Aquests dies, després de les eleccions municipals, es parla molt de desencís polític i de decepció i s’assenyalen aquests fenòmens com a causa principal de l’abstenció. Es repeteix que la gent està decebuda del polítics i, per això, no va a votar. Es repeteix tant i de tantes tribunes que esdevé un tòpic que pocs analistes gosen contradir. I vet aquí que jo són un d’aquests pocs. Jo crec que, en tot cas, que la gent està desencisada de si mateixa, del seu propi encís.
Ja veieu que la meva interpretació va per altres camins; és possible que sigui errònia, però també val la pena d’expressar-la en veu alta i d’oferir-la com a aportació que enriqueix el debat. L’evasió és un acte de protesta contra la pròpia mandra i la pròpia manca de compromís, encara que es vulgui disfressar, com un acte d’autodefensa, de càstig sobre els polítics.
El títol, doncs, ja suggereix les fites per a aquesta anàlisi divergent. La decepció i el desencís sorgeixen quan fallen les expectatives que havíem posat en algú. És possible que l?altre hagi eludit les seves responsabilitats, però també hi ha una altra pregunta clau: Les expectatives que hi havia dipositat eren raonables? Demano als polítics allò mateix que jo ho vull ni puc fer? No es tracta pas de capacitats tècniques ni de preparació especialitzada, sinó d’aquelles virtuts que tots hauríem de tenir però que exigim només als altres i ens queixem que ells no les tinguin, encara que nosaltres tampoc no les tinguem: honradesa, sinceritat, dedicació al bé comú, despreniment, eficàcia, diligència… A vegades penso que queixalem tan despietadament els polítics perquè prèviament hem mitificat desassenyadament la seva tasca.
Tinc la impressió que massa ciutadans, tot i ser físicament adults, mantenen la mentalitat d’adolescent i encara imaginen que els fets, les persones, els sentiments… són blancs o negres, bons o dolents sense matisos. I que, quan fan una opció transcendental o quotidiana, trien l’alternativa bona i rebutgen la dolenta. La realitat em sembla molt diferent: Hom tria l’alternativa més bona i menys dolenta i rebutja la menys bona i més dolenta. El matís és molt important, perquè, quan trio el que em sembla millor, sé que té avantatges però també sé que té inconvenients i defectes, que accepto amb més o menys resignació, perquè els considero menys valuosos que les qualitats. La meva opció inclou també normalment el desig i el compromís (més o menys conscient i més o menys eficaç) d’amortir el inconvenients i de reforçar els avantatges.
Si apliquem aquests barems a les adhesions a grups humans, l’anàlisi encara és més fàcil, tot i que a vegades ho amaguem amb una rara tossuderia. Quan hom s’adhereix a un grup (partit polític, sindicat, associació religiosa, entitat esportiva…) ho fa no perquè sigui l’únic bo en el seu gènere i tots els altres siguin dolents, sinó perquè li sembla el millor entre els que hi ha, encara que els altres també siguin bons, encara que no tant; i perquè els defectes que té no li semblen tan greus com els dels altres. Quan hom s’apunta a un club no pot pas pensar que estarà d’acord en tot el que el grup o la junta decideixin i no és pas lògic que plegui a la primera ocasió en què li trenquin el plat bonic. En tot cas, la deserció només serà justificada quan els desacords siguin més greus i més nombrosos que les coincidències i facin referència a aspectes essencials del grup. I encara hi hauríem d’afegir que només serà justificada quan hagin fracassat totes les temptatives raonables per aconseguir la rectificació de les influències minoritàries sobre el parer de la majoria d’afiliats.
Aquestes darreres afirmacions em porten a expressar una altra divergència que mantinc envers molts comentaris que he sentit i llegit. L’abstenció, el vot nul o blanc no em semblen temptatives raonables per aconseguir la rectificació de l’activitat política, que és l’art de buscar les màximes coincidències entre els interessos de la majoria sense esclafar les minories. La desqualificació global, dir simplement no a tot, difícilment pot esdevenir crítica constructiva, no obre cap perspectiva de consens ni permet garantir que altres accions aconsegueixin l’acceptació majoritària. Si a algú li diuen que ho fa tot malament i que és un trast inútil, no sabrà pas per on començar la correcció ni quin tipus d’esmena se n’espera. Si només li diuen que no volen saber res d’ell, no pot pas encetar cap punt de contacte per al redreçament de la relació. El NO és molt difícil d’interpretar i es presta a qualsevol interpretació interessada dels uns o dels altres. El diàleg i l’entesa necessiten algun SÍ precís i definit, encara que hi afegim algun PERÒ.
í acabo amb una breu paràbola que resumeix, confio que de manera entenedora, el que he intentat de dir: Només és just d’abandonar la barca quan hom ha quedat amb els braços entumits de remar tota la nit contra corrent.
