Sempre he sentit una gran admiració pels mestres i per l’escola del període republicà. Va ser una època molt favorable per a l’educació d’aquest país perquè tant el Ministerio de la Instrucción Pública, com la Generalitat de Catalunya, com, en el cas de Barcelona, el seu Ajuntament, varen creure que l’ensenyament era una peça clau per fer ressorgir el país.
Aquestes institucions recollien una tradició pedagògica que, des de finals del segle XIX, havia formulat el seu ideari, el de l’Escola Nova, que s’anava portant endavant, amb moltes dificultats, a través de la Institución Libre de Enseñanza, els estudis Normals de la Mancomunitat i moltes altres iniciatives.
M’agrada pensar que, en uns moments en què les comunicacions anaven bastant més a poc a poc que actualment, també va arribar un pessic d’aquesta nova concepció de l’ensenyament, a la vila de Torroella, a través de la figura del Sr. Blasi.
Quan, de petita, a casa sentia a parlar d’ell, ja intuïa que devia ser un mestre i una persona excepcional. Quan estudiava magisteri, els primers anys de la transició, vaig descobrir uns mestres que havien fet una autèntica revolució escolar: Rosa Sensat, Àngels Garriga, Angeleta Ferrer, Artur Martorell, Alexandre Galí…, i de seguida vaig saber que Pere Blasi, lluny de Barcelona, a Torroella de Montgrí, també havia posat el seu gra de sorra en la construcció d?una nova manera d’enfocar l’educació. Ells i elles creien en una escola activa, participativa i democràtica, creien en una educació que havia de fer la societat més culta, més compromesa i més lliure. Joan Radressa, a la conferència del 21 d’abril, ho reflectia molt bé, parlant del Sr. Blasi: “Era un home que sabia escoltar, era positiu, tenia un esperit de tolerància i un gran respecte per les persones”.
El naixement d’aquesta nova manera d’enfocar l’ensenyament i l’educació es va veure estroncat molt aviat pels vencedors de la Guerra Civil que varen imposar, durant quaranta anys, el nacional catolicisme, un model basat en l’autoritarisme que no admetia el dubte ni la diversitat de pensament i del qual, m?atreviria a dir, encara en patim les conseqüències.
Que malament que ho devien passar aquells mestres que, a l?exili o a casa, veien com s’havia esvaït aquella escola que amb tanta il·lusió, fermesa i rigor havien començat a construir! Pere Blasi i molts altres mestres varen continuar treballant a la resistència per tal de poder oferir un altre model d’escola, així és com va sorgir, entre altres petites escoles, l’escola Laietània de Barcelona dirigida pel Sr. Pereña i la Sra. Fina Blasi a la qual vaig tenir l’oportunitat de fer un dels meus períodes de pràctiques i on es respirava un aire molt diferent al model d’escola franquista que havia viscut jo mateixa.
Que malament que ho devien passar aquells alumnes que havien tingut la sort de poder fer un tast d’aquella escola activa! Alguns d’ells ens han transmès la seva experiència. Voldria citar molt especialment una d’aquestes alumnes, la Marta Mata i Garriga, que precisament ara al juny fa un any que ens va deixar. La Marta Mata havia fet la primària al grup escolar Pere Vila de Barcelona i estava estudiant a l’Institut- Escola de la Generalitat de Catalunya quan va esclatar la guerra. Va ser una pedagoga de la resistència que va lluitar fins a l’últim dia de la seva vida per millorar l’educació del nostre país. I acabo amb unes paraules d’aquesta gran persona: “La clau de l’escola dels valors és poder viure en una escola amb les finestres i les portes obertes per poder entrar i sortir el professorat, l?alumnat i la societat. Una escola tancada no podrà educar els valors del civisme, solidaritat i compromís“.
