En un article signat l’any 2013, el biòleg i naturalista Jordi Sargatal, primer director del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, afirmava textualment que “tot fa aconsellar dir prou, i el més assenyat seria no malmetre ni un centímetre quadrat més de la Costa Brava”.
Més de trenta anys abans, Josep Ensesa, fill del fundador de S’Agaró i primer president del Patronat de Turisme de la Costa Brava, reconeixia, en un acte l’any 1977, amb totes les estructures del règim franquista encara ben vives, que “a la Costa Brava l’han degradat la inconsciència d’un afany constructor desconsiderat i un marc legal incongruent”. “La manca de sentit humà i d’amor a la terra ha fet que, sovint, construir fos destruir”, reblava.
Narcís-Jordi Aragó, periodista i director de la revista “Presència” durant els últims anys de la dictadura, i un dels impulsors del Debat Costa Brava on, a finals dels anys setanta, es van intentar assentar les bases per a un desenvolupament sostenible del turisme a la costa gironina, reconeixia, anys després, que “allò que era l’argument per a la marca turística ha estat sovint menyspreat, amenaçat i agredit”.
Tres veus reconegudes, amb un indiscutible amor per la Costa Brava, han coincidit, al llarg dels anys, doncs, que la costa que va de Portbou a Blanes ha estat tan explotada i malmesa des dels anys cinquanta del segle passat que ja era hora -i per tant, encara ho és més ara- d’aplicar polítiques urbanístiques que permetin repensar d’una vegada per totes un model turístic basat en la massificació, que ja s’ha demostrat que ha caducat.
Els últims temps s’han fet passes importants, com el Pla Director Urbanístic de la Costa Brava, aprovat el 2021, que ha desclassificat 86 àmbits i n’ha reduït 56 d’addicionals, amb la qual cosa s’ha evitat la construcció d’uns quinze mil habitatges.
Però les amenaces continuen i amb els plans generals vigents encara es poden construir més de trenta mil habitatges nous al llarg de tota la costa, en urbanitzacions sovint heretades de l’època franquista, però també en moltes d’altres aixecades ja durant els anys de democràcia.
Caldria restringir, doncs, aquestes previsions, si no volem que el paisatge de la Costa Brava es degradi encara més, com està passant, per exemple, a Sa Riera, a Begur, on s’oacaba de construir un complex turístic amb una estètica més pròpia d’anys passats.
La professora, investigadora i geògrafa Yvette Barbaza, autora de Le paysage humain de la Costa Brava (1965), va escriure que “el paisatge és com un llibre obert, és el millor lloc on l’ésser humà ha escrit la seva història”.
No deixem, doncs, que alguns continuïn escrivint un paisatge que tots sabem que no ens agradarà gens i que tampoc serà beneficiós per a les noves generacions.
És amb aquestes premisses que he tirat endavant i presentat ja a Girona, a Figueres i a Palamós -on es pot veure tot l’estiu al Museu de la Pesca- l’exposició “Costa Esbravada”. Hi presento un seguit d’imatges de la Costa Brava, que justament no ens agrada veure, amb l’objectiu, també, de conscienciar-nos que cal que no repetim els greus errors del passat. L’exposició es podrà veure la tardor vinent a l’Escala i, durant l’any vinent, a Torroella de Montgrí, entre d’altres poblacions.
L’any 1976, en les conclusions del I Debat Costa Brava, els participants van escriure: “Propugnem una Costa Brava arrelada en la seva pròpia història i orientada cap a un futur que asseguri la conservació i la potenciació del seu espai físic, econòmic, cultural i social, al servei dels qui l’habiten”.
Doncs això.
