M’agrada anar de tant en tant a Empúries a visitar les ruïnes. Tenir tan a prop de casa nostra restes materials de dues grans civilitzacions antigues que són els pilars de la nostra societat és un privilegi. M’atreuen especialment les de la ciutat grega, les més antigues i més excavades. Amb una mica d’informació i un afegit d’imaginació, no costa gaire recrear la vida dels homes i dones que habitaren aquest indret fa molt de temps. Persones que tenien costums, creences i idees molt diferents a les nostres, però al cap i a la fi els mateixos sentiments i els mateixos desitjos.
Les ruïnes gregues d’Empúries palesen que fa vint-i-vuit segles les persones menys afavorides per la fortuna ja prenien la difícil decisió d’emigrar a la recerca d’una vida millor. Els primers grecs que van arribar a la nostra costa no viatjaven amb fràgils embarcacions com els emigrants d’avui dia, però navegar en aquella època era una odissea, els que s’embarcaven s’hi jugaven la pell. Aquells grecs procedien de Focea, a l’altre extrem de la Mediterrània. El viatge era llarg. Però aquells emigrants no necessitaven papers per anar a viure lluny del seu país. Llavors tothom era legal.
Sempre que he anat a Empúries hi he trobat visitants, de vegades massa per a poder fruir d’una visita plaent. Crec que si els llocs que guarden ruïnes del món antic emocionen les persones que les visiten és sobretot a causa del que han llegit, han vist a la petita o gran pantalla o els han explicat sobre les civilitzacions que alçaren les ciutats de les quals ara només en resten unes escasses restes materials. Tanmateix, durant segles i segles, les ruïnes no atreien l’atenció de ningú. A tot estirar, la d’un místic que volia reflexionar sobre la fugacitat de la vida o la d’un melancòlic poeta romàntic que cercava solitud. A les ruïnes de Roma, on hi creixia l’heura, els líquens i les males herbes, s’hi refugiaven malfactors i bagasses, i a les dels afores de les ciutats els pastors hi menaven les ovelles perquè hi pasturessin. No fou fins a l’època del Renaixement que les ruïnes començaren a desvetllar interès entre una minoria culta, interès que augmentà notòriament a partir del Romanticisme.
A Marraquèix hi ha les ruïnes del palau Badi, que va fer construir el soldà Ahmed al-Mansur, conqueridor de la llegendària ciutat sahariana Timbuctú. Una vegada, admirant el seu palau de marbre, el soldà d’aquesta ciutat plena de bells palaus, es dirigí al seu bufó i li demanà un judici que estigués a l’altura d’aquella meravella arquitectònica. Llavors, sense pensar-s’ho gaire, l’interpel·lat respongué: “farà unes magnífiques ruïnes”. Si més no, això és el que hom conta a la ciutat marroquina. A part de tenir tota la raó del món, aquell bufó s’avançava a l’arquitecte alemany Gottfried Semper, segons el qual tota nova construcció ha de ser pensada i realitzada amb l’únic objectiu de produir unes belles ruïnes (sic). Teoria que defensava apassionadament Albert Speer, l‘arquitecte de Hitler, i aquest mateix. Ni ell creia que el Tercer Reich duraria mil anys.
A les pintures barroques hi abunden les calaveres, però també les ruïnes. Tant les unes com els altres són vanitas, vanitats, símbols de la caducitat de tot: la vida de l’home i les seves obres, tot s’escola, tot desapareix. El poeta sevillà Rodrigo Caro fins i tot escriví una cançó a les ruïnes d’ Itàlica, un poema on tracta el tema, tan barroc, de la curta durada de les glòries humanes, allò de sic transit gloria mundi. Fet i fet, les ruïnes són als pobles el que la mort és a l’individu.
Si els cementiris ens recorden la fi que espera a tot ésser humà, les ruïnes ens parlen del destí que espera a totes les civilitzacions, fins i tot les més puixants. A nivell material, de l’antiga civilització grega en queda molt poca cosa. Però qui coneix una mica la història sap que, més enllà de les pedres de les ruïnes i dels objectes exhibits als museus, els grecs ens van deixar un llegat cultural enorme, sense el qual el món actual no seria el que és: el pensament racional (és a dir, la filosofia), un embrió de democràcia, el teatre, la poesia, la història, un cànon artístic…
Si hom té una mica de sensibilitat, no pot restar impassible davant les restes d’una civilització que deixà als seus successors algun tipus de llegat. Olímpia, malgrat que és una escampadissa de pedres i columnes, ens evoca els primers Jocs Olímpics, que se celebraren en aquest indret del Peloponès durant mil anys. Les ruïnes de la Biblioteca de Cels (a Èfes, Turquia) posen de manifest que algunes ciutats del món antic ja comptaven amb grans i luxoses biblioteques on es guardava tot el saber del seu temps. A Pompeia, veiem fins a quin punt de perfecció assolí l’urbanisme romà; caldria esperar molts segles per tornar a veure ciutats amb carrers tirats a cordill, grans i acollidores places, edificis per a espectacles públics (alguns ben sagnants, tot sigui dit), fonts públiques, clavegueres, latrines… Les ruïnes de Petra, a Jordània, demostren que amb un màxim aprofitament dels recursos hídrics i una bona gestió de l’aigua (quelcom que dissortadament hem oblidat) pot sorgir una civilització mil·lenària enmig del desert com fou la nabatea…
Les ruïnes són testimonis muts de la barbàrie humana, de la violència de la natura o del simple pas del temps. Però sens dubte, les que ens colpegen més són les primeres. No és el mateix contemplar les restes de Cartago –delenda est Carthago– que les de Pompeia. La natura és innocent dels mals que ocasiona, però l’home no. Durant el segle passat, la violència humana produí ruïnes arreu d’Europa i més enllà. A l’antic Berlín Oest, hi ha una muntanya artificial de vuitanta metres d’alçada feta amb el que restà dempeus de la ciutat després dels múltiples i massius bombardejos aliats a què fou sotmesa durant la segona gerra mundial. S’anomena Teufelsberg, Muntanya del Diable. El pitjor és que a la resta d’Alemanya i a tot Europa hi ha moltes muntanyes com aquesta, per bé que no tan imponents. D’ací un temps n’hi haurà a Ucraïna.
El Museu Arqueològic d’Empúries custodia bona part de les peces trobades durant les excavacions en el jaciment: objectes personals, estris domèstics, joguines, joies, pintures… A quin museu s’exposaran els nostres objectes? Qui els contemplarà? D’una manera més general, què en restarà d’aquí a dos mil anys -o els que siguin- de la nostra civilització? Què haurem llegat als nostres successors que sigui digne d’enaltir? Dels grecs hom diu que foren uns grans pensadors i creadors, i dels romans, gent pragmàtica, uns grans urbanistes, organitzadors i legisladors. Què diran de nosaltres els nostres successors?
