Parlant amb un pagès de Torroella, m?he informat de com n’és ara, de fàcil i ràpid, fer les feines de recol·lecció dels cereals sembrats en ple hivern: blat, civada, ordi… Ara els pagesos tenen o lloguen les màquines de recol·lectar o cosechadores, que en diuen. N?hi ha de diferents marques: FIAT, NEW HOLLAND, CLAAS, MC.CORMICK…
Les que s?han de llogar costen unes vuit mil pessetes l?hora (50 euros, aproximadament), i per segar i batre un camp d?una hectàrea n?hi ha prou amb una hora i mitja, i solament es necessiten dos homes per fer la feina, un a la màquina i l?altre al remolc que recull el gra, perquè d?aquí ja el porten al comercial o negociant que el compra. La palla que queda escampada al camp és recollida per una màquina embaladora, i les bales es guarden al lloc que se?ls ha destinat per vendre-les o per a altres utilitats. I ja queda el camp a punt per conrear-lo per a una altra collita. Així de ràpida i senzilla és ara la feina de segar i batre, tan diferent de la dels anys quaranta i cinquanta, molt més laboriosa i molt més costosa. Feia suar!
La sega, en aquells anys, era una de les feines més delicades i importants de la pagesia. Els últims dies de juny era el temps més apropiat per segar: el sol escalfava intensament, i el gra ja havia madurat i estava a punt per ser recol·lectat. El pagès ja havia posat a punt la màquina segadora, només utilitzada per fer aquesta feina. La màquina, que habitualment estiraven dos cavalls, portava unes grans aspes o rampins que recollien el sembrat, palla i gra, en un feix que anomenaven garbes, i que lligaven amb un cordill gruixut que distribuïa un gros rodet incorporat a la màquina amb aquesta finalitat. Una vegada ben lligades, les garbes eren expulsades de la màquina i dipositades al camp, sobre el rostoll, que és el nom que rep la palla que queda després de ser tallada. Aquestes garbes es recollien i es posaven unes sobre les altres en quatre o cinc fileres; l?última filera es col·locava amb molt de mirament perquè servís de teulada en cas de pluges, ja que així quedaven protegides les garbes de sota. La garbera, finalment enllestida, es quedava al camp.
Per dur a terme aquesta feina no es necessitava llogar cap treballador; amb la gent de la casa n?hi solia haver prou. Això sí, es mobilitzava tota la família, del més gran al més petit. La mainada d?entre 10 i 12 anys en amunt ajudava amb el que podia, que solia ser acostar les garbes que deixava la màquina per fer-ne un piló. Llavors, algú amb més experiència feia la garbera. Quan s?havien recollit totes les garbes, al camp ja hi havia fetes una bona colla de garberes. Havia canviat totalment d?aspecte, i ara el que s?hi veia era el gra a punt de ser recollit.
Cap a les cinc de la tarda s?aturava la feina per reposar una mica i berenar i beure… A la mainada, i als grans també, ens agradava aquella berenada. Sucàvem el pa amb tomata o, si no, solament amb oli, i l?acompanyàvem amb una bona llonganissa o llom, que les dues coses resultaven boníssimes. La mestressa de la casa les havia guardades per a aquella ocasió, del porc que havien matat a l?hivern. Hi havia també borregos de can Batlle o de can Nassi, que els feien exclusivament en aquesta època del segar. I també es treia la botifarra dolça, que era suculenta; tot plegat regat amb un bon vi, una bona garnatxa o una mica d?anís amb aigua fresca sota l?ombra d?alguns arbres. Era deliciós!
Quan havia passat un mes, aproximadament, aquestes garbes que s?havien deixat al camp eren transportades a l?era, on es feien una o dues grans garberes, segons la quantitat de sembrat que tenia el pagès. Ja estaven a punt per batre-les. Ja teníem les garbes a l?era!
