El nostre municipi està de sort perquè un noranta per cent dels seus habitants tenim un bon comportament en els espais públics. És més, ens dol quan observem algun racó que no està en bones condicions de netedat o si veiem que unes persones molesten. L’u per cent restant, tan minoritari, és el que compromet tothom; el seu mal procedir és vistós i crea escàndol. Els qui són incívics en una qüestió ho solen ser en totes. Anem a concentrar la nostra atenció en dos aspectes prou eloqüents: deixalles i circulació.
Per algunes persones no hi fa res que el municipi compti amb unes deixalleries formidables per anar-hi a abocar el material de rebuig. Els incívics col·loquen els seus mobles vells, fustes, matalassos, cartrons de comerços o bosses d’escombraries al voltant dels contenidors. D’altra part, observant el comportament de la gent dins d’un vehicle podrem saber molt bé quina és la seva personalitat real. Hi ha qui dins d’un cotxe es transforma i passa a ser un ésser absolutament desconegut, agressiu i incomplidor de les normes de circulació més elementals; fa fressa excessiva amb el motor, posa música a tot volum anant amb les finestres obertes, aparca davant guals sense permetre entrar i sortir els seus usuaris, etc.
És clar que és difícil trobar un remei per aquests pocs mal educats, però hem de ser actors actius per intentar millorar la convivència. No es pot tractar tothom igual. Hi ha qui actua malament per pur desconeixement i aleshores una bona i educada informació pot aconseguir fer ingressar un incívic al club dels cívics. També hi ha els fatxendes; a aquests, si se’ls diu alguna cosa sobre el seu mal procedir (embrutar l’espai públic, per exemple), contesten que ells ja paguen impostos. La denúncia a la policia pot posar remei on les bones paraules són inútils; és desaconsellable exposar-se a la violència d’aquests pocs. Però la major part d’incívics ho són per pura comoditat. Pensen en ells i s’obliden dels perjudicis que causen a altres. L’exemple els pot fer reaccionar i per això és tan important no deixar-se endur pel risc de reaccionar amb allò tan conegut: “… si aquest o aquesta ho fa, per què jo no ho puc fer?”. És una batalla que hem de guanyar i amb persistència vindrà un dia que l’incívic es plantejarà: “Si aquest o aquesta actua bé, per què jo no?”. Aleshores haurem guanyat en civisme.
