Aprofitant aquests dies de bon sol i de temperatures primaverals d’aquest gener, el meu home i jo hem decidit fer una llarga caminada pel passeig de l’Estartit. Hem comentat el canvi que ha fet aquest poble mariner tan estimat per la majoria de torroellencs.
I mentre caminàvem dèiem: “Recordes quan nosaltres érem joves…” Quin canvi! Era una altra època, uns altres temps… Ja en quedem pocs dels que ho recordem!?. Veníem a la platja, els diumenges d’estiu, per banyar-nos i deixar-nos acaronar pel sol i l’aire de mar en aquesta bonica platja. Em direu que això també ho fem ara. Però no, no és el mateix. Us ho explico: nosaltres, pels volts de 1945 (teníem quinze anys), veníem a l’Estartit amb els atrotinats cotxes de la PRESES, que sortien de Torroella a les tres de la tarda. Anaven tan plens que, si no cabíem tots a dins, pujàvem a dalt, al sostre del cotxe, al qual s’accedia per una escaleta situada a la part de darrere, lloc destinat a posar els paquets més voluminosos dels passatgers. Aquests cotxes feien viatges cap a l’Estartit fins a les cinc de la tarda. A partir d’aquesta hora començaven els de tornada. El jovent de Torroella i dels pobles veïns era el millor que teníem per passar el diumenge, i us asseguro que ens ho passàvem d’allò més bé.
Els pocs estiuejants que hi havia es banyaven i prenien el sol al matí. Els que ens banyàvem a la tarda érem pocs, com a màxim cinc o sis grups en tota la platja, i tots ben a prop del poble de l’Estartit que, en aquell temps, presumia de tenir el mar als seus peus. Era un poble mariner molt bonic, molt autèntic. A la platja hi havia tres ombreres fetes per algun grup de joves que les tenien una mica com a seves, però no hi havia problema d’anar-hi, si ells no les ocupaven. No eren cap propietat privada. Una era del bar de Can Bernat, un dels pocs cafès que s?han mantingut al llarg de tants anys. Aquella era una mica per a tothom. A redós d’aquestes zones d’ombra, s’hi estava fresquet i ben acollit; era el lloc ideal perquè una colla de joves, després del bany, pogués fer una mica de gresca i animades xerrades.
Altres dies buscàvem algun raconet a la muntanya o a les roques, prop del Molinet, on l’aigua era d’un verd blau bell, preciós, i d’una transparència envejable. El suau moviment de les onades era una contínua remor que feia l’entorn encara més agradable. I en aquest lloc encantador fèiem una petita berenada que ens portàvem de casa, i que havíem preparat amb molta il·lusió. A tot estirar, anàvem a comprar una gasosa fresca a la fonda Montserrat, que era a la plaça, al mig del poble.
Alguns diumenges podíem anar a ballar a l’hotel Miramar, que quedava força apartat del poble. Però pensant en com ens ho passaríem de bé a la pista instal·lada als jardins de l’hotel, ballant durant un parell d’hores (encara que fos amb gramola) al ritme de les melodies de les conegudes orquestres de Bonet de San Pedro, Raúl Abril, Jorge Sepúlveda…, valia la pena de fer la caminada. El temps passava ràpid, i sense adonar-nos-en arribava l’hora de marxar. La Preses ja feia els últims viatges del dia.
“Qui es podia imaginar, en aquell temps, la multitud de gent amb qui ara compartim la nostra platja, i que no podríem gaudir mai més d’aquells racons del Molinet, i que, per poder ballar, el jovent ha d’esperar fins a la matinada i anar a un atapeït i insà night-club, ple de fum i de begudes poc saludables”
En aquella època, l’Estartit era un poble de gent pescadora i pagesa que, com a molts llocs, vivia senzillament. És una satisfacció veure que ara tothom es guanya bé la vida gràcies al turisme, al comerç, a la construcció… Però potser ens passem a voler fer el poble més gran i aprofitar un pam més de terra. M’he adonat que s’està construint, i molt, a la muntanya, en la qual es redossa bona part del poble de l’Estartit. No sé si això és prudent, ja que més d’una vegada les esllavissades a causa de les fortes pluges han posat en perill alguna construcció, que ha quedat greument afectada. Malauradament, aquests fets es tornaran a repetir si continua el creixement urbanístic. Potser caldria que ens aturéssim a reflexionar.
Hem guanyat molt en tecnologies, en comoditats, en benestar, i això, ben dosificat, és bo, ningú voldria tornar enrere, però estem pagant molt car, massa, aquests avenços i aquestes comoditats. Renunciem a petites coses que ens poden donar felicitat i que ens passen de llarg. Llàstima!
