer col·laboracions. Això ens agrada molt, perquè al final és el nostre objectiu també, col·laborar entre tots. Sí que ens sap greu, però, que així com a l’Iftar va venir gent de totes les edats i cultures i veies com es barrejaven i reien i xerraven junts, en altres activitats que organitzem només ve gent marroquina o musulmana. Ens agradaria que també vingués gent no musulmana, que coneguessin els nostres festius i els celebressin amb nosaltres.
Quin desig de futur teniu per Ummah?
Ens agradaria exportar les activitats a altres llocs, per exemple, l’Iftar, que és el que té més èxit. Volem trencar barreres entre comunitats a tots els pobles, no només a Torroella. Sabem que costarà anys i generacions aconseguir-ho, però és el nostre objectiu. Per això, necessitem l’esforç de tots i totes, perquè al final, això és un treball conjunt. Nosaltres ho hem engegat perquè hem viscut discriminacions i hem detectat problemàtiques. Ens hem adonat que si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú, però per aconseguir aquest objectiu final, cal l’esforç de tothom.
